1. Descripció del treball de camp

Aquest treball consisteix en la realització d’un petit estudi etnogràfic dins la comunitat terapèutica del centre d’addiccions Uphill situat a Girona. Posant en pràctica el kit de camp que he dissenyat en l’activitat anterior, realitzaré una recerca etnogràfica amb l’objectiu d’observar i comprendre les dinàmiques socials, emocionals i quotidianes que es generen entre els membres actuals del centre de dia.  

Mitjançant l’observació directa, les converses informals, les entrevistes i el registre de dades al diari de camp, aquest estudi té com a objectiu aproximar-se a la realitat de la comunitat des d’una mirada propera i respectuosa. A més d’analitzar les pràctiques i vincles que es desenvolupen dins el grup, també busco reflexionar sobre la importància del suport comunitari i la convivència en els processos de rehabilitació d’addiccions a Catalunya. 

1.1. Comunitat  

Uphill és un centre terapèutic destinat al tractament de l’addicció. El centre va ser fundat l’any 2012 a Girona, essent el primer d’aquest tipus a la ciutat. Des de fa més de deu anys, el centre s’ha dedicat a l’assessorament i acompanyament emocional de desenes d’addictes en rehabilitació, basant el seu tractament en una variant moderna del mètode Minnesota, el qual combina teràpia individual, grupal i els 12 passos d’alcohòlics anònims.  

Actualment, Uphill continua sent un centre petit i fortament entregat a l’èxit de la recuperació dels seus pacients. Els valors que defineixen el tractament són molt importants dins la comunitat, aquests són la resiliència, la humilitat, l’honestedat i la constància. Les teràpies grupals i la xarxa de suport entre addictes són un dels aspectes més importants del tractament, per tant, la sensació de comunitat en aquest espai és molt profunda.  

Tot i que actualment en el centre hi ha 27 pacients en diverses fases del tractament, per a realitzar un estudi més centralitzat i profund, em centraré en els 6 que es troben en el centre de dia. 

1.2. Objectius i expectatives 

Els meus objectius principals i expectatives amb aquesta pràctica són les següents:  

• Posar a prova el disseny del kit de camp realitzat en l’activitat anterior.  

• Comprendre la importància de l’estudi etnogràfic aplicat al disseny.  

• Observar i comprendre en profunditat les dinàmiques d’una comunitat.  

• Entendre i donar visibilitat a un col·lectiu estigmatitzat.  

1.3. Explicació metodològica  

Vaig establir contacte amb aquesta comunitat de manera directa, ja que jo mateixa en formo part i hi comparteixo un vincle emocional molt profund. Tot i que l’enunciat recomana escollir una comunitat de la qual l’investigador no en sigui membre, amb l’objectiu de mantenir una mirada més objectiva i reduir possibles biaixos, vaig decidir centrar el meu estudi en aquesta comunitat per la intensitat dels vincles que s’hi generen i per l’interès etnogràfic de les dinàmiques socials i emocionals que s’hi desenvolupen.  

D’altra banda, he escollit centrar l’estudi en els actuals pacients del centre de dia perquè es troben en una etapa diferent del procés terapèutic respecte a la meva. Haver passat anteriorment per aquesta mateixa fase em permet aproximar-m’hi des d’una posició de familiaritat i empatia, però mantenint alhora una certa distància respecte al grup actual, ja que actualment ocupo una posició més avançada dins el procés de recuperació.  

Pel que respecta el disseny del kit de camp, aquesta es basa principalment en l’observació directa i la convivència amb el grup dins els espais comuns del centre de dia. Durant aquesta observació he procurat mantenir una presència discreta, integrant-me en les dinàmiques quotidianes sense alterar-ne el funcionament habitual. Aquesta aproximació m’ha permès observar les relacions entre els membres del grup, les seves rutines, formes de comunicació i dinàmiques emocionals.  

A més de l’observació, també he dut a terme converses informals i petites entrevistes estructurades amb alguns membres de la comunitat. Les converses informals han estat especialment útils per generar un ambient de confiança i obtenir testimonis espontanis sobre les experiències personals dels participants. Les entrevistes estructurades, en canvi, m’han permès recollir informació més concreta sobre la convivència, les rutines terapèutiques i la influència del grup en el procés de rehabilitació.  

Tota la informació recollida ha estat registrada en un diari de camp, on he anotat observacions, reflexions personals, fragments de converses i canvis emocionals percebuts durant el treball de camp. Aquest diari ha funcionat tant com una eina de registre descriptiu com un espai de reflexió sobre la meva pròpia experiència dins la comunitat.  

Pel que fa als aspectes ètics, he procurat mantenir sempre la confidencialitat i la privadesa dels participants, evitant registrar informació excessivament íntima o sensible. Tots els membres de la comunitat i l’equip terapèutic del centre van donar el seu consentiment per a la realització de l’activitat. També vaig decidir prescindir de l’ús del telèfon mòbil i d’enregistraments audiovisuals, prioritzant el respecte al procés terapèutic i la comoditat emocional dels pacients. 

