Memòria de camp

Hort del Cànem

a) Descripció del treball de camp realitzat

El treball de camp s’ha dut a terme a l’Hort del Cànem, situat al barri del Poblenou, a Barcelona. Es tracta d’un espai de fàcil accés, molt proper a la Rambla del Poblenou i clarament inserit en la vida quotidiana del barri. La recerca s’ha desenvolupat de manera presencial durant tres setmanes consecutives, amb una visita per setmana. Dues d’aquestes visites es van fer a la tarda, cap a les sis, i l’altra un diumenge al matí. En cada ocasió hi vaig estar entre una hora i mitja i dues hores. Aquesta temporalitat no ha permès una immersió prolongada, però sí una aproximació suficient per observar l’espai, conversar amb les persones presents i identificar algunes dinàmiques habituals.

L’hort es presenta avui com un recinte petit, envoltat de tanques i amb una organització material molt bàsica. Tot i això, la seva història explica una realitat més complexa. Segons em van explicar diversos membres de la comunitat, fa uns dos anys l’espai era més gran perquè l’hort havia començat en un solar ocupat. Amb la construcció de dos hotels al voltant, aquell terreny va entrar en disputa i, després de converses amb l’Ajuntament i de presentar una proposta formal, el grup va aconseguir mantenir una part de l’espai. El més significatiu és que la defensa no es va fer només en termes de cultiu urbà, sinó també com a projecte cultural i comunitari del barri. Això fa visible que l’hort no s’entén únicament com una infraestructura verda, sinó com un espai socialment construït i defensat.

Durant les visites vaig coincidir amb tres persones diferents, però a través de les converses i petites entrevistes vaig saber que el nucli estable està format per sis persones fixes. Segons em van explicar, aquest grup es manté relativament estable des de fa aproximadament dos anys, tot i que al llarg de l’any també hi passa gent d’una manera més irregular. El perfil més habitual és el de persones d’entre cinquanta-cinc i setanta-cinc anys, veïnes del barri o de zones properes. En molts casos són migrants d’altres llocs d’Espanya que, abans de viure a Barcelona, havien tingut contacte amb la terra, amb l’hort o amb formes de vida més properes al món rural. Aquesta dada resulta important perquè ajuda a entendre que, per a moltes d’elles, l’hort no és només una activitat actual sinó també una manera de reconnectar amb records, hàbits i experiències anteriors.

L’accés a la comunitat va estar facilitat pel fet que coneixia l’espai a través de dos familiars vinculats a l’organització. La primera persona amb qui vaig parlar va ser el meu pare, que actualment és el president de l’associació creada per preservar i organitzar l’hort. A partir d’aquesta entrada vaig poder conèixer altres membres i conversar-hi de manera individual. Des del primer moment vaig explicar amb claredat què estava fent, quin era el sentit acadèmic de l’activitat i per què m’interessava aquell espai. La reacció va ser positiva. Les persones amb qui vaig parlar van entendre la recerca com una manera de donar visibilitat al projecte i de reforçar-ne el valor davant del barri i de l’Ajuntament. En aquest sentit, la confiança inicial va quedar facilitada pel fet que jo no hi arribava del tot com a desconegut.

Metodològicament, el treball s’ha basat sobretot en l’observació directa, les converses informals i petites entrevistes a tres membres de la comunitat. També vaig parlar amb algunes persones del carrer per entendre quina percepció exterior existia sobre l’hort i sobre el paper que podia tenir dins del barri. Vaig prendre algunes notes al moment amb el mòbil, però la major part del diari de camp la vaig escriure després de cada visita. També vaig fer fotografies de l’espai i vaig rebre algunes imatges compartides pels mateixos integrants. Aquesta combinació de tècniques s’ajusta a una aproximació etnogràfica entesa com una manera de relacionar pràctiques, significats i context. Restrepo explica que l’etnografia no és només una tècnica, sinó una forma de descripció situada que posa en relació allò que la gent fa amb el sentit que dona a allò que fa. També recorda que el treball de camp es construeix habitualment a partir de tècniques com l’observació participant, el diari de camp i l’entrevista etnogràfica.

A més, aquesta aproximació també connecta amb la relació entre etnografia i disseny. Els materials de design ethnography remarquen que la recerca etnogràfica permet aprofundir en les rutines, pràctiques i motivacions de les persones per tal d’informar processos de disseny més situats i empàtics. En aquest sentit, el valor de la recerca no es troba només en descriure l’espai, sinó en entendre com aquest espai és viscut i significat pels seus participants.

Quan vaig escollir aquesta comunitat, la meva expectativa inicial era trobar una barreja entre espai de cultiu, relació veïnal, calma i sostenibilitat. Volia entendre com s’organitzaven, per què hi anaven, què representava l’hort per a elles i quins conflictes o necessitats podien aparèixer en un projecte així. Amb el treball de camp, aquestes expectatives es van confirmar només en part, perquè l’hort va resultar ser també un espai d’acollida, transmissió i activació comunitària molt més ampli del que imaginava.

Des d’un punt de vista personal, al principi em vaig sentir una mica fora de lloc per la diferència d’edat amb les persones presents i perquè les activitats que hi feien no formen part del meu entorn habitual. Tot i això, aquesta distància inicial es va reduir ràpidament gràcies a l’actitud oberta amb què em van rebre. No considero que la meva presència alterés especialment la comunitat, ja que és un espai obert al públic i acostumat a rebre visites. Durant el treball de camp no van aparèixer dilemes ètics destacables.

b) Troballes o insights
La primera gran troballa del treball de camp és que les persones vinculades a l’Hort del
Cànem no viuen aquest espai com un simple hort urbà, sinó com un lloc propi. En les
converses apareixia de manera reiterada la idea que és “el seu espai”, no només perquè hi
van a cultivar, sinó perquè l’han hagut de defensar, mantenir i cuidar al llarg del temps.
Aquesta relació es fa visible en la manera com parlen del lloc, dels bancals, de les eines i del
temps que hi dediquen. Més que un espai funcional, l’hort apareix com una extensió de les
seves rutines i del seu compromís.

Aquesta pertinença està estretament lligada a la memòria. En diversos casos, especialment
entre els membres més habituals, l’hort connecta amb pobles d’origen, amb una vida més
propera a la terra i amb formes de fer que la ciutat havia deixat en segon pla. Per això,
l’espai no és només una activitat del present, sinó també una manera de recuperar una
relació amb la natura i amb experiències viscudes anteriorment. Aquest aspecte confirma
que l’etnografia és útil precisament perquè permet captar no només allò visible, sinó també
les dimensions simbòliques i biogràfiques que la comunitat projecta sobre l’entorn material.
En paraules de Restrepo (2018), la comprensió etnogràfica busca descriure les pràctiques des
de la perspectiva de la mateixa gent.

