Publicat per

Repte 4: Compartir el disseny

Publicat per

Repte 4: Compartir el disseny

Resum de la recerca etnogràfica: En l’activitat anterior vaig realitzar un estudi etnogràfic de la comunitat de pacients del centre de dia…
Resum de la recerca etnogràfica: En l’activitat anterior vaig realitzar un estudi etnogràfic de la comunitat de pacients del…

Resum de la recerca etnogràfica:

En l’activitat anterior vaig realitzar un estudi etnogràfic de la comunitat de pacients del centre de dia d’Uphill, un centre terapèutic destinat al tractament de les addiccions. Tractant-se d’un grup de suport on els seus membres comparteixen l’objectiu de superar una malaltia mental i reconstruir les seves vides, vaig centrar gran part del treball de camp en l’observació de les seves relacions socials, els vincles emocionals i les dinàmiques de grup. Aquest procés em va permetre identificar diverses necessitats i problemàtiques presents en el seu dia a dia, que han servit com a punt de partida per desenvolupar una proposta de disseny que pugui millorar l’experiència dins la comunitat i complementar les eines terapèutiques de les quals ja disposen.

Per a començar a esbossar una bona proposta de disseny vaig fer un anàlisis de les problemàtiques i necessitats que vaig detectar durant la recerca etnogràfica, a més de preguntar directament al grup quins aspectes es podrien millorar. Desques d’això vaig destacar les més rellevants, les quals van ser les següents:

  • Falta de varietat en activitats lúdiques terapèutiques.
  • Dificultat per expressar i identificar emocions.
  • Necessitat de reforçar l’autoestima i la confiança personal.
  • Necessitat de canals d’expressió alternatius a la comunicació verbal.
  • Necessitat de mantenir la motivació durant les fases més llargues del tractament.

Proposta:

La meva proposta és la d’incorporar un taller d’artteràpia com a nova eina terapèutica.

L’artteràpia és una disciplina terapèutica que utilitza la creació artística com a eina per afavorir l’expressió emocional, l’autoconeixement i el benestar psicològic. A través de diferents activitats creatives, com el dibuix, la pintura o el collage, les persones poden expressar sentiments, pensaments i experiències que sovint resulten difícils de comunicar mitjançant les paraules.

Aquesta proposta podria resultar eficient per a millorar les principals problemàtiques expressades pels membres de la comunitat, especialment la dificultat per identificar i comunicar emocions, així com la necessitat d’incorporar noves activitats terapèutiques dins la rutina del centre. A més, l’artteràpia encaixa amb els valors del tractament, ja que fomenta la reflexió personal, l’autoconeixement i el suport mutu entre els participants. Mitjançant un espai segur de creativitat i expressió, els pacients poden explorar aspectes de la seva experiència vital i del seu procés de recuperació d’una manera diferent de la que ofereixen les teràpies convencionals, complementant així les eines terapèutiques ja existents al centre.

Prototip de sessió d’artteràpia centrada en pacients addictes:

Per portar aquesta proposta a la pràctica he dissenyat diverses sessions d’artteràpia adaptades a les necessitats emocionals i terapèutiques dels pacients del centre de dia. La proposta combina recursos propis de l’artteràpia amb eines i conceptes que ja formen part del tractament de les addicions, de manera que les activitats resultin familiars, útils i coherents amb el procés de rehabilitació que segueixen els participants.

Un exemple és la sessió d’artteràpia basada en les anomenades fotos negres. La foto negra és una eina terapèutica àmpliament utilitzada en els centres de tractament d’addiccions i consisteix a recordar i compartir episodis especialment dolorosos o significatius viscuts durant l’etapa de consum. L’objectiu és ajudar el pacient a prendre consciència de les conseqüències de l’addicció i recordar el motiu pel qual ha decidit iniciar el procés de recuperació.

En aquesta proposta he volgut traslladar aquesta eina de l’espai de teràpia grupal al llenguatge artístic. Així, cada pacient representaria una de les seves fotos negres mitjançant una il·lustració realitzada amb tinta xinesa, un material que permet treballar visualment conceptes com la foscor, la taca o la intensitat emocional. Un cop finalitzades les obres, els participants compartirien el significat de les seves creacions amb la resta del grup, generant un espai de reflexió, expressió emocional i suport mutu. Aquest exercici permetria abordar experiències difícils des d’una perspectiva diferent, complementant el treball terapèutic que ja es realitza al centre.