2. Troballes etnogràfiques 

Un cop acabat l’estudi, revisant i ordenant les dades recollides he identificat diverses troballes i conclusions interessants. L’estudi en si ha tingut una durada de dues setmanes, al llarg les quals he recollit en el diari de camp la informació exposada a continuació mitjançant una breu entrevista als 6 pacients del centre de dia, un registre diari del seu estat emocional, un anàlisi de la rutina en grup, i petites anotacions de converses informals i sobre les estones compartides amb la comunitat.  

2.1. Perfil general de cada pacient.  

En primer lloc, vaig elaborar un breu perfil de cadascun dels sis pacients amb l’objectiu de conèixer el seu historial de consum, diferenciant principalment entre substàncies estimulants i depressores, així com alguns trets relacionats amb la personalitat addictiva. Disposar d’aquesta informació prèvia m’ha permès comprendre millor les dinàmiques i relacions que es generen dins la comunitat.  

Els pacients que es troben en aquesta etapa del procés de rehabilitació encara conviuen amb una forta presència del desig de consum i amb determinats comportaments o mecanismes associats als anys d’addicció. Aquest fet influeix tant en la manera com es relacionen entre ells com en la forma d’afrontar emocionalment el procés terapèutic i la convivència diària dins el centre. 

Els membres de la comunitat s’han mostrat receptius i predisposats a participar en l’estudi i compartir la seva experiència dins el procés de rehabilitació. Tot i l’estigmatització social que sovint acompanya les addiccions, la majoria dels participants es mostren oberts a parlar sobre la seva malaltia i el seu recorregut terapèutic, especialment dins un entorn que perceben com segur i lliure de judici. 

Malgrat aquesta predisposició, he considerat fonamental preservar la privadesa i confidencialitat dels participants. Per aquest motiu, tots els noms utilitzats al llarg del treball han estat canviats.

He inclòs aquests perfils en la memòria del projecte.

2.2. Registre d’estats emocionals.  

El registre de l’estat emocional dels pacients al llarg de la setmana és una eina que ja s’utilitza en el centre de dia des del centre. Cada divendres, cada pacient emplena una fitxa on deixa constància del seu estat emocional al llarg de la setmana, les seves ganes de consumir (craving), els objectius que s’han assolit, i quins passos identifica que es poden fer la setmana vinent.  

Per al meu estudi etnogràfic he fet el meu propi petit registre d’emocions setmanal amb l’objectiu de conèixer amb més profunditat els reptes als quals actualment s’enfronten els membres de la comunitat, i com aquests influeixen en les seves relacions. Les teràpies grupals tenen com a principal objectiu exposar aquestes preocupacions i reptes perquè els pacients puguin empatitzar entre ells, i donar-se consells i suport. Aquesta dinàmica genera vincles molt profunds en curts períodes de temps. El diàleg i el suport grupal són les principals eines que s’utilitzen per a mantenir un ambient sa i terapèutic dins la comunitat.  

Per al meu registre, he demanat als sis pacients que puntuïn el seu estat emocional diari de l’1 al 5, (5 essent molt bo, 3 estable i 1 molt dolent). Els següents han estat els resultats de les dues setmanes d’estudi etnogràfic. 

Notes del diari de camp respecte al registre d’estats emocionals:  

• El dijous de la segona setmana tots els membres marquen un 5. Aquest dia el company Jordi, va rebre una bona notícia i tot el grup es va alegrar. Al migdia es va fer una breu sortida grupal. La sortida trenca amb la rutina habitual del centre de dia i incrementa l’estat emocional general de la comunitat.  

• Dimarts de la primera setmana el company Martí rep una mala notícia respecte a l’estat de salut del seu gos, la qual cosa l’enfonsa molt. El grup actua com a suport per ell en aquest moment difícil. Dijous rep bones notícies sobre l’estat de salut de la seva mascota i el seu estat emocional s’estabilitza a un 3.  

• Joana sol estar sempre amb un bon estat d’ànim.  

• Marta després d’un reingrés es mostra forta i decidida a superar la seva addicció, últimament és un suport i un referent important dins el grup.  

• L’estat emocional d’Antoni és generalment bo. Els caps de setmana incrementa perquè pot passar temps amb en Ramon, la seva parella.  

• Miquel és un perfil tranquil i reservat. Li costa expressar les seves emocions i obrir-se, però expressa sentir-se molt a gust amb el grup.  

• Jordi es mostra motivat perquè la relació amb la seva família està millorat gràcies a la seva dedicació al tractament. Jordi és un referent sobretot per en Martí.  

• Joana tot i ser un perfil complicat, és ben rebuda i apreciada en el grup. 

2.3. Entrevistes i converses informals  

Amb l’objectiu de comprendre millor les experiències personals i emocionals dels membres de la comunitat, vaig realitzar diverses entrevistes estructurades complementades amb converses informals durant el treball de camp. Les preguntes estaven orientades a explorar la percepció que tenen els pacients sobre el tractament, la convivència dins la comunitat i la importància dels vincles grupals en el procés de rehabilitació.  

