Publicat per

El Codi Borjut: dissenyar des de la comunitat

Publicat per

El Codi Borjut: dissenyar des de la comunitat

Introducció Durant l’assignatura d’Antropologia del Disseny he treballat amb la comunitat dels Borjuts, la colla de tabalers de les Borges Blanques. Mitjançant…
Introducció Durant l’assignatura d’Antropologia del Disseny he treballat amb la comunitat dels Borjuts, la colla de tabalers de les…

Introducció

Durant l’assignatura d’Antropologia del Disseny he treballat amb la comunitat dels Borjuts, la colla de tabalers de les Borges Blanques. Mitjançant una aproximació etnogràfica basada en l’observació participant, les converses informals i la documentació visual, he pogut comprendre les dinàmiques internes del grup, els seus valors i les necessitats que apareixen en el seu dia a dia.  

Més enllà de ser una colla de música tradicional, els Borjuts constitueixen una comunitat basada en la germanor, el compromís i la participació activa en la vida cultural del territori. Els assajos, les cercaviles i els correfocs es converteixen en espais on es construeixen vincles socials i un fort sentiment de pertinença. 

Durant l’assignatura d’Antropologia del Disseny he treballat amb la comunitat dels Borjuts, la colla de tabalers de les Borges Blanques. Mitjançant una aproximació etnogràfica basada en l’observació participant, les converses informals i la documentació visual, he pogut comprendre les dinàmiques internes del grup, els seus valors i les necessitats que apareixen en el seu dia a dia.  

Més enllà de ser una colla de música tradicional, els Borjuts constitueixen una comunitat basada en la germanor, el compromís i la participació activa en la vida cultural del territori. Els assajos, les cercaviles i els correfocs es converteixen en espais on es construeixen vincles socials i un fort sentiment de pertinença.

 

Necessitats detectades

El treball de camp em va permetre identificar diverses qüestions rellevants relacionades amb el disseny.

La primera estava vinculada als mateixos instruments. La colla es trobava en un procés de renovació visual dels seus tabals per tal d’unificar la seva imatge. Tot i això, la utilització de vinils rígids generava problemes acústics, ja que dificultava la vibració del metall i afectava la qualitat del so.  

També vaig observar la importància que té la identitat visual dins del grup. La samarreta, l’escut i els elements compartits funcionen com a símbols que reforcen el sentiment de comunitat i la representació de les Borges Blanques. Al mateix temps, molts membres senten la necessitat de personalitzar els seus instruments amb adhesius o mocadors que reflecteixen la seva experiència personal dins la colla.

 

La proposta: Codi Borjut

A partir d’aquestes observacions neix la proposta de disseny “El Codi Borjut”. Es tracta d’un sistema de vinilació acústica i identitària que busca compatibilitzar la unificació visual del grup amb el correcte funcionament dels instruments.

La proposta consisteix en l’ús de plantilles modulars de vinil amb espais oberts que permeten mantenir la vibració natural del metall i conservar la qualitat acústica dels tabals. Paral·lelament, aquestes plantilles incorporen una zona de personalització perquè cada membre pugui mantenir el seu vincle personal amb l’instrument sense perdre la identitat col·lectiva del grup.  

A més, el sistema també té en compte les actuacions nocturnes i els correfocs, integrant materials reflectants que interactuen amb les llums LED utilitzades pels Borjuts per millorar la visibilitat i la seguretat durant les actuacions.  

Presentació a la comunitar

Per compartir la proposta vaig optar per un format de fanzine digital. Aquesta decisió no va ser casual, sinó que respon a la manera com la mateixa comunitat transmet els seus coneixements. Els nous membres aprenen observant, escoltant i participant al costat dels veterans, fet que converteix el fanzine en una eina visual, oberta i fàcilment adaptable a les seves necessitats.  

Aquesta eina permet explicar tant la proposta de disseny com els valors que hi ha darrere, facilitant que la comunitat pugui apropiar-se del projecte, modificar-lo i continuar desenvolupant-lo en el futur.

Reflexió des de l’antropologia del disseny

Aquest projecte m’ha permès entendre que el disseny no consisteix únicament a crear objectes atractius visualment. El disseny és també una eina social capaç de reforçar vincles, transmetre identitats i donar resposta a necessitats reals de les persones.