He procurat que la durada i la freqüència de les sessions sigui compatible amb la rutina dels pacients, situant-les en una franja del seu horari ja destinada a aquest tipus de tallers.

Presentació a la comunitat:

La proposta serà presentada a la comunitat en forma d’una sessió de mostra perquè els pacients puguin experimentar de primera mà el taller, valorar com s’hi han sentit i aportar el seu “feedback”. D’aquesta manera, la proposta podrà adaptar-se millor a les seves necessitats i incorporar les seves opinions abans d’una possible implementació més continuada dins la rutina del centre.

Per a acabar de completar aquest apartat he dissenyat un cartell que anuncia aquesta sessió d’artteràpia pilot. Aquest cartell es situarà a la sala polivalent del centre perquè els pacients puguin estar informats del taller.

Bibliografia:
UPHILL (s. f.) UPHILL –Centre d’assessorament terapèutic. Disponible a: https://uphill.cat/
Vidal Vázquez, S. (2021) Los beneficios de la arteterapia como medio de expresión simbólico. SOM Salud Mental 360. Disponible a: https://www.som360.org/es/monografico/arte-cultura-salud-mental/articulo/beneficios-arteterapia-como-medio-expresion
Sihuay, L.B. (2025) Arteterapia en el tratamiento de la adicción y el trauma. Orbium Adicciones. Disponible a: https://orbiumadicciones.com/bienestar/arteterapia-en-el-tratamiento-de-la-adiccion-y-el-trauma/
Rahman, Tariq, and Katherine Sacco. (2017)Ethnography and Design 1: Disability, Design, and Performance. Disponible a: https://culanth.org/fieldsights/1145-ethnography-and-design-1-disability-design-and-performance
Estirado, L. (2019) Una propuesta de moda inclusiva echa a andar. El Periódico. Disponible a: https://www.elperiodico.com/es/extra/20190414/una-propuesta-de-moda-inclusiva-echa-a-andar-7405482
Creative Commons (s. f.) A Shared Culture. Disponible a: https://creativecommons.org/about/videos/a-shared-culture/
18

 

Debat2el Repte 4: Compartir el disseny

  1. Aina Roldán Perez says:

    Bona nit, Alba,

    La teva proposta ha captat la meva atenció perquè trobo que està molt ben formulada per resoldre les necessitats de la teva comunitat analitzades durant el treball de camp.

    He trobat molt interessant el tema de les “fotos negres” i com crees una connexió amb l’artteràpia, ja que aquí també es nota l’anàlisi que has realitzat i l’estudi previ al teu disseny.

    També cal comentar que la idea de presentar el projecte com a sessió de mostra per tal que et permeti recollir el feedback dels participants abans d’implementar-la, crec que està molt encertada i que és coherent amb el que menciona Sarah Pink, ja que no has dissenyat per al futur, sinó per la gent.

    El cartell que has dissenyat per anunciar el taller, crec que encaixa molt bé amb la proposta, perquè a part de ser molt visual, és molt artístic i ajuda a captar l’atenció de qui l’observa.

    Per finalitzar, vull donar-te l’enhorabona, ja que crec que has fet un molt bon projecte arran del treball de camp elaborat i que has fet un disseny que permetrà a la teva comunitat cobrir les seves necessitats i alhora, ajudar a créixer la comunitat.

    Salut,

    Aina.

  2. Elisabet Oms says:

    Hola Alba,

    La veritat és que la teva proposta de disseny m’ha cridat l’atenció perquè justament jo també he treballat amb una comunitat amb problemes de salut mental a les quals també els ajuden molt realitzar tasques manuals.

    La idea d’ajudar-los a través de l’artteràpia, sense cap dubte considero que és una eina molt efectiva per aconseguir deixar-se anar i treure totes les emocions que els bloquejen alhora que els suposa traslladar-se a un estat de relaxació molt adient per al seu tractament.

    El tema de les “fotos negres” ha estat nou per a mí, però m’ha agradat molt la idea de com pot ajudar mentalment a recordar als pacients el per què del motiu pel que han de mantindre’s ferms i resistir-se a tornar a recaure. Trobo que són imatges visuals molt potents que després, amb la proposta que aportes d’haver de dibuixar la mateixa fotografia, s’aconsegueix enfortir aquest concepte segur. Es quedarà gravat a les seves ments i serà un toc d’atenció que els pot ajudar en moments de debilitat.

    Tal i com comenta l’Aina, també trobo molt bona idea el fer una primera sessió de mostra per a rebre el feedback i així assegurar una proposta més adient i efectiva per a la comunitat.