A través d’aquestes entrevistes vaig poder obtenir testimonis molt personals sobre els canvis que han experimentat des de l’inici del tractament, així com observar la gran càrrega emocional que tenen les relacions dins el grup. Les respostes també van permetre identificar valors compartits, pors comunes i la manera com els pacients viuen situacions difícils com les recaigudes o l’abandonament d’algun membre de la comunitat.

En la memòria he inclòs dues entrevistes a perfils diferents (estimulant i depressor) per a mostrar els seus dos punts de vista. Aquí hi penjaré una sola entrevista com a exemple per a no allargar molt l’entrada.

Entrevista a Marta:  

-Quins són per tu els valors del tractament?  

– L’amor propi, la constància i la sinceritat.  

-Com et sents dins aquesta comunitat?  

-Des que vaig arribar al novembre de l’any passat després d’estar en un altre centre i recaure, m’he sentit molt compresa i recolzada pel grup. És una comunitat petita on tots tenim el nostre espai on buidar les nostres motxilles sense por a ser jutjats, i la convivència és fantàstica, estem gairebé tot el dia rient, i si hi ha algun problema entre nosaltres som molt oberts a l’hora de parlar-ho, jo no em guardo res, si tinc algun problema ho expresso de seguida i no ho contenc.  

-Què ha canviat en la teva vida des de que formes part d’aquesta comunitat?  

-És un procés llarg, però com més avanço en el tractament més sento que em recupero a mi mateixa. Quan consumia estava molt deprimida, em sentia sola i no sabia com sortir del pou. Des de que vaig decidir buscar ajuda a poc a poc estic recuperant la meva vida.  

-Com d’important creus que és el vincle amb el grup per al tractament per les addiccions?  

-Molt important, gairebé tant com els terapeutes, sense els consells i el suport del grup és impossible sortir.  

-Com descriuries el teu dia a dia amb la comunitat?  

-Agradable, divertit i tranquil. Estem en un punt del tractament on vivim en una bombolla protegits de qualsevol estímul que ens pugui portar a consumir. Passem tot el dia junts en aquesta bombolla amb els companys, la nostra convivència es basa en el diàleg, per tant, si hi ha algun problema de seguida l’arreglem parlant-ho. Amb en Jordi ric molt, és molt divertit i no pare de fer bromes, és un fart de riure.  

-Com et sents quan un company recau o abandona el grup?  

Quan hi ha una recaiguda confirmada és trist. L’ambient en el grup canvia durant uns dies i gairebé se sent com si estiguéssim de dol. Malgrat això arriba un punt en el qual ens “immunitzem”, per desgràcia el percentatge de recaigudes és altíssim, i tot i que es creen vincles molt bonics en el grup ens hem de recordar que estem aquí per salvar-nos a nosaltres mateixes.

Converses informals:  

Mitjançant les converses informals he pogut extreure informació molt rellevant sobre les dinàmiques socials i emocionals dins la comunitat. He pres nota de converses entre els membres del grup, i de converses que he establert jo amb ells.  

He observat que els pacients tendeixen a buscar suport emocional i consell en aquells membres del grup amb qui comparteixen experiències vitals similars. Aquestes vivències comunes generen espais de confiança i comprensió mútua molt significatius dins la comunitat. Per exemple, tres membres del grup tenen fills, fet que converteix la maternitat i la paternitat en un tema de conversa recurrent entre ells. Aquestes converses solen centrar-se en la voluntat de reconstruir i millorar la relació amb els fills, així com en els sentiments de culpa i dolor derivats del patiment que aquests han pogut experimentar a conseqüència de l’addicció.  

Els familiars i les parelles de les persones amb addicció també viuen un gran impacte emocional derivat de la malaltia. Per aquest motiu, les relacions familiars i afectives són temes molt recurrents tant en les teràpies grupals com en les converses informals entre els membres de la comunitat. Molts pacients expressen sentiments de culpa, preocupació o por d’haver danyat els seus vincles personals durant els anys de consum.  

Per tal d’incloure també l’entorn proper dins el procés de recuperació, el centre organitza un cop al mes teràpies familiars i de parella. Aquestes sessions ofereixen un espai segur on els familiars poden expressar les seves emocions, compartir el dolor viscut i treballar la reconstrucció de la confiança i la comunicació amb el pacient. D’aquesta manera, el procés terapèutic no se centra únicament en la recuperació individual de l’addicte, sinó també en la reparació dels vincles afectius afectats per la malaltia.  

Una altra observació important ha estat la manera com els mateixos pacients estableixen límits dins les seves interaccions quotidianes. Quan algun membre de la comunitat introdueix una conversa o actitud que pot resultar perjudicial emocionalment o representar un risc pel procés de rehabilitació dels altres, sovint són els mateixos companys qui intervenen per redirigir o aturar la situació. Aquest comportament reflecteix un fort sentiment de responsabilitat col·lectiva i de protecció mútua dins el grup.  