Una altra troballa important és que el grup no és només un conjunt de persones que
comparteixen tasques, sinó una petita comunitat que ha anat construint vincles d’amistat.
Les persones més habituals no es relacionen només dins de l’hort, sinó també fora. Això es
percep en la confiança, en la manera de repartir-se responsabilitats i en el fet que l’espai no
serveix només per treballar, sinó també per conversar, descansar i compartir temps. En
aquest sentit, l’hort funciona com una infraestructura relacional. El cultiu és important, però
no és l’únic centre del projecte.

També em va cridar l’atenció que, tot i existir un nucli fix, la comunitat no es defineix de
manera tancada. Hi ha una voluntat d’acollir gent nova, ensenyar i compartir coneixements.
Això apareix especialment quan expliquen que els agrada que la gent jove s’hi acosti per
aprendre o descobrir una activitat poc habitual dins de la ciutat. Aquesta obertura es veu
reforçada per activitats puntuals com les relacions amb el centre de gent gran, els tallers o
els àpats populars. Per tant, l’hort no funciona només com a espai de refugi per als qui ja hi
són, sinó també com a lloc de transmissió i contacte amb altres persones del barri.

En relació amb l’entorn material, hi ha tres elements especialment significatius. El primer és
l’espai de cultiu, que és el centre funcional i simbòlic del projecte. Allà es concreta la feina
diària, però també és on es fan visibles els fruits del temps i de la cura invertida. El segon és
l’armari tancat amb clau on es guarden els materials, perquè concentra una preocupació
central del grup: la necessitat de protegir eines i recursos en un espai obert. El tercer és la
taula de pícnic, que funciona com a lloc de descans però també de conversa, intercanvi i
presa de decisions. Aquest element és especialment rellevant perquè mostra com la vida
comunitària no se sosté només en l’acció productiva, sinó també en els espais informals on
es comparteixen idees i es construeixen acords.

Perspectiva nativa de la comunitat
Una de les qüestions més valuoses del treball de camp ha estat la manera com la comunitat
defineix l’hort amb les seves pròpies paraules. Algunes frases reconstruïdes a partir de les
converses resumeixen bé aquesta mirada interna:
“Aquí recordem d’on venim.”
“Això no és només plantar, és cuidar un lloc nostre.”
“Aquí respires diferent, això ens treu de la rutina.”

Aquestes expressions mostren una perspectiva molt concreta de l’espai. L’hort apareix com
un lloc de memòria, de cura i de pausa dins de la ciutat. No és només un espai funcional,
sinó un refugi quotidià i un lloc de pertinença. Això és especialment rellevant perquè mostra
una perspectiva emic, és a dir, la manera com la comunitat conceptualitza el seu propi espai.
Restrepo (2018) recorda que aquesta perspectiva interna és fonamental en etnografia,
perquè permet entendre les pràctiques des del punt de vista dels seus participants i no
només des de la mirada de l’investigador.
Fragments del diari de camp

Primera visita
Al principi em sento una mica fora de lloc perquè les persones que hi ha són força més
grans que jo i fan activitats que estan allunyades del meu entorn habitual.

Segona visita
M’he fixat molt en l’armari tancat amb clau on guarden els materials. Representa
perfectament la frontera entre un espai obert al barri i la vulnerabilitat de perdre eines o
recursos.

Tercera visita
He parlat amb gent del carrer i es confirma que l’hort es percep com un punt cultural i
d’acollida comunitari dins del Poblenou.

Pel que fa als conflictes i necessitats, el treball de camp mostra dues escales diferents. D’una
banda, hi ha petites tensions internes pròpies de qualsevol projecte col·lectiu, relacionades
amb maneres de fer, decisions o mentalitats diferents. D’altra banda, els conflictes més
importants venen de fora. Com que és un espai obert, qualsevol persona hi pot accedir, fet
que implica riscos de pèrdua de material o manca de respecte. A més, es tracta d’un espai
cedit, de manera que la seva continuïtat no està plenament garantida. Això genera una
sensació de fragilitat que conviu amb un fort sentiment d’arrelament.

També apareix la necessitat de disposar de més espai i de millors condicions materials.
L’hort actual és més petit del que havia estat abans i això limita tant les possibilitats de cultiu
com les activitats que s’hi poden fer. Per això, més que una demanda estrictament tècnica, el
que emergeix és una necessitat d’estabilitat, reconeixement i consolidació del projecte.
Aquest conjunt de troballes connecta també amb els recursos d’aprenentatge sobre
etnografia i disseny. Vinyets (2012) assenyala que la mirada etnogràfica aplicada al disseny
és útil perquè permet obtenir una comprensió contextual i holística de la vida de les
persones i detectar oportunitats de millora a partir de les seves pràctiques reals. Aquesta
idea ajuda a entendre que el valor de la recerca no és només descriptiu, sinó també rellevant
per imaginar futurs projectes més sensibles al context.

c) Aprenentatges
Aquest treball de camp m’ha servit per entendre que una comunitat no es defineix només
per l’activitat que fa, sinó sobretot pels vincles, els significats i les formes de relació que
construeix al voltant d’un espai compartit. Abans d’anar-hi, pensava en l’hort sobretot com
un lloc de cultiu i trobada, però l’experiència m’ha fet veure que és també un refugi dins de
la ciutat, un espai de memòria i una estructura de suport quotidià.
Un dels aprenentatges més importants ha estat entendre que l’entorn material no es pot
separar de l’experiència humana que el sosté. Els bancals, les eines, l’armari o la taula no
tenen només una funció pràctica, sinó que formen part d’un sistema de relacions, emocions i
significats. Això m’ha ajudat a veure que, des del disseny, no n’hi ha prou amb detectar
necessitats funcionals. També cal comprendre els usos quotidians, la memòria i el sentit de
pertinença que les persones projecten sobre els espais i objectes.
A nivell personal, l’experiència també m’ha fet revisar idees prèvies. Jo imaginava un grup
organitzat al voltant d’una activitat concreta, però el treball de camp m’ha mostrat una
realitat més rica. He vist que l’hort és alhora calma, aprenentatge, transmissió i amistat.
M’ha sorprès especialment el grau d’implicació emocional de les persones amb l’espai, així
com la combinació entre fragilitat i compromís. És un lloc vulnerable perquè és petit, obert i
cedit, però alhora és un projecte sostingut amb constància i dedicació.També he après que les necessitats d’una comunitat no sempre apareixen en un discurs directe, sinó que es fan visibles a través de l’observació, de la convivència i de les converses. Així és com han anat apareixent qüestions com la necessitat de més estabilitat, de més espai, de millors condicions materials i de reconeixement institucional. Aquesta manera d’arribar a la comprensió m’ha fet valorar encara més la importància del temps i de l’escolta en qualsevol procés de recerca.