    I finalment, trobo molt encertat el aplicar colors vius i lluminosos al cartell  per tal de transmetre que és un taller on a pesar de tractar un tema dur, es respirarà bona energia i positivisme.

    Elisabet

     

     

Publicat per

El Codi Borjut: dissenyar des de la comunitat

Publicat per

El Codi Borjut: dissenyar des de la comunitat

Introducció Durant l’assignatura d’Antropologia del Disseny he treballat amb la comunitat dels Borjuts, la colla de tabalers de les Borges Blanques. Mitjançant…
Introducció Durant l’assignatura d’Antropologia del Disseny he treballat amb la comunitat dels Borjuts, la colla de tabalers de les…

Introducció

Durant l’assignatura d’Antropologia del Disseny he treballat amb la comunitat dels Borjuts, la colla de tabalers de les Borges Blanques. Mitjançant una aproximació etnogràfica basada en l’observació participant, les converses informals i la documentació visual, he pogut comprendre les dinàmiques internes del grup, els seus valors i les necessitats que apareixen en el seu dia a dia.  

Més enllà de ser una colla de música tradicional, els Borjuts constitueixen una comunitat basada en la germanor, el compromís i la participació activa en la vida cultural del territori. Els assajos, les cercaviles i els correfocs es converteixen en espais on es construeixen vincles socials i un fort sentiment de pertinença. 

Durant l’assignatura d’Antropologia del Disseny he treballat amb la comunitat dels Borjuts, la colla de tabalers de les Borges Blanques. Mitjançant una aproximació etnogràfica basada en l’observació participant, les converses informals i la documentació visual, he pogut comprendre les dinàmiques internes del grup, els seus valors i les necessitats que apareixen en el seu dia a dia.  

Més enllà de ser una colla de música tradicional, els Borjuts constitueixen una comunitat basada en la germanor, el compromís i la participació activa en la vida cultural del territori. Els assajos, les cercaviles i els correfocs es converteixen en espais on es construeixen vincles socials i un fort sentiment de pertinença.

 

Necessitats detectades

El treball de camp em va permetre identificar diverses qüestions rellevants relacionades amb el disseny.

La primera estava vinculada als mateixos instruments. La colla es trobava en un procés de renovació visual dels seus tabals per tal d’unificar la seva imatge. Tot i això, la utilització de vinils rígids generava problemes acústics, ja que dificultava la vibració del metall i afectava la qualitat del so.  

També vaig observar la importància que té la identitat visual dins del grup. La samarreta, l’escut i els elements compartits funcionen com a símbols que reforcen el sentiment de comunitat i la representació de les Borges Blanques. Al mateix temps, molts membres senten la necessitat de personalitzar els seus instruments amb adhesius o mocadors que reflecteixen la seva experiència personal dins la colla.

 

La proposta: Codi Borjut

A partir d’aquestes observacions neix la proposta de disseny “El Codi Borjut”. Es tracta d’un sistema de vinilació acústica i identitària que busca compatibilitzar la unificació visual del grup amb el correcte funcionament dels instruments.

La proposta consisteix en l’ús de plantilles modulars de vinil amb espais oberts que permeten mantenir la vibració natural del metall i conservar la qualitat acústica dels tabals. Paral·lelament, aquestes plantilles incorporen una zona de personalització perquè cada membre pugui mantenir el seu vincle personal amb l’instrument sense perdre la identitat col·lectiva del grup.  

A més, el sistema també té en compte les actuacions nocturnes i els correfocs, integrant materials reflectants que interactuen amb les llums LED utilitzades pels Borjuts per millorar la visibilitat i la seguretat durant les actuacions.  

Presentació a la comunitar

Per compartir la proposta vaig optar per un format de fanzine digital. Aquesta decisió no va ser casual, sinó que respon a la manera com la mateixa comunitat transmet els seus coneixements. Els nous membres aprenen observant, escoltant i participant al costat dels veterans, fet que converteix el fanzine en una eina visual, oberta i fàcilment adaptable a les seves necessitats.  

Aquesta eina permet explicar tant la proposta de disseny com els valors que hi ha darrere, facilitant que la comunitat pugui apropiar-se del projecte, modificar-lo i continuar desenvolupant-lo en el futur.

Reflexió des de l’antropologia del disseny

Aquest projecte m’ha permès entendre que el disseny no consisteix únicament a crear objectes atractius visualment. El disseny és també una eina social capaç de reforçar vincles, transmetre identitats i donar resposta a necessitats reals de les persones.

