Memòria de camp

Hort del Cànem

a) Descripció del treball de camp realitzat

El treball de camp s’ha dut a terme a l’Hort del Cànem, situat al barri del Poblenou, a Barcelona. Es tracta d’un espai de fàcil accés, molt proper a la Rambla del Poblenou i clarament inserit en la vida quotidiana del barri. La recerca s’ha desenvolupat de manera presencial durant tres setmanes consecutives, amb una visita per setmana. Dues d’aquestes visites es van fer a la tarda, cap a les sis, i l’altra un diumenge al matí. En cada ocasió hi vaig estar entre una hora i mitja i dues hores. Aquesta temporalitat no ha permès una immersió prolongada, però sí una aproximació suficient per observar l’espai, conversar amb les persones presents i identificar algunes dinàmiques habituals.

L’hort es presenta avui com un recinte petit, envoltat de tanques i amb una organització material molt bàsica. Tot i això, la seva història explica una realitat més complexa. Segons em van explicar diversos membres de la comunitat, fa uns dos anys l’espai era més gran perquè l’hort havia començat en un solar ocupat. Amb la construcció de dos hotels al voltant, aquell terreny va entrar en disputa i, després de converses amb l’Ajuntament i de presentar una proposta formal, el grup va aconseguir mantenir una part de l’espai. El més significatiu és que la defensa no es va fer només en termes de cultiu urbà, sinó també com a projecte cultural i comunitari del barri. Això fa visible que l’hort no s’entén únicament com una infraestructura verda, sinó com un espai socialment construït i defensat.

Durant les visites vaig coincidir amb tres persones diferents, però a través de les converses i petites entrevistes vaig saber que el nucli estable està format per sis persones fixes. Segons em van explicar, aquest grup es manté relativament estable des de fa aproximadament dos anys, tot i que al llarg de l’any també hi passa gent d’una manera més irregular. El perfil més habitual és el de persones d’entre cinquanta-cinc i setanta-cinc anys, veïnes del barri o de zones properes. En molts casos són migrants d’altres llocs d’Espanya que, abans de viure a Barcelona, havien tingut contacte amb la terra, amb l’hort o amb formes de vida més properes al món rural. Aquesta dada resulta important perquè ajuda a entendre que, per a moltes d’elles, l’hort no és només una activitat actual sinó també una manera de reconnectar amb records, hàbits i experiències anteriors.

L’accés a la comunitat va estar facilitat pel fet que coneixia l’espai a través de dos familiars vinculats a l’organització. La primera persona amb qui vaig parlar va ser el meu pare, que actualment és el president de l’associació creada per preservar i organitzar l’hort. A partir d’aquesta entrada vaig poder conèixer altres membres i conversar-hi de manera individual. Des del primer moment vaig explicar amb claredat què estava fent, quin era el sentit acadèmic de l’activitat i per què m’interessava aquell espai. La reacció va ser positiva. Les persones amb qui vaig parlar van entendre la recerca com una manera de donar visibilitat al projecte i de reforçar-ne el valor davant del barri i de l’Ajuntament. En aquest sentit, la confiança inicial va quedar facilitada pel fet que jo no hi arribava del tot com a desconegut.

Metodològicament, el treball s’ha basat sobretot en l’observació directa, les converses informals i petites entrevistes a tres membres de la comunitat. També vaig parlar amb algunes persones del carrer per entendre quina percepció exterior existia sobre l’hort i sobre el paper que podia tenir dins del barri. Vaig prendre algunes notes al moment amb el mòbil, però la major part del diari de camp la vaig escriure després de cada visita. També vaig fer fotografies de l’espai i vaig rebre algunes imatges compartides pels mateixos integrants. Aquesta combinació de tècniques s’ajusta a una aproximació etnogràfica entesa com una manera de relacionar pràctiques, significats i context. Restrepo explica que l’etnografia no és només una tècnica, sinó una forma de descripció situada que posa en relació allò que la gent fa amb el sentit que dona a allò que fa. També recorda que el treball de camp es construeix habitualment a partir de tècniques com l’observació participant, el diari de camp i l’entrevista etnogràfica.

