Comunitat:

Comunitat de makers de les Terres de l’Ebre.

Definició del grup:

Els makers són persones de totes les edats que tenen la casa plena de cables, llums, motors i ferramentes de tot tipus. És una filosofia de vida, és una manera de fer les coses i veure el món, maker és una cultura de vida: fabricació tecnològica, robòtica, impressió 3D, metal·lúrgia, fusteria. És el DIY Do It Yourself aplicat a necessitats reals i solucions pràctiques.

La cultura maker de la que parlo està basada en el coneixement lliure, en la democratització de la tecnología, en reciclar, en la filosofía d’un món sostenible.

Aquesta es una comunitat maker en un entorn rural, i per tant la podem definir com un ecosistema col·laboratiu on la tecnologia, l’artesania i la cultura del fes-ho tu mateix s’uneixen per donar resposta a les necessitats específiques del territori. A diferència d’altres entorns urbans, on el moviment maker pot tenir un aire més experimental o recreatiu, aquest adquireix una dimensió marcadament pràctica i de servei públic. Aquesta comunitat funciona com a espai, on el coneixement compartit permet reparar maquinària, optimitzar recursos naturals i reduir la dependència tecnològica de les grans ciutats. En facilitar l’accés a eines de fabricació digital com la impressió 3D o el tall làser, robots, etc.. Permetem que el talent local i els nous residents troben un espai per emprendre al territori.

En definitiva, una comunitat maker rural no és només un laboratori de fabricació, sinó una eina que ajuda a empoderar els veïns per transformar la realitat del seu entorn des de la col·laboració i la innovació aplicada.

Elecció d’aquesta comunitat:

Durant la pandèmia, on hi va haver escassetat de materials i prohibició de circulació lliure, aquesta comunitat se les va empescar per produïr mascaretes facials pels sanitaries de les nostres terres, els quals, treballaven sense cap protecció. En un tres i no res, es va parlar amb empreses subministradores, i aquestes van aportar els materials necessaris per fabricar de manera totalment gratuita, així que els makers van solucionar un problema de l’administració sense fer una sola reunió. Es va posar en marxa una xarxa de col·laboració que va atendre hospitals, clíniques i altres professionals de la sanitat en un temps rècord, i tot sense comptar amb una gran organització ni una gerarquia que senyalés quin era el camí a seguir. Es van entregar alguns milers de mascaretes facials de manera desinteressada, i al lloc i temps que les necessitaven. Aquesta capacitat de fer coses em va llamar molt l’atenció, i és per això que l’he escollit com a grup d’estudi.

Salut.

Àlex Ramos

L’etnografia és un mètode d’investigació qualitativa que té com a objectiu comprendre les pràctiques, valors i significats d’una comunitat des de la seua pròpia perspectiva. No es tracta només d’observar, sinó d’interpretar allò que les persones fan i diuen dins del seu context quotidià (Guber, 2001). Per això, l’etnografia implica una aproximació immersiva basada en la proximitat, l’escolta i el temps.

Les principals tècniques que utilitza són l’observació (participant o no participant), les entrevistes —especialment obertes o semiestructurades— i el registre sistemàtic de la informació mitjançant diaris de camp o altres instruments. Tal com plantegen Ardèvol et al. (2003), en contextos actuals també és habitual incorporar una dimensió digital, entenent que les interaccions virtuals formen part de la realitat social.

En aquest sentit, l’etnografia no només recull dades, sinó que construeix una mirada interpretativa sobre la realitat observada.

El kit de camp per a l’estudi de Mombe training es planteja com un conjunt d’eines híbrides que combinen observació, experiència corporal i registre emocional, amb l’objectiu d’entendre la comunitat no només des d’allò que es veu, sinó des d’allò que es viu. Aquesta aproximació s’inspira en l’etnografia com a mètode que busca comprendre els significats des de dins (Guber, 2001), però adaptada a un context on el cos, l’esforç i la motivació són centrals.

Cal destacar que, tot i formar part del centre, no forme part del grup que analitzaré, fet que em permet situar-me en una posició intermèdia: propera al context però amb la distància suficient per observar-lo amb mirada crítica.
Eines del KIT
1. Mapa de cossos i objectius
Un sistema visual on representaré cada participant no només com a individu, sinó com a conjunt de motivacions (recuperació, salut, rendiment, autoestima). Aquest mapa permetrà veure com conviuen diferents necessitats dins d’un mateix espai i com es relacionen entre elles. No és només qui són, sinó per a què entrenen.

2. Termòmetre de motivació
Després de cada sessió, registraré de manera visual (amb codis de color o intensitat) l’energia, implicació i actitud dels participants. Açò em permetrà detectar patrons: qui es frustra més, qui és constant, qui depén del grup…

3. Mapa de l’esforç

Un registre dibuixat (no només escrit) de com es mou el cos dins de l’espai: zones més, utilitzades, moments de pausa, recorreguts… l’espai és informació.

4. Radar de relacions
Un esquema dinàmic on observaré: qui interactua amb qui, qui lidera, qui es queda més al marge.. La idea es detectar jerarquies invisibles i dinàmiques de grup.

5. Frases que pesen
En lloc d’entrevistes formals, recolliré: frases espontànies comentaris durant l’entrenament, expressions de cansament, motivació o frustració. Aquestes frases crec que són claus perquè revelen significats reals, no filtrats.

6. Observació digital
Inclou l’anàlisi del canal de WhatsApp i l’ús de l’app Harbiz

7. Diari corporal
No només mental, sensacions físiques observades, ritmes o cansament col·lectiu.

8. Mirall crític (reflexivitat)
Un espai on analitzaré la meua pròpia posició: com influeix el fet de conéixer el centre, quins prejudicis puc tindre.. o com canvia la meua mirada.