Finalment, aquesta experiència m’ha ajudat a entendre que l’etnografia aplicada al disseny
és especialment valuosa perquè permet construir una comprensió empàtica de les
pràctiques, rutines i motivacions de les persones. La design ethnography defensa
precisament que aquest tipus de recerca ha d’informar el procés de disseny a partir de la
vida quotidiana real de les persones i no quedar fora del procés creatiu (van Dijk, 2010). En
aquest sentit, el principal aprenentatge que em deixa aquesta memòria és que abans de
proposar qualsevol intervenció cal saber mirar, escoltar i entendre què sosté realment una
comunitat des de dins.

Bibliografia

• Ajuntament de Barcelona. (s. f.). Huerto del Cànem. Espais verds. https://ajuntament.barcelona.cat/espaisverds/es/participa/cesion-de-espacios municipales/huerto-del-canem
• Ardèvol, E., Bertrán, M., Callén, B., & Pérez, C. (2003). Etnografía virtualizada: la observación participante y la entrevista semiestructurada en línea. Athenea Digital. Revista de pensamiento e investigación social, (3), 72–92. https://www.redalyc.org/pdf/537/53700305.pdf
• Brendon Clark – “Research through design. A research applied toolkit for teaching design everyday”. (s. f.). [Vídeo]. YouTube. https://www.youtube.com/watch?v=gycIFsh5ofw
• Di Prospero, C. (2017). Antropología de lo digital: Construcción del campo etnográfico en co-presencia. Virtualis, 8(15). https://www.revistavirtualis.mx/index.php/virtualis/article/viewFile/219/204
• Guber, R. (2001). La etnografía: Método, campo y reflexividad. Grupo Editorial Norma. https://antroporecursos.files.wordpress.com/2009/03/guber-r-2001-la-etnografia.pdf
• Revista Perifèria. (s. f.). Etnografías de la pandemia por coronavirus (dossier). https://revistes.uab.cat/periferia/issue/view/v25-n2
• Universitat Oberta de Catalunya. (s. f.). Recurs docent sobre etnografia. https://materials.campus.uoc.edu/cdocent/PID_00232137/index.html?id=1
• Society for Cultural Anthropology. (s. f.). Ethnography and design 1: Disability, design, and performance. Cultural Anthropology / Fieldsights.
• Parcs i Jardins de Barcelona, Institut Municipal. (2023). Observatorio de Agricultura Urbana: análisis de los huertos urbanos de Barcelona: resumen ejecutivo. BCNROC. https://bcnroc.ajuntament.barcelona.cat/jspui/handle/11703/4/browse? order=ASC&rpp=40&type=materia&value=Agricultura+urbana
• Red de Huertos Comunitarios de Barcelona. (s. f.). Red de huertos comunitarios de Barcelona. WordPress. https://huertosurbanosbarcelona.wordpress.com/00_huertos urbanos-cultivando-barcelona/25-red-de-huertos-comunitarios-de-barcelona
• Restrepo, E. (2018). Etnografía: alcances, técnicas y éticas. Universidad Nacional Mayor de San Marcos. van Dijk, G. (2010). Design ethnography: Taking inspiration from everyday life. En This is Service Design Thinking. BIS Publishers. Vinyets i Rejón, J. (2012). Cocreació. La mirada antropològica: una palanca d’innovació. Antecedents i experiències en la seva praxi. Revista d’Etnologia de Catalunya, 38, 66-75.

Memòria del treball de camp: mombe training

INTRODUCCIÓ I REVISIÓ DEL KIT DE CAMP

Abans de començar el treball de camp vaig dedicar temps a revisar el KIT de CAMP i les lectures de l’assignatura perquè necessitava entendre millor des d’on volia observar aquesta comunitat. Al principi tenia una idea bastant simple de l’etnografia, com si consistira sobretot a mirar, prendre notes i registrar situacions. Però llegint Restrepo (2018) vaig començar a entendre que observar un grup implica també conviure amb ell, aprendre els seus ritmes i intentar captar aquelles coses que normalment passen desapercebudes.

També em va interessar molt la proposta de design ethnography de STBY (2011), sobretot la idea que les coses més importants solen aparéixer en la quotidianitat. Això em va fer pensar que probablement el més interessant de MOMBE TRAINING no estaria en els discursos formals ni en l’entrenament mateix, sinó en tot el que passa entre exercicis: les bromes, les pauses, els silencis o la manera com la gent es relaciona dins de l’espai.

Les lectures de Guber també em van fer replantejar-me la meua posició dins del camp. Jo ja formava part de la comunitat de MOMBE TRAINING perquè entrenava allí en altres horaris, així que no arribava com una persona completament externa. Coneixia l’espai, alguns codis i la dinàmica general del centre. Però, al mateix temps, el grup que anava a observar no era el meu. Precisament per això vaig decidir centrar-me en l’horari on entrena la meua germana, perquè era un grup amb el qual no tenia molta confiança ni convivència habitual. D’alguna manera estava dins i fora al mateix temps, i això em va obligar a qüestionar constantment la meua mirada.

Durant aquesta preparació també em vaig adonar que portava moltes idees preconcebudes. Pensava que les aplicacions digitals del centre tindrien un algun tipus de paper en la cohesió de la comunitat. Imaginava que gran part de les relacions continuaven fora del gimnàs a través de les pantalles. Però revisant els materials sobre Energy and Digital Living vaig començar a sospitar que potser no era així.

Quan vaig entrar a la sessió aquesta sensació es va confirmar bastant de pressa. Les eines digitals servien sobretot per a organitzar horaris, reservar classes o enviar avisos, però no tota la comunitat ho podia veure, la part important de la comunitat passava dins de l’espai físic. Les coses que realment unien el grup apareixien en la presencialitat: les converses improvisades, les rialles quan algú estava rebenta

DESCRIPCIÓ DE LA COMUNITAT I CONTEXT ESPACIAL

La comunitat escollida per a la recerca és MOMBE TRAINING, un centre privat d’entrenament funcional situat a l’Olleria (València). Una de les coses que més condiciona l’ambient del centre és la mida reduïda dels grups. Normalment entrenen quatre o cinc persones per sessió, i això fa que les relacions siguen molt més pròximes que en un gimnàs convencional.