A més, aquesta aproximació també connecta amb la relació entre etnografia i disseny. Els materials de design ethnography remarquen que la recerca etnogràfica permet aprofundir en les rutines, pràctiques i motivacions de les persones per tal d’informar processos de disseny més situats i empàtics. En aquest sentit, el valor de la recerca no es troba només en descriure l’espai, sinó en entendre com aquest espai és viscut i significat pels seus participants.

Quan vaig escollir aquesta comunitat, la meva expectativa inicial era trobar una barreja entre espai de cultiu, relació veïnal, calma i sostenibilitat. Volia entendre com s’organitzaven, per què hi anaven, què representava l’hort per a elles i quins conflictes o necessitats podien aparèixer en un projecte així. Amb el treball de camp, aquestes expectatives es van confirmar només en part, perquè l’hort va resultar ser també un espai d’acollida, transmissió i activació comunitària molt més ampli del que imaginava.

Des d’un punt de vista personal, al principi em vaig sentir una mica fora de lloc per la diferència d’edat amb les persones presents i perquè les activitats que hi feien no formen part del meu entorn habitual. Tot i això, aquesta distància inicial es va reduir ràpidament gràcies a l’actitud oberta amb què em van rebre. No considero que la meva presència alterés especialment la comunitat, ja que és un espai obert al públic i acostumat a rebre visites. Durant el treball de camp no van aparèixer dilemes ètics destacables.

b) Troballes o insights
La primera gran troballa del treball de camp és que les persones vinculades a l’Hort del
Cànem no viuen aquest espai com un simple hort urbà, sinó com un lloc propi. En les
converses apareixia de manera reiterada la idea que és “el seu espai”, no només perquè hi
van a cultivar, sinó perquè l’han hagut de defensar, mantenir i cuidar al llarg del temps.
Aquesta relació es fa visible en la manera com parlen del lloc, dels bancals, de les eines i del
temps que hi dediquen. Més que un espai funcional, l’hort apareix com una extensió de les
seves rutines i del seu compromís.

Aquesta pertinença està estretament lligada a la memòria. En diversos casos, especialment
entre els membres més habituals, l’hort connecta amb pobles d’origen, amb una vida més
propera a la terra i amb formes de fer que la ciutat havia deixat en segon pla. Per això,
l’espai no és només una activitat del present, sinó també una manera de recuperar una
relació amb la natura i amb experiències viscudes anteriorment. Aquest aspecte confirma
que l’etnografia és útil precisament perquè permet captar no només allò visible, sinó també
les dimensions simbòliques i biogràfiques que la comunitat projecta sobre l’entorn material.
En paraules de Restrepo (2018), la comprensió etnogràfica busca descriure les pràctiques des
de la perspectiva de la mateixa gent.

Una altra troballa important és que el grup no és només un conjunt de persones que
comparteixen tasques, sinó una petita comunitat que ha anat construint vincles d’amistat.
Les persones més habituals no es relacionen només dins de l’hort, sinó també fora. Això es
percep en la confiança, en la manera de repartir-se responsabilitats i en el fet que l’espai no
serveix només per treballar, sinó també per conversar, descansar i compartir temps. En
aquest sentit, l’hort funciona com una infraestructura relacional. El cultiu és important, però
no és l’únic centre del projecte.

També em va cridar l’atenció que, tot i existir un nucli fix, la comunitat no es defineix de
manera tancada. Hi ha una voluntat d’acollir gent nova, ensenyar i compartir coneixements.
Això apareix especialment quan expliquen que els agrada que la gent jove s’hi acosti per
aprendre o descobrir una activitat poc habitual dins de la ciutat. Aquesta obertura es veu
reforçada per activitats puntuals com les relacions amb el centre de gent gran, els tallers o
els àpats populars. Per tant, l’hort no funciona només com a espai de refugi per als qui ja hi
són, sinó també com a lloc de transmissió i contacte amb altres persones del barri.

En relació amb l’entorn material, hi ha tres elements especialment significatius. El primer és
l’espai de cultiu, que és el centre funcional i simbòlic del projecte. Allà es concreta la feina
diària, però també és on es fan visibles els fruits del temps i de la cura invertida. El segon és
l’armari tancat amb clau on es guarden els materials, perquè concentra una preocupació
central del grup: la necessitat de protegir eines i recursos en un espai obert. El tercer és la
taula de pícnic, que funciona com a lloc de descans però també de conversa, intercanvi i
presa de decisions. Aquest element és especialment rellevant perquè mostra com la vida
comunitària no se sosté només en l’acció productiva, sinó també en els espais informals on
es comparteixen idees i es construeixen acords.