Un exemple molt habitual d’això són les converses que la comunitat anomena “batalletes”. Aquest terme fa referència a anècdotes relacionades amb el consum explicades des de la nostàlgia, la idealització o fins i tot la recreació emocional de l’experiència de consumir. Tot i que aquest tipus de converses apareixen de manera espontània i relativament freqüent, els mateixos membres del grup acostumen a marcar límits quan consideren que la conversa està anant massa lluny o pot despertar ganes de consum en algun company. Aquesta autoregulació grupal mostra fins a quin punt els pacients són conscients de la fragilitat del procés de recuperació i de la importància del suport mutu dins la comunitat. 

2.4. Anàlisi de la rutina 

La rutina és un dels pilars fonamentals del tractament dins la comunitat terapèutica. Tant l’equip terapèutic com els mateixos pacients consideren imprescindible mantenir una estructura diària estricta i constant, ja que qualsevol desviació pot afavorir el que dins la comunitat s’anomena una “recaiguda conductual”. Aquest terme fa referència a aquelles situacions en què el pacient, tot i mantenir-se abstinent, torna a adoptar patrons de conducta, hàbits i formes de vida similars als que tenia durant l’etapa de consum. Dins la comunitat es considera que aquest tipus de recaiguda és especialment perillosa, ja que sovint es percep com el pas previ a una possible recaiguda en el consum de substàncies.  

Per aquest motiu, el compliment de la rutina terapèutica és tractat amb molta serietat tant pels professionals com pels membres del grup. Els incompliments de les pautes establertes són anomenats dins la comunitat “gatufos”, un terme propi utilitzat per referir-se a actituds, omissions o conductes que trenquen amb els hàbits saludables promoguts pel tractament. Aquests comportaments acostumen a tenir conseqüències terapèutiques o reflexions grupals associades, amb l’objectiu que el pacient prengui consciència de la importància de mantenir una rutina estable i coherent amb el procés de recuperació.  

Durant el treball de camp vaig poder observar que aquesta estructura diària no només ajuda els pacients a mantenir-se allunyats del consum, sinó que també aporta estabilitat emocional, sentiment de responsabilitat i cohesió grupal. El fet de compartir activitats quotidianes reforça els vincles entre els membres i crea una sensació de compromís col·lectiu amb la recuperació.  

La rutina del centre de dia està altament estructurada. De nou del matí a deu, els pacients realitzen una hora de gimnàs conjuntament, activitat que fomenta tant el benestar físic com la cohesió del grup. De deu a onze es comparteix l’esmorzar, moment que sovint es converteix en un espai de conversa informal i suport emocional. D’onze a dotze es realitza una sessió de teràpia grupal. Posteriorment, d’una a dues es fa el dinar conjuntament, i de dues a quatre de la tarda es duen a terme diversos tallers i activitats terapèutiques. Finalment, de quatre a sis es realitza una nova sessió de teràpia grupal compartida amb els pacients de la fase ambulatòria del tractament, grup del qual jo mateixa formo part actualment.  

A través de l’observació d’aquesta rutina vaig detectar que moltes de les dinàmiques emocionals i relacionals de la comunitat es construeixen precisament dins aquests espais compartits i repetitius del dia a dia.

2.5. Galeria d’imatges 

2.6. Termes, expressions i conceptes propis  

Per acabar de completar l’apartat de troballes etnogràfiques, he elaborat un petit recull d’expressions i termes propis utilitzats habitualment dins la comunitat. Aquest vocabulari apareix tant durant les sessions de teràpia com en les converses informals del dia a dia. L’ús d’un llenguatge compartit reforça el sentiment de pertinença al grup i contribueix a crear una identitat col·lectiva pròpia. Al mateix temps, aquestes expressions faciliten la comunicació entre els membres de la comunitat, ja que permeten transmetre emocions, experiències i situacions complexes d’una manera ràpida i fàcilment comprensible per tots els integrants del grup.  

“Gatufo”: Incompliment de les pautes del tractament.  

“Estar de tirón”: Tenir ganes de consumir.  

“Fer-se el llit”: Expressió utilitzada per referir-se a aquells comportaments o actituds amb què el pacient, conscientment o inconscientment, afavoreix el deteriorament del seu procés de recuperació. Fa referència a deixar-se portar per la malaltia addictiva, allunyant-se progressivament de les pautes del tractament i adoptant conductes que poden conduir a una recaiguda.  

“Mestretites”: terme utilitzat habitualment dins la comunitat per referir-se, sovint en to col·loquial o crític, a una persona que actua com si ho sabés tot o adopta una actitud de superioritat davant la resta del grup. Tot i no ser una expressió exclusiva de la comunitat terapèutica, el seu ús és molt freqüent dins les dinàmiques del grup per assenyalar comportaments percebuts com a prepotents o poc humils.  

Necessitar una ITV: Necessitar o recomanar un reingrés, normalment a causa d’una recaiguda conductual forta.  

“Veterà”: Pacients veterans del centre, és a dir, aquells que porten més temps dins el procés terapèutic i acumulen més experiència en la rehabilitació. La figura del veterà té un paper important dins la comunitat, ja que sovint actua com a referent, suport i exemple pels membres més nous del grup, aportant experiència i orientació dins les dinàmiques del tractament. 