El grup observat està format per persones molt diferents entre si, tant per edat com pels motius pels quals entrenaven. Hi ha participants molt orientats al rendiment físic, però també persones que acudeixen al centre per salut, rehabilitació o benestar emocional. Aquesta barreja genera una dinàmica molt més diversa del que jo m’esperava inicialment.

El fet de formar part de MOMBE TRAINING va condicionar inevitablement la meua entrada al camp. Encara que coneixia el centre i l’ambient general, no coneixia realment aquest grup concret ni les seues dinàmiques internes. Això em permet mantindre certa distància respecte al que observava.

Les preguntes inicials eren bastant simples:

• Com conviuen persones amb objectius i ritmes tan diferents dins d’un mateix grup?
• Què fa que aquest grup mantinga la constància?
• Quin paper tenen els objectes, l’espai i les eines digitals en aquesta cohesió?

La veritat és que jo esperava trobar una dinàmica molt semblant a la del meu propi grup d’entrenament: un ambient més silenciós, més centrat en la disciplina i molt orientat al rendiment físic. Portava aquest biaix damunt sense adonar-me’n del tot.

El treball de camp es va desenvolupar entre finals d’abril i mitjans de maig de 2026 a través de l’observació participant i de l’escriptura de registres etnogràfics després de les sessions. Durant aquest període s’ha produït, a més, un canvi important dins del grup: l’entrenador habitual, F., ha sigut substituït per un entrenador nou, J. Sense buscar-ho, aquest canvi sha acabat convertint en una part molt important de l’observació. Per organitzar la informació he utilitzat les eines del meu KIT de CAMP.

Els primers dies vaig intentar mantindre’m bastant al marge per no alterar massa les dinàmiques del grup. Tot i això, la presència del mòbil o de les fulles generava certa incomoditat en alguns moments. Especialment E., que va deixar clar que no volia aparéixer en fotografies ni sentir-se observada constantment.

A partir d’això vaig canviar la manera de registrar la informació. Vaig deixar de fer fotografies i vaig començar a confiar més en l’observació directa, la memòria immediata i l’escriptura retrospectiva després de cada sessió. Amb el pas dels dies, la meua presència es va anar normalitzant i el grup va recuperar la naturalitat.

TROBALLES O INSIGHTS

Entrenar és també una manera de desconnectar

La primera cosa que em va sorprendre és que el grup no funcionava al voltant de la competitivitat ni del sacrifici físic, com jo imaginava al principi. L’entrenament és important, sí, però moltes vegades sembla quasi una excusa per trobar-se, desconnectar i compartir estona amb altres persones.

L’humor apareix constantment. Quan els exercicis es fan durs, les bromes augmenten encara més. No és una distracció, sinó una 

manera de suportar el cansament entre tots.

Durant un exercici especialment intens, una participant va dir:

«Dona’m la mà i baixaré com una princesa.»

La frase va provocar rialles immediates i va canviar completament l’ambient de cansament que hi havia en aquell moment.

També em va cridar molt l’atenció la manera com el grup gestionava les dificultats dels entrenaments.  P.: «Hui fluix, que és el meu primer dia.» V.: «Tu tranquil·la que segur que aplegues a tot.»

En aquell moment vaig entendre que el valor del grup no estava tant en el rendiment físic com en la sensació de sentir-se part d’alguna cosa.

Els miralls quasi 

no existixen

Una de les coses que més em va sorprendre del grup va ser veure que pràcticament ningú utilitzava els miralls del gimnàs. Jo venia 

d’altres espais esportius on el cos i la imatge tenen molta presència visual, a més el meu grup en general es mira molt més al mirall, així que aquest detall em va impactar bastant.

La gent entrenava mirant-se entre ells, parlant o escoltant l’entrenador, però quasi mai observant-se al mirall. El cos no apareixia com una cosa que s’haguera de vigilar constantment.

Moltes de les frases que sentia després de les sessions anaven més relacionades amb el benestar emocional que amb l’estètica:

«Si no vinc ho note molt.»
«Entrenar em neteja el cap.»

També vaig observar que el material circulava d’una manera molt col·laborativa. Les peses, o les gomes es pasen d’un a altre ajudant-se entre ells. Quan algú aconseguix superar un repte físic, el grup reacciona col·lectivament: aplaudixen, fan bromes o celebren el moment entre tots.

El grup té més força que l’autoritat de l’entrenador

El canvi d’entrenador em va permetre veure com reaccionava el grup davant una modificació important de la seua rutina. F., l’entrenador anterior, tenia una relació molt pròxima amb els participants, encara que també es notava cert cansament professional. J., el nou entrenador, ha introduït una metodologia més tècnica i més exigent.

Al principi el grup comparava constantment els dos entrenadors. Hi ha certa resistència al canvi i moltes converses acabaven tornant a F. Però, a poc a poc, vaig entendre que la cohesió del grup no depenia únicament de qui dirigia la sessió.

De fet, en alguns moments J. tenia dificultats per recuperar l’atenció quan el grup començava a conversar o fer bromes entre exercicis. Això m’ha fet pensar que la dinàmica real de la sessió està molt marcada pels mateixos participants i no només per la figura d’autoritat.

APRENENTATGES

Aquest treball de camp m’ha fet replantejar algunes idees prèvies sobre l’esport, el disseny i les dinàmiques de grup. Abans d’entrar a observar aquest horari concret, imaginava un espai principalment orientat al rendiment físic, la constància i la disciplina, en part perquè aquesta és la dinàmica del meu grup habitual dins de MOMBE TRAINING, molt més silenciós i exigent.

El que més m’ha cridat l’atenció és que aquest altre grup no es sosté només per l’objectiu esportiu. L’entrenament és important, però el que realment manté la cohesió és la necessitat de compartir espai, desconnectar i sentir-se còmode dins del grup.

En aquest context, l’humor té un paper central. Inicialment, el percebia com una interrupció de l’entrenament, però amb el temps es fa evident que funciona com un mecanisme col·lectiu per gestionar l’esforç i el cansament, especialment en els moments de més intensitat.

També canvia la manera d’entendre la relació amb el cos. Tot i que esperava una preocupació més marcada per l’estètica o el rendiment visible, les converses i les interaccions giren sobretot al voltant del benestar emocional i la sensació de “desconnectar el cap” després de l’entrenament.

Una altra idea important és que l’etnografia obliga a revisar els propis prejudicis. Si haguera dissenyat una proposta abans del treball de camp, probablement s’hauria basat en eines de control del rendiment o seguiment físic. L’observació del grup mostra, en canvi, que aquests elements no són centrals per a la seua experiència.