Perspectiva nativa de la comunitat
Una de les qüestions més valuoses del treball de camp ha estat la manera com la comunitat
defineix l’hort amb les seves pròpies paraules. Algunes frases reconstruïdes a partir de les
converses resumeixen bé aquesta mirada interna:
“Aquí recordem d’on venim.”
“Això no és només plantar, és cuidar un lloc nostre.”
“Aquí respires diferent, això ens treu de la rutina.”

Aquestes expressions mostren una perspectiva molt concreta de l’espai. L’hort apareix com
un lloc de memòria, de cura i de pausa dins de la ciutat. No és només un espai funcional,
sinó un refugi quotidià i un lloc de pertinença. Això és especialment rellevant perquè mostra
una perspectiva emic, és a dir, la manera com la comunitat conceptualitza el seu propi espai.
Restrepo (2018) recorda que aquesta perspectiva interna és fonamental en etnografia,
perquè permet entendre les pràctiques des del punt de vista dels seus participants i no
només des de la mirada de l’investigador.
Fragments del diari de camp

Primera visita
Al principi em sento una mica fora de lloc perquè les persones que hi ha són força més
grans que jo i fan activitats que estan allunyades del meu entorn habitual.

Segona visita
M’he fixat molt en l’armari tancat amb clau on guarden els materials. Representa
perfectament la frontera entre un espai obert al barri i la vulnerabilitat de perdre eines o
recursos.

Tercera visita
He parlat amb gent del carrer i es confirma que l’hort es percep com un punt cultural i
d’acollida comunitari dins del Poblenou.

Pel que fa als conflictes i necessitats, el treball de camp mostra dues escales diferents. D’una
banda, hi ha petites tensions internes pròpies de qualsevol projecte col·lectiu, relacionades
amb maneres de fer, decisions o mentalitats diferents. D’altra banda, els conflictes més
importants venen de fora. Com que és un espai obert, qualsevol persona hi pot accedir, fet
que implica riscos de pèrdua de material o manca de respecte. A més, es tracta d’un espai
cedit, de manera que la seva continuïtat no està plenament garantida. Això genera una
sensació de fragilitat que conviu amb un fort sentiment d’arrelament.

També apareix la necessitat de disposar de més espai i de millors condicions materials.
L’hort actual és més petit del que havia estat abans i això limita tant les possibilitats de cultiu
com les activitats que s’hi poden fer. Per això, més que una demanda estrictament tècnica, el
que emergeix és una necessitat d’estabilitat, reconeixement i consolidació del projecte.
Aquest conjunt de troballes connecta també amb els recursos d’aprenentatge sobre
etnografia i disseny. Vinyets (2012) assenyala que la mirada etnogràfica aplicada al disseny
és útil perquè permet obtenir una comprensió contextual i holística de la vida de les
persones i detectar oportunitats de millora a partir de les seves pràctiques reals. Aquesta
idea ajuda a entendre que el valor de la recerca no és només descriptiu, sinó també rellevant
per imaginar futurs projectes més sensibles al context.

c) Aprenentatges
Aquest treball de camp m’ha servit per entendre que una comunitat no es defineix només
per l’activitat que fa, sinó sobretot pels vincles, els significats i les formes de relació que
construeix al voltant d’un espai compartit. Abans d’anar-hi, pensava en l’hort sobretot com
un lloc de cultiu i trobada, però l’experiència m’ha fet veure que és també un refugi dins de
la ciutat, un espai de memòria i una estructura de suport quotidià.
Un dels aprenentatges més importants ha estat entendre que l’entorn material no es pot
separar de l’experiència humana que el sosté. Els bancals, les eines, l’armari o la taula no
tenen només una funció pràctica, sinó que formen part d’un sistema de relacions, emocions i
significats. Això m’ha ajudat a veure que, des del disseny, no n’hi ha prou amb detectar
necessitats funcionals. També cal comprendre els usos quotidians, la memòria i el sentit de
pertinença que les persones projecten sobre els espais i objectes.
A nivell personal, l’experiència també m’ha fet revisar idees prèvies. Jo imaginava un grup
organitzat al voltant d’una activitat concreta, però el treball de camp m’ha mostrat una
realitat més rica. He vist que l’hort és alhora calma, aprenentatge, transmissió i amistat.
M’ha sorprès especialment el grau d’implicació emocional de les persones amb l’espai, així
com la combinació entre fragilitat i compromís. És un lloc vulnerable perquè és petit, obert i
cedit, però alhora és un projecte sostingut amb constància i dedicació.També he après que les necessitats d’una comunitat no sempre apareixen en un discurs directe, sinó que es fan visibles a través de l’observació, de la convivència i de les converses. Així és com han anat apareixent qüestions com la necessitat de més estabilitat, de més espai, de millors condicions materials i de reconeixement institucional. Aquesta manera d’arribar a la comprensió m’ha fet valorar encara més la importància del temps i de l’escolta en qualsevol procés de recerca.