L’etnografia ha estat fonamental per comprendre la comunitat abans de proposar cap solució. Observar els assajos, escoltar les experiències dels membres i participar en els seus espais m’ha ajudat a entendre que moltes de les seves pràctiques ja contenen processos de disseny implícits: des de la manera com organitzen les fileres fins a les adaptacions ergonòmiques dels arnesos o la incorporació de llums LED als tabals.  

Conclusions

El desenvolupament d’“El Codi Borjut” demostra que el disseny pot actuar com una eina de cohesió comunitària. La proposta no només resol una necessitat funcional relacionada amb la vinilació dels instruments, sinó que també contribueix a reforçar la identitat compartida de la colla.

Aquesta experiència m’ha ensenyat que dissenyar implica escoltar, observar i entendre les persones abans de crear. El valor del projecte no es troba únicament en l’objecte final, sinó en el procés de coneixement compartit que l’ha fet possible

Debat1el El Codi Borjut: dissenyar des de la comunitat

  1. Gibet Ramon Izern says:

    Hola Georgina,

     

    primer de tot felicitats per la feina!

    Dir-te que m’ha semblat molt original, primer perquè és un col·lectiu del que no en coneixia res i per tant, desconec les pràctiques i els objectes relacionats amb aquestes. I després de llegir la teva entrada m’ha semblat que la teva proposta no només té en compte les dimensions visuals i identitàries si no en com porten a terme les pràctiques i com els materials influeixen en aquestes i per tant, han de ser tinguts molt en compte.

     

    Felicitats!

    Gibet

Publicat per

Repte 4—Compartir el disseny

Publicat per

Repte 4—Compartir el disseny

Sincronitzant codis: Disseny d’un panell comunitari per a MOMBE TRAININGORIGEN DEL PROJECTE I ANÀLISI DE LA PROBLEMÀTICA El projecte sorgeix de l’experiència…
Sincronitzant codis: Disseny d’un panell comunitari per a MOMBE TRAININGORIGEN DEL PROJECTE I ANÀLISI DE LA PROBLEMÀTICA El projecte…

Sincronitzant codis: Disseny d’un panell comunitari per a MOMBE TRAININGORIGEN DEL PROJECTE I ANÀLISI DE LA PROBLEMÀTICA

El projecte sorgeix de l’experiència observant les dinàmiques d’un centre d’entrenament funcional de l’Olleria, MOMBE TRAINING. Encara que ja formava part del centre, vaig observar un grup diferent del meu habitual, cosa que em va permetre mirar les seues dinàmiques amb certa distància.

Em vaig adonar que l’entrenament no era només un espai físic, sinó un espai completament social. Entre exercicis apareixien converses contínues, comentaris espontanis i bromes que ajudaven a suportar l’esforç. En els moments de més intensitat, l’humor no era un element secundari, sinó una eina clau per aguantar la fatiga i continuar. Aquelles interaccions creaven una identitat compartida que anava més enllà de l’exercici. D’aquesta observació naix la idea inicial del projecte, que amb el temps es concreta en la proposta “NO ERA NECESSARI”.

Durant el treball de camp vaig començar a entendre que la cohesió del grup no es construïa només a partir de l’activitat física, sinó sobretot a través del llenguatge col·lectiu que apareixia durant les sessions. Cada exercici era reinterpretat pel grup amb bromes, noms alternatius i comentaris que li donaven un significat propi. L’entrenament es convertia així en una experiència compartida que el grup transformava constantment.

Aquesta dinàmica es va fer encara més evident amb la incorporació d’un nou entrenador. En arribar a un grup que ja tenia codis molt establits, vaig percebre una certa desconnexió entre la proposta tècnica i la manera com el grup vivia realment les sessions. No hi havia un conflicte obert, però sí una distància en la interpretació dels exercicis. El que per a l’entrenador era una planificació estructurada, per al grup era una experiència carregada de significats, humor i relació.

D’ací sorgeix la problemàtica principal del projecte: no és esportiva, sinó relacional i comunicativa. El que es detecta és la necessitat de generar un punt de trobada entre el llenguatge tècnic de l’entrenament i el llenguatge informal i emocional del grup. El disseny, per tant, no busca millorar el rendiment, sinó fer visibles aquestes dinàmiques i donar-los un espai compartit.