El que sosté realment la comunitat són pràctiques molt simples i quotidianes: les converses informals, les pauses entre exercicis, l’interés pels altres i la manera natural de compartir el cansament.

A nivell personal, aquesta observació també ha tingut impacte. Encara que ja forme part de MOMBE TRAINING, mirar aquest grup des d’aquesta distància m’ha fet qüestionar la meua pròpia experiència d’entrenament i valorar altres formes de viure’l més pausades i socials.

El treball de camp permet entendre MOMBE TRAINING com un espai que va més enllà de l’entrenament físic. Tot i que l’activitat esportiva és el punt de partida, el que estructura realment el grup són les relacions socials i afectives que es generen dins d’aquest espai.

Una de les qüestions inicials era com convivien perfils amb objectius diferents sense que el grup es fragmentara. L’observació mostra que aquesta diversitat 

no genera conflicte, sinó que forma part de la identitat del grup. Cada persona integra la pràctica des de les seues pròpies necessitats sense imposar una única manera d’entendre l’entrenament.

També es confirma que els elements digitals tenen un paper secundari. Harbiz i els canals de WhatsApp funcionen principalment com a suport logístic, mentre que la cohesió real es construeix en la presencialitat, a través de la interacció directa i les dinàmiques quotidianes.

Finalment, la continuïtat del grup no es basa en la disciplina o l’exigència, sinó en la percepció de benestar associada a l’entrenament. La constància apareix vinculada a sentir-se millor emocionalment més que no a una obligació externa.

En conclusio el conjunt de l’observació permet entendre MOMBE TRAINING com una comunitat de pràctica corporal on l’entrenament funciona com a punt de trobada, però on el pes principal recau en les relacions socials i emocionals.

El cos no apareix únicament com un objecte de millora, sinó com un mitjà de relació, suport i experiència compartida. L’esforç, el cansament i els avanços es transformen moltes vegades en moments de reconeixement col·lectiu i humor.

El treball de camp ha ajudat a qüestionar les idees prèvies amb les quals s’iniciava la recerca, més centrades en el rendiment i el control. En canvi, el que es troba és una dinàmica més flexible, basada en el suport mutu i la vivència compartida de l’entrenament.

El treball em fa veure una dinàmica molt més complexa del que esperava entre la figura de l’entrenador i la manera com el grup viu les sessions. Amb l’arribada de J. com a nou entrenador, el lideratge es va redefinint sobre la marxa: la cohesió del grup es manté, però el ritme de les sessions canvia constantment segons com interactuen les persones en aquell moment. El grup té una presència molt activa, amb humor i converses que apareixen de forma natural i que sovint desvien o modifiquen el fil de l’entrenament. Tot això acaba generant una manera d’entrenar on l’autoritat no és fixa, sinó que es va construint en el dia a dia entre el que proposa l’entrenador i el que el grup realment fa. 

Finalment, també es fa evident la importància de la posició de qui observa. Formar part del centre però no del grup analitzat ha condicionat la mirada i ha permés entendre millor les dinàmiques internes des d’una posició intermèdia entre participació i observació.

https://drive.google.com/drive/folders/19QT_hou6_MeMN-dHIw7fL29AX-yU4BVi?usp=sharing

1. Descripció del treball de camp

Aquest treball consisteix en la realització d’un petit estudi etnogràfic dins la comunitat terapèutica del centre d’addiccions Uphill situat a Girona. Posant en pràctica el kit de camp que he dissenyat en l’activitat anterior, realitzaré una recerca etnogràfica amb l’objectiu d’observar i comprendre les dinàmiques socials, emocionals i quotidianes que es generen entre els membres actuals del centre de dia.  

Mitjançant l’observació directa, les converses informals, les entrevistes i el registre de dades al diari de camp, aquest estudi té com a objectiu aproximar-se a la realitat de la comunitat des d’una mirada propera i respectuosa. A més d’analitzar les pràctiques i vincles que es desenvolupen dins el grup, també busco reflexionar sobre la importància del suport comunitari i la convivència en els processos de rehabilitació d’addiccions a Catalunya. 

1.1. Comunitat  

Uphill és un centre terapèutic destinat al tractament de l’addicció. El centre va ser fundat l’any 2012 a Girona, essent el primer d’aquest tipus a la ciutat. Des de fa més de deu anys, el centre s’ha dedicat a l’assessorament i acompanyament emocional de desenes d’addictes en rehabilitació, basant el seu tractament en una variant moderna del mètode Minnesota, el qual combina teràpia individual, grupal i els 12 passos d’alcohòlics anònims.  

Actualment, Uphill continua sent un centre petit i fortament entregat a l’èxit de la recuperació dels seus pacients. Els valors que defineixen el tractament són molt importants dins la comunitat, aquests són la resiliència, la humilitat, l’honestedat i la constància. Les teràpies grupals i la xarxa de suport entre addictes són un dels aspectes més importants del tractament, per tant, la sensació de comunitat en aquest espai és molt profunda.  

Tot i que actualment en el centre hi ha 27 pacients en diverses fases del tractament, per a realitzar un estudi més centralitzat i profund, em centraré en els 6 que es troben en el centre de dia. 

1.2. Objectius i expectatives 

Els meus objectius principals i expectatives amb aquesta pràctica són les següents:  

• Posar a prova el disseny del kit de camp realitzat en l’activitat anterior.  

• Comprendre la importància de l’estudi etnogràfic aplicat al disseny.  

• Observar i comprendre en profunditat les dinàmiques d’una comunitat.  

• Entendre i donar visibilitat a un col·lectiu estigmatitzat.  

1.3. Explicació metodològica  

Vaig establir contacte amb aquesta comunitat de manera directa, ja que jo mateixa en formo part i hi comparteixo un vincle emocional molt profund. Tot i que l’enunciat recomana escollir una comunitat de la qual l’investigador no en sigui membre, amb l’objectiu de mantenir una mirada més objectiva i reduir possibles biaixos, vaig decidir centrar el meu estudi en aquesta comunitat per la intensitat dels vincles que s’hi generen i per l’interès etnogràfic de les dinàmiques socials i emocionals que s’hi desenvolupen.  

D’altra banda, he escollit centrar l’estudi en els actuals pacients del centre de dia perquè es troben en una etapa diferent del procés terapèutic respecte a la meva. Haver passat anteriorment per aquesta mateixa fase em permet aproximar-m’hi des d’una posició de familiaritat i empatia, però mantenint alhora una certa distància respecte al grup actual, ja que actualment ocupo una posició més avançada dins el procés de recuperació.  