Finalment, aquesta experiència m’ha ajudat a entendre que l’etnografia aplicada al disseny
és especialment valuosa perquè permet construir una comprensió empàtica de les
pràctiques, rutines i motivacions de les persones. La design ethnography defensa
precisament que aquest tipus de recerca ha d’informar el procés de disseny a partir de la
vida quotidiana real de les persones i no quedar fora del procés creatiu (van Dijk, 2010). En
aquest sentit, el principal aprenentatge que em deixa aquesta memòria és que abans de
proposar qualsevol intervenció cal saber mirar, escoltar i entendre què sosté realment una
comunitat des de dins.

Bibliografia

• Ajuntament de Barcelona. (s. f.). Huerto del Cànem. Espais verds. https://ajuntament.barcelona.cat/espaisverds/es/participa/cesion-de-espacios municipales/huerto-del-canem
• Ardèvol, E., Bertrán, M., Callén, B., & Pérez, C. (2003). Etnografía virtualizada: la observación participante y la entrevista semiestructurada en línea. Athenea Digital. Revista de pensamiento e investigación social, (3), 72–92. https://www.redalyc.org/pdf/537/53700305.pdf
• Brendon Clark – “Research through design. A research applied toolkit for teaching design everyday”. (s. f.). [Vídeo]. YouTube. https://www.youtube.com/watch?v=gycIFsh5ofw
• Di Prospero, C. (2017). Antropología de lo digital: Construcción del campo etnográfico en co-presencia. Virtualis, 8(15). https://www.revistavirtualis.mx/index.php/virtualis/article/viewFile/219/204
• Guber, R. (2001). La etnografía: Método, campo y reflexividad. Grupo Editorial Norma. https://antroporecursos.files.wordpress.com/2009/03/guber-r-2001-la-etnografia.pdf
• Revista Perifèria. (s. f.). Etnografías de la pandemia por coronavirus (dossier). https://revistes.uab.cat/periferia/issue/view/v25-n2
• Universitat Oberta de Catalunya. (s. f.). Recurs docent sobre etnografia. https://materials.campus.uoc.edu/cdocent/PID_00232137/index.html?id=1
• Society for Cultural Anthropology. (s. f.). Ethnography and design 1: Disability, design, and performance. Cultural Anthropology / Fieldsights.
• Parcs i Jardins de Barcelona, Institut Municipal. (2023). Observatorio de Agricultura Urbana: análisis de los huertos urbanos de Barcelona: resumen ejecutivo. BCNROC. https://bcnroc.ajuntament.barcelona.cat/jspui/handle/11703/4/browse? order=ASC&rpp=40&type=materia&value=Agricultura+urbana
• Red de Huertos Comunitarios de Barcelona. (s. f.). Red de huertos comunitarios de Barcelona. WordPress. https://huertosurbanosbarcelona.wordpress.com/00_huertos urbanos-cultivando-barcelona/25-red-de-huertos-comunitarios-de-barcelona
• Restrepo, E. (2018). Etnografía: alcances, técnicas y éticas. Universidad Nacional Mayor de San Marcos. van Dijk, G. (2010). Design ethnography: Taking inspiration from everyday life. En This is Service Design Thinking. BIS Publishers. Vinyets i Rejón, J. (2012). Cocreació. La mirada antropològica: una palanca d’innovació. Antecedents i experiències en la seva praxi. Revista d’Etnologia de Catalunya, 38, 66-75.