L’etnografia ha estat fonamental per comprendre la comunitat abans de proposar cap solució. Observar els assajos, escoltar les experiències dels membres i participar en els seus espais m’ha ajudat a entendre que moltes de les seves pràctiques ja contenen processos de disseny implícits: des de la manera com organitzen les fileres fins a les adaptacions ergonòmiques dels arnesos o la incorporació de llums LED als tabals.  

Conclusions

El desenvolupament d’“El Codi Borjut” demostra que el disseny pot actuar com una eina de cohesió comunitària. La proposta no només resol una necessitat funcional relacionada amb la vinilació dels instruments, sinó que també contribueix a reforçar la identitat compartida de la colla.

Aquesta experiència m’ha ensenyat que dissenyar implica escoltar, observar i entendre les persones abans de crear. El valor del projecte no es troba únicament en l’objecte final, sinó en el procés de coneixement compartit que l’ha fet possible

Debat1el El Codi Borjut: dissenyar des de la comunitat

  1. Gibet Ramon Izern says:

    Hola Georgina,

     

    primer de tot felicitats per la feina!

    Dir-te que m’ha semblat molt original, primer perquè és un col·lectiu del que no en coneixia res i per tant, desconec les pràctiques i els objectes relacionats amb aquestes. I després de llegir la teva entrada m’ha semblat que la teva proposta no només té en compte les dimensions visuals i identitàries si no en com porten a terme les pràctiques i com els materials influeixen en aquestes i per tant, han de ser tinguts molt en compte.

     

    Felicitats!

    Gibet

Publicat per

REPTE 1: L’antropologia en el Disseny

Publicat per

REPTE 1: L’antropologia en el Disseny

L’Estoig blau: un objecte quotidià i la meva evolució   Vinculació personal He triat aquest objecte, l’estoig blau, ja que, m’ha acompanyat…
L’Estoig blau: un objecte quotidià i la meva evolució   Vinculació personal He triat aquest objecte, l’estoig blau, ja…

L’Estoig blau: un objecte quotidià i la meva evolució

 

Vinculació personal

He triat aquest objecte, l’estoig blau, ja que, m’ha acompanyat des de l’inici de l’ESO. No és només es un objecte de treball, sinó que, un testimoni que m’ha acompanyat el pas de la infància a l’adolescència i, ara, cap a la maduresa. Durant molts anys ha estat al meu dia a dia, en exàmens, treballs, en moments complicats, de riure i en moltes hores d’estudi.

Amb el pas del temps, l’estoig s’ha anat desgastant. Està ple de noms i dibuixos fets a classe. Cada nom representa una amistat; cada dibuix, una etapa compartida. Aquest objecte, que inicialment tenia una funció pràctica, s’ha convertit en un suport de memòria i identitat. No l’he volgut canviar perquè simbolitza continuïtat. M’ha acompanyat en la construcció del meu jo acadèmic i social.

A nivell personal, fa referència a valors com l’amistat, el creixement i la constància. Em recorda qui era i la evolució que he fet.

Característiques formals i funcionals

És un estoig de tela, de color blau, amb una cremallera. És flexible i fàcil de portar dins la motxilla. El seu disseny és senzill i pràctic: consta d’un compartiment únic pensat per guardar material escolar com llapis, bolígrafs o retoladors.

Aquest objecte respon a una necessitat universal: emmagatzemar i organitzar material d’escriptura. L’escriptura és una eina fonamental en moltes cultures, ja que permet transmetre coneixement, organitzar el pensament i comunicar-se. Per tant, l’estoig facilita aquesta pràctica en diferents contextos educatius i socials.

Pràctiques socials i dimensió cultural

L’estoig es relaciona principalment amb l’escola, i l’escola no és només un lloc on vas a aprendre continguts acadèmics, sinó també un espai on crees amistats, construeixes la teva personalitat, vius experiències importants i desenvolupes responsabilitats.

En el meu cas, l’estoig està ple de dibuixos i noms que hem anat escrivint amb el temps. Aquesta pràctica és molt comuna a l’adolescència: deixar empremta, marcar presència i sentir que formes part d’un grup. A través d’aquests gestos, l’objecte es converteix en un espai d’expressió. Ja no és només un lloc on guardar bolígrafs, sinó un record físic de les relacions i moments compartits.

A més, els estoigs també poden reflectir diferències socials i econòmiques. No tothom porta el mateix tipus: alguns són de marca o més sofisticats, mentre que d’altres són més senzills. També hi poden intervenir qüestions de gènere, com colors o estampats associats culturalment a nois o noies. Tot això demostra que el disseny no és neutre, sinó que transmet valors i codis culturals propis de la societat on s’utilitza.