Pel que respecta el disseny del kit de camp, aquesta es basa principalment en l’observació directa i la convivència amb el grup dins els espais comuns del centre de dia. Durant aquesta observació he procurat mantenir una presència discreta, integrant-me en les dinàmiques quotidianes sense alterar-ne el funcionament habitual. Aquesta aproximació m’ha permès observar les relacions entre els membres del grup, les seves rutines, formes de comunicació i dinàmiques emocionals.  

A més de l’observació, també he dut a terme converses informals i petites entrevistes estructurades amb alguns membres de la comunitat. Les converses informals han estat especialment útils per generar un ambient de confiança i obtenir testimonis espontanis sobre les experiències personals dels participants. Les entrevistes estructurades, en canvi, m’han permès recollir informació més concreta sobre la convivència, les rutines terapèutiques i la influència del grup en el procés de rehabilitació.  

Tota la informació recollida ha estat registrada en un diari de camp, on he anotat observacions, reflexions personals, fragments de converses i canvis emocionals percebuts durant el treball de camp. Aquest diari ha funcionat tant com una eina de registre descriptiu com un espai de reflexió sobre la meva pròpia experiència dins la comunitat.  

Pel que fa als aspectes ètics, he procurat mantenir sempre la confidencialitat i la privadesa dels participants, evitant registrar informació excessivament íntima o sensible. Tots els membres de la comunitat i l’equip terapèutic del centre van donar el seu consentiment per a la realització de l’activitat. També vaig decidir prescindir de l’ús del telèfon mòbil i d’enregistraments audiovisuals, prioritzant el respecte al procés terapèutic i la comoditat emocional dels pacients. 

2. Troballes etnogràfiques 

Un cop acabat l’estudi, revisant i ordenant les dades recollides he identificat diverses troballes i conclusions interessants. L’estudi en si ha tingut una durada de dues setmanes, al llarg les quals he recollit en el diari de camp la informació exposada a continuació mitjançant una breu entrevista als 6 pacients del centre de dia, un registre diari del seu estat emocional, un anàlisi de la rutina en grup, i petites anotacions de converses informals i sobre les estones compartides amb la comunitat.  

2.1. Perfil general de cada pacient.  

En primer lloc, vaig elaborar un breu perfil de cadascun dels sis pacients amb l’objectiu de conèixer el seu historial de consum, diferenciant principalment entre substàncies estimulants i depressores, així com alguns trets relacionats amb la personalitat addictiva. Disposar d’aquesta informació prèvia m’ha permès comprendre millor les dinàmiques i relacions que es generen dins la comunitat.  

Els pacients que es troben en aquesta etapa del procés de rehabilitació encara conviuen amb una forta presència del desig de consum i amb determinats comportaments o mecanismes associats als anys d’addicció. Aquest fet influeix tant en la manera com es relacionen entre ells com en la forma d’afrontar emocionalment el procés terapèutic i la convivència diària dins el centre. 

Els membres de la comunitat s’han mostrat receptius i predisposats a participar en l’estudi i compartir la seva experiència dins el procés de rehabilitació. Tot i l’estigmatització social que sovint acompanya les addiccions, la majoria dels participants es mostren oberts a parlar sobre la seva malaltia i el seu recorregut terapèutic, especialment dins un entorn que perceben com segur i lliure de judici. 

Malgrat aquesta predisposició, he considerat fonamental preservar la privadesa i confidencialitat dels participants. Per aquest motiu, tots els noms utilitzats al llarg del treball han estat canviats.

He inclòs aquests perfils en la memòria del projecte.

2.2. Registre d’estats emocionals.  

El registre de l’estat emocional dels pacients al llarg de la setmana és una eina que ja s’utilitza en el centre de dia des del centre. Cada divendres, cada pacient emplena una fitxa on deixa constància del seu estat emocional al llarg de la setmana, les seves ganes de consumir (craving), els objectius que s’han assolit, i quins passos identifica que es poden fer la setmana vinent.  

Per al meu estudi etnogràfic he fet el meu propi petit registre d’emocions setmanal amb l’objectiu de conèixer amb més profunditat els reptes als quals actualment s’enfronten els membres de la comunitat, i com aquests influeixen en les seves relacions. Les teràpies grupals tenen com a principal objectiu exposar aquestes preocupacions i reptes perquè els pacients puguin empatitzar entre ells, i donar-se consells i suport. Aquesta dinàmica genera vincles molt profunds en curts períodes de temps. El diàleg i el suport grupal són les principals eines que s’utilitzen per a mantenir un ambient sa i terapèutic dins la comunitat.  

Per al meu registre, he demanat als sis pacients que puntuïn el seu estat emocional diari de l’1 al 5, (5 essent molt bo, 3 estable i 1 molt dolent). Els següents han estat els resultats de les dues setmanes d’estudi etnogràfic. 

Notes del diari de camp respecte al registre d’estats emocionals:  

• El dijous de la segona setmana tots els membres marquen un 5. Aquest dia el company Jordi, va rebre una bona notícia i tot el grup es va alegrar. Al migdia es va fer una breu sortida grupal. La sortida trenca amb la rutina habitual del centre de dia i incrementa l’estat emocional general de la comunitat.  

• Dimarts de la primera setmana el company Martí rep una mala notícia respecte a l’estat de salut del seu gos, la qual cosa l’enfonsa molt. El grup actua com a suport per ell en aquest moment difícil. Dijous rep bones notícies sobre l’estat de salut de la seva mascota i el seu estat emocional s’estabilitza a un 3.  

• Joana sol estar sempre amb un bon estat d’ànim.  

• Marta després d’un reingrés es mostra forta i decidida a superar la seva addicció, últimament és un suport i un referent important dins el grup.  

• L’estat emocional d’Antoni és generalment bo. Els caps de setmana incrementa perquè pot passar temps amb en Ramon, la seva parella.  

• Miquel és un perfil tranquil i reservat. Li costa expressar les seves emocions i obrir-se, però expressa sentir-se molt a gust amb el grup.  

• Jordi es mostra motivat perquè la relació amb la seva família està millorat gràcies a la seva dedicació al tractament. Jordi és un referent sobretot per en Martí.  

• Joana tot i ser un perfil complicat, és ben rebuda i apreciada en el grup. 

2.3. Entrevistes i converses informals  

Amb l’objectiu de comprendre millor les experiències personals i emocionals dels membres de la comunitat, vaig realitzar diverses entrevistes estructurades complementades amb converses informals durant el treball de camp. Les preguntes estaven orientades a explorar la percepció que tenen els pacients sobre el tractament, la convivència dins la comunitat i la importància dels vincles grupals en el procés de rehabilitació.  