3. Aprenentatges

A nivell dels resultats de l’estudi, tot i estar molt familiaritzada amb la comunitat escollida, el fet d’observar-la des d’una posició més externa i analítica m’ha permès identificar dinàmiques i comportaments que no havia percebut quan jo mateixa formava part del grup de centre de dia. Adoptar el rol d’observadora m’ha ajudat a comprendre amb més profunditat les relacions, els mecanismes de suport i les dinàmiques emocionals que es generen dins la comunitat terapèutica. També he pogut entendre millor la importància que tenen petits gestos quotidians, els espais compartits i el llenguatge propi del grup en la creació del sentiment de pertinença a la comunitat. Moltes actituds i normes que durant el meu propi procés terapèutic percebia com a simples pautes del tractament, ara les entenc com a eines col·lectives de protecció emocional i suport mutu. 

Aquest treball també m’ha fet reflexionar sobre com la convivència constant entre persones que comparteixen experiències de vulnerabilitat genera vincles molt intensos i difícils d’entendre des de fora de la comunitat. Al mateix temps, m’ha ajudat a qüestionar algunes idees preconcebudes que jo mateixa tenia sobre certes dinàmiques del grup i sobre la manera com els pacients afronten el procés de rehabilitació. 

Pel que fa a l’aprenentatge de l’assignatura i la figura de l’antropòleg, aquest treball m’ha ajudat a entendre la importància del treball de camp i de l’observació directa de les comunitats. A l’hora de dissenyar per a col·lectius, especialment aquells que es troben en situacions de vulnerabilitat, marginalització o estigmatització, és fonamental entendre en profunditat les seves dinàmiques, necessitats i formes de relacionar-se amb el seu entorn. Com a estudiant i apassionada del disseny, però també com a persona addicta en recuperació, m’agradaria en un futur poder unir els coneixements i experiències que vaig adquirint en els dos àmbits per a desenvolupar projectes amb una bona base humana, empàtica i social. He gaudit molt d’aquesta pràctica, i n’he tret aprenentatges molt valuosos tant a nivell acadèmic i professional com a nivell personal.  

4. Bibliografia

UPHILL (s. f.) UPHILL – Centre d’assessorament terapèutic. Disponible a: https://uphill.cat/ 

Design ethnography: Taking inspiration from everyday life [en línia]. Disponible a: https://www.stby.eu/2011/01/31/design-ethnography-taking-inspiration-from-everyday-life/ 

Diseña (s. f.) Revista Diseña – Número 3129. Disponible a: https://revistacienciapolitica.uc.cl/index.php/Disena/issue/view/3129 

Restrepo, Eduardo. Etnografía: alcances, técnicas y éticas. Universidad Nacional Mayor de San Marcos, 2018 

Universitat Autònoma de Barcelona (s. f.) Etnografia i Antropologia. Disponible a: https://monografies.uab.cat/monografies/etnografia-antropologia 

Que és l’etnografia i quines tècniques utilitza:  

L’etnografia és un terme de l’antropologia que fa referència a l’estudi i descripció detallada de la manera de viure d’un grup humà o cultura. La seva finalitat és entendre com viu la gent dins d’una comunitat analitzant els seus costums, rutines, llengua, creences, rituals, relacions socials, etc. Per a realitzar un estudi etnogràfic, l’antropòleg ha d’observar, analitzar i conviure amb la comunitat estudiada mentre documenta la seva experiència mitjançant un treball de camp.  

Objectiu:  

El meu objectiu amb el disseny del kit de camp és analitzar i entendre les dinàmiques del grup de pacients actuals, a més de mostrar com és el dia a dia i la convivència entre addictes en recuperació. Havent viscut jo en el passat la mateixa experiència amb diferents persones, puc adoptar en l’anàlisi una posició exterior al grup actual de pacients, però comptant també amb un punt de vista empàtic i de familiaritat amb els vincles i les dinàmiques que es generen.  

Kit de camp:  

Per a estudiar una comunitat de pacients dins el seu espai segur, he compost el meu kit de camp tenint primerament en compte el benestar emocional dels seus integrants. És important respectar la privadesa, la rutina i l’espai personal de cada pacient, ja que es troben en un moment vulnerable.  

1.Estudi previ de les normes de la comunitat: 

En estar molt familiaritzada amb la comunitat ja conec les normes d’aquesta, però he trobat important afegir aquest primer pas en el kit perquè és molt important tenir-ho present. El centre compta amb la sèrie de normes que tenen com a objectiu no només protegir els membres de la comunitat, sinó que a més van associades a una sèrie de valors fortament lligats a ella. Parant atenció als límits que la mateixa comunitat imposa per al seu benestar, ja ens aporta informació sobre una sèrie de valors i creences fortament lligades a ella.  