Comparació amb altres contextos i funció pràctica

L’estoig no sempre ha existit de la mateixa manera que avui el coneixem. Antigament s’utilitzaven plomiers de fusta o capsetes metàl·liques per guardar el material escolar. El seu disseny ha anat canviant amb el temps segons els materials disponibles, les necessitats pràctiques i també la manera d’entendre la durabilitat dels objectes. Abans potser es buscava més resistència i permanència; avui es prioritza la lleugeresa i la comoditat.

En algunes parts del món, no tots els infants tenen accés a material escolar. Molts han de compartir bolígrafs o no disposen d’un estoig. Això ens fa veure que, encara que sembli un objecte senzill i quotidià, està relacionat amb el dret a l’educació i amb les condicions socials i econòmiques d’un país.

A més, en determinades societats l’escriptura manual està sent substituïda progressivament per dispositius digitals. Això pot transformar el significat de l’estoig, que passa de ser un objecte imprescindible a tenir un valor més secundari o simbòlic.

Relació entre disseny i antropologia

L’estoig no sempre ha existit de la mateixa manera que avui el coneixem. Antigament s’utilitzaven plomiers de fusta o capsetes metàl·liques per guardar el material escolar. Aquests objectes solien ser més rígids i duradors, i reflectien tant els materials disponibles com la manera d’entendre l’educació en cada època. El disseny, per tant, ha anat evolucionant segons els recursos, la tecnologia i les necessitats pràctiques de cada moment històric. Avui dia es prioritza la lleugeresa, la flexibilitat i la comoditat, aspectes que responen a un ritme de vida més dinàmic.

Com s’ha comentat anteriorment, no tots els infants tenen accés a material escolar propi. Molts han de compartir bolígrafs o no disposen d’un estoig personal. Això ens fa veure que, encara que sembli un objecte senzill i quotidià, està directament relacionat amb el dret a l’educació i amb les condicions socials i econòmiques d’un país.

A més, en determinades societats actuals, l’escriptura manual està sent progressivament substituïda per dispositius digitals com tauletes o ordinadors. Això pot transformar el significat de l’estoig, que passa de ser un objecte imprescindible a tenir un valor més secundari o fins i tot simbòlic. En entorns on la tecnologia domina, pot convertir-se en un record d’una etapa o en un objecte associat a la infància.

Tot això demostra que el disseny d’un objecte no és neutre ni permanent: evoluciona amb la cultura i reflecteix les transformacions socials. Un objecte tan simple com un estoig pot ajudar-nos a entendre diferències econòmiques, tecnològiques i educatives entre societats, i també els canvis que es produeixen al llarg del temps.

WEBGRAFIA

Debat2el REPTE 1: L’antropologia en el Disseny

  1. Anna Petrus Rodriguez says:

    El teu estoig demostra molt bé com un objecte quotidià pot acabar carregat de significat amb el pas del temps. Es veu clarament que no és només un element pràctic, sinó una peça vinculada a etapes molt concretes de la vida.

    Penso que l’estoig també és una mena d’espai propi dins d’un entorn compartit com és l’escola. Tot i estar en un lloc ple de normes, horaris i estructures comunes, l’estoig és personal, gairebé íntim. Potser per això s’omple de noms i dibuixos, és una manera de deixar empremta i fer-lo teu dins d’un espai col·lectiu.

    També m’ha semblat interessant el fet que es vagi desgastant amb tu. No és un objecte que es manté igual, sinó que acumula marques, com si fos un registre físic del temps i de les experiències que descrius.

    Creus que si l’educació es torna cada vegada més digital, objectes com l’estoig perdran aquesta càrrega personal o potser adoptaran un altre significat?

  2. Maria Marles Carrillo Boschdemont says:

    Em sembla molt interessant la visió que has fet sobre l’estoig, tens raó que degut a la seva resistència fa que es converteixi en un símbol el pas del temps, el fet de que passi tant de temps fa que acompanyi a la persona, el fet de que guarda el que hi ha dins es pugui utilitzar i compartir el que s’hi porti.
    T’ambé no m’havia adonat de la seva evolució, és veritat que hi havien aquells estoigs de ferro robustos i ara en busquem la lleugeresa.És una bona reflexió pensar que degut a la informàtica i tecnologia l’estoig potser acabarà tinguent un valor secundari?
    Podem dir que l’estoig reflecteix valors, relacions i formes de vida d’una societat en un moment determinat.