A través d’aquestes entrevistes vaig poder obtenir testimonis molt personals sobre els canvis que han experimentat des de l’inici del tractament, així com observar la gran càrrega emocional que tenen les relacions dins el grup. Les respostes també van permetre identificar valors compartits, pors comunes i la manera com els pacients viuen situacions difícils com les recaigudes o l’abandonament d’algun membre de la comunitat.

En la memòria he inclòs dues entrevistes a perfils diferents (estimulant i depressor) per a mostrar els seus dos punts de vista. Aquí hi penjaré una sola entrevista com a exemple per a no allargar molt l’entrada.

Entrevista a Marta:  

-Quins són per tu els valors del tractament?  

– L’amor propi, la constància i la sinceritat.  

-Com et sents dins aquesta comunitat?  

-Des que vaig arribar al novembre de l’any passat després d’estar en un altre centre i recaure, m’he sentit molt compresa i recolzada pel grup. És una comunitat petita on tots tenim el nostre espai on buidar les nostres motxilles sense por a ser jutjats, i la convivència és fantàstica, estem gairebé tot el dia rient, i si hi ha algun problema entre nosaltres som molt oberts a l’hora de parlar-ho, jo no em guardo res, si tinc algun problema ho expresso de seguida i no ho contenc.  

-Què ha canviat en la teva vida des de que formes part d’aquesta comunitat?  

-És un procés llarg, però com més avanço en el tractament més sento que em recupero a mi mateixa. Quan consumia estava molt deprimida, em sentia sola i no sabia com sortir del pou. Des de que vaig decidir buscar ajuda a poc a poc estic recuperant la meva vida.  

-Com d’important creus que és el vincle amb el grup per al tractament per les addiccions?  

-Molt important, gairebé tant com els terapeutes, sense els consells i el suport del grup és impossible sortir.  

-Com descriuries el teu dia a dia amb la comunitat?  

-Agradable, divertit i tranquil. Estem en un punt del tractament on vivim en una bombolla protegits de qualsevol estímul que ens pugui portar a consumir. Passem tot el dia junts en aquesta bombolla amb els companys, la nostra convivència es basa en el diàleg, per tant, si hi ha algun problema de seguida l’arreglem parlant-ho. Amb en Jordi ric molt, és molt divertit i no pare de fer bromes, és un fart de riure.  

-Com et sents quan un company recau o abandona el grup?  

Quan hi ha una recaiguda confirmada és trist. L’ambient en el grup canvia durant uns dies i gairebé se sent com si estiguéssim de dol. Malgrat això arriba un punt en el qual ens “immunitzem”, per desgràcia el percentatge de recaigudes és altíssim, i tot i que es creen vincles molt bonics en el grup ens hem de recordar que estem aquí per salvar-nos a nosaltres mateixes.

Converses informals:  

Mitjançant les converses informals he pogut extreure informació molt rellevant sobre les dinàmiques socials i emocionals dins la comunitat. He pres nota de converses entre els membres del grup, i de converses que he establert jo amb ells.  

He observat que els pacients tendeixen a buscar suport emocional i consell en aquells membres del grup amb qui comparteixen experiències vitals similars. Aquestes vivències comunes generen espais de confiança i comprensió mútua molt significatius dins la comunitat. Per exemple, tres membres del grup tenen fills, fet que converteix la maternitat i la paternitat en un tema de conversa recurrent entre ells. Aquestes converses solen centrar-se en la voluntat de reconstruir i millorar la relació amb els fills, així com en els sentiments de culpa i dolor derivats del patiment que aquests han pogut experimentar a conseqüència de l’addicció.  

Els familiars i les parelles de les persones amb addicció també viuen un gran impacte emocional derivat de la malaltia. Per aquest motiu, les relacions familiars i afectives són temes molt recurrents tant en les teràpies grupals com en les converses informals entre els membres de la comunitat. Molts pacients expressen sentiments de culpa, preocupació o por d’haver danyat els seus vincles personals durant els anys de consum.  

Per tal d’incloure també l’entorn proper dins el procés de recuperació, el centre organitza un cop al mes teràpies familiars i de parella. Aquestes sessions ofereixen un espai segur on els familiars poden expressar les seves emocions, compartir el dolor viscut i treballar la reconstrucció de la confiança i la comunicació amb el pacient. D’aquesta manera, el procés terapèutic no se centra únicament en la recuperació individual de l’addicte, sinó també en la reparació dels vincles afectius afectats per la malaltia.  

Una altra observació important ha estat la manera com els mateixos pacients estableixen límits dins les seves interaccions quotidianes. Quan algun membre de la comunitat introdueix una conversa o actitud que pot resultar perjudicial emocionalment o representar un risc pel procés de rehabilitació dels altres, sovint són els mateixos companys qui intervenen per redirigir o aturar la situació. Aquest comportament reflecteix un fort sentiment de responsabilitat col·lectiva i de protecció mútua dins el grup.  

Un exemple molt habitual d’això són les converses que la comunitat anomena “batalletes”. Aquest terme fa referència a anècdotes relacionades amb el consum explicades des de la nostàlgia, la idealització o fins i tot la recreació emocional de l’experiència de consumir. Tot i que aquest tipus de converses apareixen de manera espontània i relativament freqüent, els mateixos membres del grup acostumen a marcar límits quan consideren que la conversa està anant massa lluny o pot despertar ganes de consum en algun company. Aquesta autoregulació grupal mostra fins a quin punt els pacients són conscients de la fragilitat del procés de recuperació i de la importància del suport mutu dins la comunitat. 

2.4. Anàlisi de la rutina 

La rutina és un dels pilars fonamentals del tractament dins la comunitat terapèutica. Tant l’equip terapèutic com els mateixos pacients consideren imprescindible mantenir una estructura diària estricta i constant, ja que qualsevol desviació pot afavorir el que dins la comunitat s’anomena una “recaiguda conductual”. Aquest terme fa referència a aquelles situacions en què el pacient, tot i mantenir-se abstinent, torna a adoptar patrons de conducta, hàbits i formes de vida similars als que tenia durant l’etapa de consum. Dins la comunitat es considera que aquest tipus de recaiguda és especialment perillosa, ja que sovint es percep com el pas previ a una possible recaiguda en el consum de substàncies.  