2. Observació directa:  

El primer pas per a familiaritzar-me amb les persones de la comunitat seria simplement observar i integrar-me en les seves rutines. En l’antropologia, l’observació directa és una eina fonamental per a comprendre els comportaments, dinàmiques socials i  relacions que es generen dins d’un grup. En aquest cas prioritzaria una presència discreta i respectuosa, evitant interferir en el desenvolupament natural de les activitats i diàmniques quotidianes del centre. Aquesta observació em permetria identificar patrons de conducta, maneres de comunicar-se i vincles entre els membres de la comunitat, així com detectar possibles necessitats o dinàmiques no expressades verbalment.  

3. Entrevistes estructurades i converses informals:   

L’intercanvi d’informació entre amb els membres de la comunitat és un element clau per a l’estudi etnogràfic. Aquest es duria a terme de dues maneres. En forma de converses informals, per a generar vincle amb la comunitat i obtenir un intercanvi d’informació d’igual a igual, escoltant i sent escoltat. Aquestes converses permetrien recollir experiències personals, emocions i percepcions de manera espontània, dins d’un ambient de confiança i respecte. D’altra banda, es realitzarien entrevistes estructurades amb preguntes prèviament definides, amb l’objectiu d’obtenir informació més concreta i comparable entre els diferents participants. Aquestes entrevistes es durien a terme sempre respectant el ritme i la disposició de cada pacient, assegurant el seu consentiment i garantint la confidencialitat de les dades recollides. La combinació d’ambdós formats permetria obtenir una visió més completa i profunda de la realitat de la comunitat.  

4. Anàlisi de les rutines:  

La comunitat segueix una rutina diària fonamental tant pel tractament de la malaltia, com per generar vincles sans entre els seus integrants. Un anàlisi d’aquesta és important per a comprendre com es generen vincles emocionals entre els membres de la comunitat, i com el seguiment d’aquesta uneix al grup i ajuda individualment a cada pacient a aprendre a viure una vida més sana i estructurada que la que duien mentre estaven en consum. Per a registrar informació referent a la rutina, anotaré en un diari de camp una petita nota diària de com ha seguit la rutina cada membre de la comunitat individualment, d’aquesta manera podré analitzar els efectes que aquesta aporta en la millora de la salut mental de cada pacient. També prendre nota sobre l’evolució col·lectiva del grup en referència al seguiment correcte de la rutina terapèutica i els seus efectes.  

5. Registre diari de l’estat emocional de cada membre:  

Enllaçant-ho amb l’anàlisi de la rutina diària de la comunitat, prendre nota de l’estat emocional de cada pacient diàriament, i de les causes d’aquest. Sobretot em centraré en la influència del grup en l’estat emocional dels seus membres, tractant-se d’un grup de suport per a la salut mental, l’estudi de les emocions és especialment rellevant.  

En l’antropologia, l’estudi de les emocions permet comprendre com les persones viuen i interpreten les seves experiències dins d’un context social concret. A través d’aquest registre, podré identificar com els vincles entre els membres afecten el benestar emocional individual, així com observar possibles canvis al llarg del procés de rehabilitació. Aquest seguiment també ajudarà a detectar moments de millora, dificultats o recaigudes emocionals, aportant una visió més profunda de la importància del suport col·lectiu en el procés de recuperació. Tot aquest procés es durà a terme sempre respectant la privadesa i la sensibilitat dels participants, evitant qualsevol judici i prioritzant el seu benestar.  

6. Diari de camp:  

Com a eina física per al meu kit de camp faré ús d’un diari de camp on enregistraré tota la informació recollida en els punts nomenats anteriorment. Un cop hagi reunit prou informació rellevant com per a extraure’n conclusions, ordenaré les dades per tal d’identificar patrons, relacions i dinàmiques dins de la comunitat. Aquest diari no només servirà com a registre descriptiu, sinó que també serà un espai de reflexió personal, on hi anotaré impressions, dubtes i interpretacions pròpies del procés d’observació. D’aquesta manera el diari de camp servirà com a eina clau per a registrar i estudiar l’experiència per a posteriorment construir un anàlisi etnogràfic coherent i respectuós amb la realitat observada.  

Prescindiré de l’ús d’aparells electrònics en el meu estudi etnogràfic per respecte al procés terapèutic i la privadesa dels pacients del grup. 

 Bibliografia: 

Universitat Oberta de Catalunya (s. f.) Etnografia Zen: Els mons del laberint. Disponible a: https://materials.campus.uoc.edu/cdocent/PID_00232137/ 

UPHILL (s. f.) UPHILL – Centre d’assessorament terapèutic. Disponible a: https://uphill.cat/ 

Elisava (2017) Brendon Clark – “Research Through Design. A research applied toolkit for teaching design everyday” . Disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=gycIFsh5ofw (Consultat: 4 abril 2026). 

Rahman, T. i Sacco, K. (2017) Ethnography and Design 1: Disability, Design, and Performance. Disponible a: https://www.culanth.org/fieldsights/ethnography-and-design-1-disability-design-and-performance 

Freepik (s. f.) Cuaderno blanco con pluma sobre mesa de madera. Disponible a: https://www.freepik.es/foto-gratis/cuaderno-blanco-pluma-mesa-madera_978717.htm 

Comunitat: Pacients del centre de dia en un centre de tractament d’addiccions.  