El kit el faré servir de manera bastant intuïtiva, deixant-me portar primer per l’observació i l’escolta abans d’intentar analitzar res. Al principi, la meua intenció és anar a les sessions del grup i fixar-me en tot allò que passa sense intervenir massa: com es mouen, com reaccionen davant l’esforç, com es relacionen entre ells i amb l’entrenador.

Després de cada sessió, intentaré passar tot això a les eines del KIT. Per exemple, aniré completant el mapa de cossos i objectius a poc a poc, conforme vaja entenent millor cada persona. El termòmetre de motivació el faré immediat, perquè és una sensació molt del moment, i crec que si espere massa es perd.

També vull anar dibuixant la cartografia de l’esforç i el radar de relacions sense pressionar-me a que siga perfecte, sinó com una manera de veure coses que potser només escrivint no detectaria. En el cas de les “frases que pesen”, intentaré estar atenta durant l’entrenament per captar comentaris reals, sense forçar converses.

Pel que fa a la part digital, observaré el canal de WhatsApp i l’ús de l’app de manera paral·lela, com una extensió del que passa al gimnàs. M’interessa veure si la gent diu alguna cosa o simplement és una eina que sols l’entrenador utilitza.
En general, no vull utilitzar el KIT com una cosa rígida, sinó com una guia flexible que m’ajude a mirar millor. Supose que anirà canviant mentre avance la recerca, perquè al final es tracta d’entendre la comunitat des de dins, però sense deixar de qüestionar el que estic veient.

Comunitat: Pacients del centre de dia en un centre de tractament d’addiccions.  

Definició de la comunitat:  

La comunitat escollida per al meu projecte de recerca és la dels actuals pacients del centre de dia d’Uphill, un petit centre terapèutic per al tractament de l’addició a Girona. Els trastorns addictius són malalties mentals que requereixen un tractament llarg i estricte basat en gran part en la teràpia grupal i el suport constant entre pacients. La durada del tractament sol ser aproximadament d’uns quatre anys, i es compon de diverses fases. El centre de dia sol ser la segona fase del tractament, on el pacient surt de la primera fase d’ingrés on està protegit de qualsevol estímul de consum, per a començar a reintegrar-se a poc a poc a una vida més normalitzada. Durant aquesta etapa el risc de recaiguda és molt alt, per tant, els pacients passen la major part del dia junts al centre fent teràpies grupals, activitats i compartint un espai comú durant uns quants mesos fins que estan preparats per a passar a la fase de tractament ambulatori, on el pacient enfronta la rehabilitació a la societat.  

Finalitat i objectius de la comunitat:  

L’organització mundial de la salut (OMS) considera l’addicció com una malaltia física i psicoemocional, caracteritzada per una sèrie d’alteracions en la química cerebral i les àrees de recompensa, memòria i motivació. La comunitat que he escollit són un grup de persones que comparteixen la mateixa malaltia, però sobretot els uneix la voluntat per superar-la i la lluita constant que això suposa. Superar una addició no és fàcil. Els addictes solen sentir vergonya al parlar sobre la seva condició obertament en una societat on hi ha poc coneixement i molta estigmatització sobre aquesta. Quan es troben en comunitat, senten que estan en un espai segur on no seran jutjats i podran parlar obertament sobre el seu passat i el seu viatge navegant l’abstinència. És per aquest motiu que en aquestes comunitats es creen vincles molt potents i personals entre pacients de diverses edats, generes i rerefons social. Els membres de la comunitat senten que tot i ser molt diferents comparteixen un passat fosc, i sobretot una lluita en comú per a una vida més digna.  

Per què he escollit aquesta comunitat?  

He escollit aquesta comunitat per tres grans motius. En primer lloc, per l’estigmatització que pateix aquest col·lectiu de cara a la societat, degut principalment a la falta d’informació sobre el tema i el poc reconeixement sobre l’addicció com a malaltia mental. En segon lloc, no he dubtat en escollir un grup terapèutic d’addictes com a exemple de comunitat per als vincles tan profunds i sincers que es creen en aquests grups. Finalment, també m’he vist influenciada per al meu lligam personal al grup. Jo mateixa soc addicte en recuperació i vaig estar fa un any en aquest mateix centre de dia fent teràpia amb uns companys diferents. Penso que tot i que es pot arribar a comprendre part de les dinàmiques i vincles dins la comunitat des de fora, no és possible entendre-les del tot si no s’es addicte i s’ha experimentat la comunitat de primera mà. El meu objectiu amb aquest anàlisi etnogràfic és il·lustrar de la manera més acurada possible com es viuen aquestes comunitats des de dins, ja que penso que és molt interessant i es generen vincles molt profunds entre els seus integrants.  

Membres de la comunitat:  

Actualment, la comunitat de pacients del centre de dia està formada per cinc pacients d’entre 22 i 56 anys, dels quals tres són homes i dues són dones. He sol·licitat el permís dels cinc membres de la comunitat i de l’equip terapèutic d’Uphill per a realitzar aquesta activitat, i tots m’han expressat interès i ganes de participar. 

Espai compartit:  

L’espai compartit es compon de tres espais comuns, la sala de teràpies, la sala d’estar i la cuina. Tractant-se d’un centre petit l’espai és reduït, però resulta còmode i acollidor per a compartir-lo amb un grup petit de pacients. Els cinc integrants de la comunitat passen cada dia entre setmana des de les nou del matí fins a les sis de la tarda junts seguint una rutina estricta. Van junts al gimnàs, realitzen sessions de teràpia grupal, tallers didàctics i altres activitats terapèutiques que generen complicitat entre el grup.