Per aquest motiu, el compliment de la rutina terapèutica és tractat amb molta serietat tant pels professionals com pels membres del grup. Els incompliments de les pautes establertes són anomenats dins la comunitat “gatufos”, un terme propi utilitzat per referir-se a actituds, omissions o conductes que trenquen amb els hàbits saludables promoguts pel tractament. Aquests comportaments acostumen a tenir conseqüències terapèutiques o reflexions grupals associades, amb l’objectiu que el pacient prengui consciència de la importància de mantenir una rutina estable i coherent amb el procés de recuperació.  

Durant el treball de camp vaig poder observar que aquesta estructura diària no només ajuda els pacients a mantenir-se allunyats del consum, sinó que també aporta estabilitat emocional, sentiment de responsabilitat i cohesió grupal. El fet de compartir activitats quotidianes reforça els vincles entre els membres i crea una sensació de compromís col·lectiu amb la recuperació.  

La rutina del centre de dia està altament estructurada. De nou del matí a deu, els pacients realitzen una hora de gimnàs conjuntament, activitat que fomenta tant el benestar físic com la cohesió del grup. De deu a onze es comparteix l’esmorzar, moment que sovint es converteix en un espai de conversa informal i suport emocional. D’onze a dotze es realitza una sessió de teràpia grupal. Posteriorment, d’una a dues es fa el dinar conjuntament, i de dues a quatre de la tarda es duen a terme diversos tallers i activitats terapèutiques. Finalment, de quatre a sis es realitza una nova sessió de teràpia grupal compartida amb els pacients de la fase ambulatòria del tractament, grup del qual jo mateixa formo part actualment.  

A través de l’observació d’aquesta rutina vaig detectar que moltes de les dinàmiques emocionals i relacionals de la comunitat es construeixen precisament dins aquests espais compartits i repetitius del dia a dia.

2.5. Galeria d’imatges 

2.6. Termes, expressions i conceptes propis  

Per acabar de completar l’apartat de troballes etnogràfiques, he elaborat un petit recull d’expressions i termes propis utilitzats habitualment dins la comunitat. Aquest vocabulari apareix tant durant les sessions de teràpia com en les converses informals del dia a dia. L’ús d’un llenguatge compartit reforça el sentiment de pertinença al grup i contribueix a crear una identitat col·lectiva pròpia. Al mateix temps, aquestes expressions faciliten la comunicació entre els membres de la comunitat, ja que permeten transmetre emocions, experiències i situacions complexes d’una manera ràpida i fàcilment comprensible per tots els integrants del grup.  

“Gatufo”: Incompliment de les pautes del tractament.  

“Estar de tirón”: Tenir ganes de consumir.  

“Fer-se el llit”: Expressió utilitzada per referir-se a aquells comportaments o actituds amb què el pacient, conscientment o inconscientment, afavoreix el deteriorament del seu procés de recuperació. Fa referència a deixar-se portar per la malaltia addictiva, allunyant-se progressivament de les pautes del tractament i adoptant conductes que poden conduir a una recaiguda.  

“Mestretites”: terme utilitzat habitualment dins la comunitat per referir-se, sovint en to col·loquial o crític, a una persona que actua com si ho sabés tot o adopta una actitud de superioritat davant la resta del grup. Tot i no ser una expressió exclusiva de la comunitat terapèutica, el seu ús és molt freqüent dins les dinàmiques del grup per assenyalar comportaments percebuts com a prepotents o poc humils.  

Necessitar una ITV: Necessitar o recomanar un reingrés, normalment a causa d’una recaiguda conductual forta.  

“Veterà”: Pacients veterans del centre, és a dir, aquells que porten més temps dins el procés terapèutic i acumulen més experiència en la rehabilitació. La figura del veterà té un paper important dins la comunitat, ja que sovint actua com a referent, suport i exemple pels membres més nous del grup, aportant experiència i orientació dins les dinàmiques del tractament. 

3. Aprenentatges

A nivell dels resultats de l’estudi, tot i estar molt familiaritzada amb la comunitat escollida, el fet d’observar-la des d’una posició més externa i analítica m’ha permès identificar dinàmiques i comportaments que no havia percebut quan jo mateixa formava part del grup de centre de dia. Adoptar el rol d’observadora m’ha ajudat a comprendre amb més profunditat les relacions, els mecanismes de suport i les dinàmiques emocionals que es generen dins la comunitat terapèutica. També he pogut entendre millor la importància que tenen petits gestos quotidians, els espais compartits i el llenguatge propi del grup en la creació del sentiment de pertinença a la comunitat. Moltes actituds i normes que durant el meu propi procés terapèutic percebia com a simples pautes del tractament, ara les entenc com a eines col·lectives de protecció emocional i suport mutu. 

Aquest treball també m’ha fet reflexionar sobre com la convivència constant entre persones que comparteixen experiències de vulnerabilitat genera vincles molt intensos i difícils d’entendre des de fora de la comunitat. Al mateix temps, m’ha ajudat a qüestionar algunes idees preconcebudes que jo mateixa tenia sobre certes dinàmiques del grup i sobre la manera com els pacients afronten el procés de rehabilitació. 

Pel que fa a l’aprenentatge de l’assignatura i la figura de l’antropòleg, aquest treball m’ha ajudat a entendre la importància del treball de camp i de l’observació directa de les comunitats. A l’hora de dissenyar per a col·lectius, especialment aquells que es troben en situacions de vulnerabilitat, marginalització o estigmatització, és fonamental entendre en profunditat les seves dinàmiques, necessitats i formes de relacionar-se amb el seu entorn. Com a estudiant i apassionada del disseny, però també com a persona addicta en recuperació, m’agradaria en un futur poder unir els coneixements i experiències que vaig adquirint en els dos àmbits per a desenvolupar projectes amb una bona base humana, empàtica i social. He gaudit molt d’aquesta pràctica, i n’he tret aprenentatges molt valuosos tant a nivell acadèmic i professional com a nivell personal.  

4. Bibliografia

UPHILL (s. f.) UPHILL – Centre d’assessorament terapèutic. Disponible a: https://uphill.cat/ 

Design ethnography: Taking inspiration from everyday life [en línia]. Disponible a: https://www.stby.eu/2011/01/31/design-ethnography-taking-inspiration-from-everyday-life/ 

Diseña (s. f.) Revista Diseña – Número 3129. Disponible a: https://revistacienciapolitica.uc.cl/index.php/Disena/issue/view/3129 

Restrepo, Eduardo. Etnografía: alcances, técnicas y éticas. Universidad Nacional Mayor de San Marcos, 2018 

Universitat Autònoma de Barcelona (s. f.) Etnografia i Antropologia. Disponible a: https://monografies.uab.cat/monografies/etnografia-antropologia