Definició de la comunitat:  

La comunitat escollida per al meu projecte de recerca és la dels actuals pacients del centre de dia d’Uphill, un petit centre terapèutic per al tractament de l’addició a Girona. Els trastorns addictius són malalties mentals que requereixen un tractament llarg i estricte basat en gran part en la teràpia grupal i el suport constant entre pacients. La durada del tractament sol ser aproximadament d’uns quatre anys, i es compon de diverses fases. El centre de dia sol ser la segona fase del tractament, on el pacient surt de la primera fase d’ingrés on està protegit de qualsevol estímul de consum, per a començar a reintegrar-se a poc a poc a una vida més normalitzada. Durant aquesta etapa el risc de recaiguda és molt alt, per tant, els pacients passen la major part del dia junts al centre fent teràpies grupals, activitats i compartint un espai comú durant uns quants mesos fins que estan preparats per a passar a la fase de tractament ambulatori, on el pacient enfronta la rehabilitació a la societat.  

Finalitat i objectius de la comunitat:  

L’organització mundial de la salut (OMS) considera l’addicció com una malaltia física i psicoemocional, caracteritzada per una sèrie d’alteracions en la química cerebral i les àrees de recompensa, memòria i motivació. La comunitat que he escollit són un grup de persones que comparteixen la mateixa malaltia, però sobretot els uneix la voluntat per superar-la i la lluita constant que això suposa. Superar una addició no és fàcil. Els addictes solen sentir vergonya al parlar sobre la seva condició obertament en una societat on hi ha poc coneixement i molta estigmatització sobre aquesta. Quan es troben en comunitat, senten que estan en un espai segur on no seran jutjats i podran parlar obertament sobre el seu passat i el seu viatge navegant l’abstinència. És per aquest motiu que en aquestes comunitats es creen vincles molt potents i personals entre pacients de diverses edats, generes i rerefons social. Els membres de la comunitat senten que tot i ser molt diferents comparteixen un passat fosc, i sobretot una lluita en comú per a una vida més digna.  

Per què he escollit aquesta comunitat?  

He escollit aquesta comunitat per tres grans motius. En primer lloc, per l’estigmatització que pateix aquest col·lectiu de cara a la societat, degut principalment a la falta d’informació sobre el tema i el poc reconeixement sobre l’addicció com a malaltia mental. En segon lloc, no he dubtat en escollir un grup terapèutic d’addictes com a exemple de comunitat per als vincles tan profunds i sincers que es creen en aquests grups. Finalment, també m’he vist influenciada per al meu lligam personal al grup. Jo mateixa soc addicte en recuperació i vaig estar fa un any en aquest mateix centre de dia fent teràpia amb uns companys diferents. Penso que tot i que es pot arribar a comprendre part de les dinàmiques i vincles dins la comunitat des de fora, no és possible entendre-les del tot si no s’es addicte i s’ha experimentat la comunitat de primera mà. El meu objectiu amb aquest anàlisi etnogràfic és il·lustrar de la manera més acurada possible com es viuen aquestes comunitats des de dins, ja que penso que és molt interessant i es generen vincles molt profunds entre els seus integrants.  

Membres de la comunitat:  

Actualment, la comunitat de pacients del centre de dia està formada per cinc pacients d’entre 22 i 56 anys, dels quals tres són homes i dues són dones. He sol·licitat el permís dels cinc membres de la comunitat i de l’equip terapèutic d’Uphill per a realitzar aquesta activitat, i tots m’han expressat interès i ganes de participar. 

Espai compartit:  

L’espai compartit es compon de tres espais comuns, la sala de teràpies, la sala d’estar i la cuina. Tractant-se d’un centre petit l’espai és reduït, però resulta còmode i acollidor per a compartir-lo amb un grup petit de pacients. Els cinc integrants de la comunitat passen cada dia entre setmana des de les nou del matí fins a les sis de la tarda junts seguint una rutina estricta. Van junts al gimnàs, realitzen sessions de teràpia grupal, tallers didàctics i altres activitats terapèutiques que generen complicitat entre el grup. 

Us presento l’“Azucarillo”, el meu ninot de peluix preferit de la infància, el qual encara avui dia li guardo molt d’afecte per al que representa per mi.  

Des de ben petita he estat una persona creativa i amb molta imaginació. Diria que els animals de peluix van ser el meu primer mitjà d’expressió artística. Des que tinc memòria he sentit una connexió especial amb aquests objectes, els hi posava un nom a tots, i els hi donava una identitat imaginant i inventat una història per a cada un, dibuixava còmics explicant les seves aventures, i m’evadia en el meu món de fantasia. Avui dia aquells personatges que vaig crear mitjançant els meus ninots de peluix encara continuen servint-me per a crear històries i explicar-les a través de còmics i fanzines. Ara que soc adulta i puc analitzar en retrospectiva la meva connexió i ús creatiu d’aquests objectes, en puc treure conclusions molt interessants.  