PROPOSTA, FUNCIONAMENT, CO-DISSENY I EVOLUCIÓ DE L’EINA

 

La proposta es materialitza en un panell magnètic situat al costat de la pissarra d’entrenament. Aquest panell funciona com un sistema col·lectiu de memòria. Després de cada sessió, el grup vota quin ha sigut l’exercici més dur o més significatiu. A partir d’aquest consens, es genera un rànquing visible que es modifica cada setmana. Els exercicis també poden rebre noms col·lectius escrits en notes adhesives, que amb el temps es poden consolidar en targetes reutilitzables.

El resultat no és només una classificació, sinó una construcció col·lectiva del significat de l’entrenament. L’exercici que ocupa la primera posició rep simbòlicament el nom de “NO ERA NECESSARI”, com a expressió compartida de l’esforç i la intensitat viscuda pel grup. Aquest sistema converteix les sensacions individuals en una memòria comuna que es va acumulant sessió rere sessió.

El panell es converteix així en un arxiu viu. No registra només exercicis, sinó també la manera com el grup els interpreta, els recorda i els transforma. El sistema està pensat com una eina oberta, que no controla ni tanca el significat, sinó que el deixa evolucionar. Les categories, els noms i fins i tot la manera de votar poden canviar segons les dinàmiques del grup.

Durant el procés d’observació també vaig entendre que no era necessari inventar una nova forma de comunicació, perquè el grup ja tenia la seua pròpia. L’humor, els sobrenoms i les referències internes ja construïen una memòria compartida molt potent. El paper del disseny, per tant, no és substituir aquesta dinàmica, sinó fer-la visible i reforçar-la.

 

APRENENTATGE, REFLEXIÓ FINAL I CONCLUSIÓ

A nivell personal, aquest treball de camp ha canviat completament la meua manera d’entendre el projecte. Al principi, la meua mirada estava centrada en l’activitat física, el rendiment i l’organització de l’entrenament. Amb l’observació participant vaig descobrir que el més important no era l’exercici en si, sinó les relacions que es generen al voltant d’aquest, els significats compartits i les formes de comunicació que apareixen de manera espontània.

Aquesta experiència m’ha fet entendre que el disseny no sempre ha de crear noves estructures, sinó que també pot revelar les que ja existeixen. El valor del projecte no està en introduir un sistema extern, sinó en donar forma visible a una pràctica social que ja era present. El disseny actua com un mediador entre el llenguatge tècnic i el llenguatge emocional del grup.

També he pogut comprovar que la necessitat real de la comunitat no era un major control ni una millor mesura del rendiment, sinó reforçar la cohesió que ja existia. El que realment dona sentit a l’entrenament és l’experiència compartida, no la seua quantificació.

La justificació de la proposta es basa precisament en això. S’opta per un sistema físic, col·lectiu i accessible perquè s’integra dins de l’espai real d’entrenament i no depén de tecnologia ni d’interfícies individuals. El panell permet una participació directa i immediata, i facilita que el grup se’l faça seu.

En conclusió, el projecte ha evolucionat des d’una idea inicial centrada en l’esforç físic fins a una proposta centrada en la dimensió social i cultural de l’entrenament. El disseny final no busca transformar la realitat del grup, sinó fer visible una realitat que ja existia. Aquesta mirada m’ha permés entendre que les comunitats no es defineixen només pel que fan, sinó pel que comparteixen i pel significat que construeixen juntes al llarg del temps.

ANNEX: SUPORT VISUAL DE LA PROPOSTA I RETORN A LA COMUNITAT

 

 

 

Debat1el Repte 4—Compartir el disseny

  1. Victor Blázquez Martínez says:

    M’ha semblat un projecte molt interessant perquè parteix d’una observació molt fina de les dinàmiques del grup i no només de l’activitat física en si. Trobo molt encertat que hagis detectat que la problemàtica principal no era esportiva sinó relacional i comunicativa, i que la proposta no intenti imposar una nova manera de funcionar, sinó fer visible una memòria col·lectiva que ja existia. El panell em sembla una solució senzilla però molt coherent amb la comunitat, perquè encaixa amb l’espai i amb la manera com el grup construeix significats compartits. A més, crec que el concepte de “NO ERA NECESSARI” és molt potent perquè recull molt bé aquest humor intern que has sabut observar. Com a possible línia de desenvolupament, potser seria interessant veure com aquest sistema pot evolucionar amb el temps i si també podria ajudar a integrar noves persones dins del grup.

    Molt bon treball.

    Victor Blázquez