L’“Azucarillo” va ser el peluix que més em va marcar durant la meva infància, no em separava d’ell. El meu pare me’l va comprar en unes vacances a Andorra, per tant, el relaciono amb bons moments compartits amb ell.  

L’any passat em va picar la curiositat per buscar si encara en venien algun d’igual per internet. Vaig trobar un venedor a eBay que en venia un de nou i el vaig demanar per a poder comparar-lo amb el meu. Aquí teniu la comparació: 

Després de tants anys s’ha anat desgastant i ja no sembla el mateix. Aquesta comparació em fa pensar en l’obra del fotògraf Mark Nixon, qui en el seu projecte titulat “Much loved” va fotografiar retrats de joguines de peluix desgastades després d’anys d’acompanyar als nens per qui van suposar un suport emocional. Nixon documenta detalls en els objectes com les costures obertes, les taques i altres signes d’us mostrant la història i el lligam emocional darrere de cada joguina.  

Fotografia de Mark Nixon, del projecte “Much loved”.

En definitiva, aquest objecte té un valor emocional altíssim per mi. Representa els inicis de la meva passió per explicar històries i crear, a més d’un suport emocional en certs moments de la meva infància, i records i persones relacionats amb ell. Molts de nosaltres guardem el nostre peluix preferit de la infància, però perquè ho fem? Què representa per a un infant la seva joguina preferida? Quins valors emocionals i culturals s’associen als ninots de peluix? 

Característiques formals i funcionals:  

L’objecte escollit és un ninot de peluix en forma de cavall de la marca alemanya Nici. La seva mida és de quinze centímetres d’alçada, pensat per a ser fàcil de transportar i manipular per un infant.  

Formalment, el ninot presenta un disseny basat en l’esquematització i la síntesi de formes de l’aspecte d’un animal, en aquest cas el cavall. Les proporcions són arrodonides i infantilitzades, reforçant una estètica que genera tendresa, pròpia del disseny de joguines afectives com els animals de peluix. La textura de la joguina és un element important del seu disseny, aquesta és suau i agradable al tacte.  

En conjunt el ninot presenta un disseny simple, però bonic, apte per a complir de manera satisfactòria les seves diverses funcions, les quals poden ser molt diverses. Un ninot de peluix com l’analitzat pot servir tant de joguina per a un infant o animal, com de regal efectiu cap a una parella o persona estimada, com a element decoratiu, i inclús com a element col·leccionable. 

Context històric i anàlisi cultural:  

Els humans hem creat figures antropomorfes o zoomorfes destinades al joc i a l’acompanyament emocional des de fa mil·lennis. Des d’una perspectiva antropològica, no són només objectes lúdics, sinó també artefactes simbòlics, pedagògics i socials.  

Els primers ninots de la història es poden vincular a petites figures antropomorfes documentades ja durant el paleolític, les anomenades “venus”, com per exemple la famosa Venus de Willendorf. Tot i que la seva funció exacta no és clara i se sol lligar més aviat a una funció de culte, aquestes figures suposen els primers indicis de la creació d’una espècie de ninot que busca representar el cos humà en petit format manipulable.  

Al llarg de la història, i en diverses cultures van sorgint objectes fabricats amb diversos materials que compleixen funcions similars a les de la joguina de peluix actual. Les figures i ninots són culturalment un símbol de projecció emocional, simbolisme espiritual i aprenentatge social entre molts altres. 

Relació entre disseny i antropologia:  

Els ninots de peluix són objectes dissenyats per a despertar emocions en els humans. Per a moltes persones en diverses cultures és un dels primers objectes als quals li atribuïm valor emocional, i fins i tot fins a cert punt humanitzem. En pensar en disseny i antropologia automàticament ha estat el primer objecte que m’ha vingut al cap degut a la seva funció i context cultural. Més enllà de les funcions pràctiques que compleixen la majoria dels objectes, els ninots de peluix són dissenyats per a connectar amb la nostra part més humana, les emocions i la creativitat.

Bibliografia:  

Ardèvol, E; Martí, J. (2021). Què entenem per cultura?. Karavan Films. [recurs d’aprenentatge audiovisual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya. Disponible a: https://materials.campus.uoc.edu/cdocent/PID_00281372/ 

Antropología 2.0 (2026). Antropología y diseño. [recurs en línia]. Disponible a: https://blog.antropologia2-0.com/antropologia-y-diseno/ 

Nixon, M. (2013). Much Loved. [recurs en línia]. Disponible a: https://www.marknixon.com/muchloved?srsltid=AfmBOooWuZHt0E9ieMg31Be4gsXcmUQRDTLHtWJtrNOIB4NV5T5ydBXt  

Winnicott, D.W. (1971) Playing and Reality. London: Tavistock Publications. [recurs en línia]. Disponible a: chrome-extension://efaidnbmnnnibpcajpcglclefindmkaj/https://web.mit.edu/allanmc/www/winnicott1.pdf 

Darmaphalas (2023). Dolls through time: A journey of art, culture and play. [recurs en línia]. Disponible a: https://medium.com/@darmaphalas/dolls-through-time-a-journey-of-art-culture-and-play-6bc49130ff35