
Us presento l’“Azucarillo”, el meu ninot de peluix preferit de la infància, el qual encara avui dia li guardo molt d’afecte per al que representa per mi.
Des de ben petita he estat una persona creativa i amb molta imaginació. Diria que els animals de peluix van ser el meu primer mitjà d’expressió artística. Des que tinc memòria he sentit una connexió especial amb aquests objectes, els hi posava un nom a tots, i els hi donava una identitat imaginant i inventat una història per a cada un, dibuixava còmics explicant les seves aventures, i m’evadia en el meu món de fantasia. Avui dia aquells personatges que vaig crear mitjançant els meus ninots de peluix encara continuen servint-me per a crear històries i explicar-les a través de còmics i fanzines. Ara que soc adulta i puc analitzar en retrospectiva la meva connexió i ús creatiu d’aquests objectes, en puc treure conclusions molt interessants.
L’“Azucarillo” va ser el peluix que més em va marcar durant la meva infància, no em separava d’ell. El meu pare me’l va comprar en unes vacances a Andorra, per tant, el relaciono amb bons moments compartits amb ell.
L’any passat em va picar la curiositat per buscar si encara en venien algun d’igual per internet. Vaig trobar un venedor a eBay que en venia un de nou i el vaig demanar per a poder comparar-lo amb el meu. Aquí teniu la comparació:

Després de tants anys s’ha anat desgastant i ja no sembla el mateix. Aquesta comparació em fa pensar en l’obra del fotògraf Mark Nixon, qui en el seu projecte titulat “Much loved” va fotografiar retrats de joguines de peluix desgastades després d’anys d’acompanyar als nens per qui van suposar un suport emocional. Nixon documenta detalls en els objectes com les costures obertes, les taques i altres signes d’us mostrant la història i el lligam emocional darrere de cada joguina.
Fotografia de Mark Nixon, del projecte “Much loved”.
En definitiva, aquest objecte té un valor emocional altíssim per mi. Representa els inicis de la meva passió per explicar històries i crear, a més d’un suport emocional en certs moments de la meva infància, i records i persones relacionats amb ell. Molts de nosaltres guardem el nostre peluix preferit de la infància, però perquè ho fem? Què representa per a un infant la seva joguina preferida? Quins valors emocionals i culturals s’associen als ninots de peluix?
Característiques formals i funcionals:
L’objecte escollit és un ninot de peluix en forma de cavall de la marca alemanya Nici. La seva mida és de quinze centímetres d’alçada, pensat per a ser fàcil de transportar i manipular per un infant.
Formalment, el ninot presenta un disseny basat en l’esquematització i la síntesi de formes de l’aspecte d’un animal, en aquest cas el cavall. Les proporcions són arrodonides i infantilitzades, reforçant una estètica que genera tendresa, pròpia del disseny de joguines afectives com els animals de peluix. La textura de la joguina és un element important del seu disseny, aquesta és suau i agradable al tacte.
En conjunt el ninot presenta un disseny simple, però bonic, apte per a complir de manera satisfactòria les seves diverses funcions, les quals poden ser molt diverses. Un ninot de peluix com l’analitzat pot servir tant de joguina per a un infant o animal, com de regal efectiu cap a una parella o persona estimada, com a element decoratiu, i inclús com a element col·leccionable.
Context històric i anàlisi cultural:
Els humans hem creat figures antropomorfes o zoomorfes destinades al joc i a l’acompanyament emocional des de fa mil·lennis. Des d’una perspectiva antropològica, no són només objectes lúdics, sinó també artefactes simbòlics, pedagògics i socials.
Els primers ninots de la història es poden vincular a petites figures antropomorfes documentades ja durant el paleolític, les anomenades “venus”, com per exemple la famosa Venus de Willendorf. Tot i que la seva funció exacta no és clara i se sol lligar més aviat a una funció de culte, aquestes figures suposen els primers indicis de la creació d’una espècie de ninot que busca representar el cos humà en petit format manipulable.
Al llarg de la història, i en diverses cultures van sorgint objectes fabricats amb diversos materials que compleixen funcions similars a les de la joguina de peluix actual. Les figures i ninots són culturalment un símbol de projecció emocional, simbolisme espiritual i aprenentatge social entre molts altres.
Relació entre disseny i antropologia:
Els ninots de peluix són objectes dissenyats per a despertar emocions en els humans. Per a moltes persones en diverses cultures és un dels primers objectes als quals li atribuïm valor emocional, i fins i tot fins a cert punt humanitzem. En pensar en disseny i antropologia automàticament ha estat el primer objecte que m’ha vingut al cap degut a la seva funció i context cultural. Més enllà de les funcions pràctiques que compleixen la majoria dels objectes, els ninots de peluix són dissenyats per a connectar amb la nostra part més humana, les emocions i la creativitat.
Bibliografia:
Ardèvol, E; Martí, J. (2021). Què entenem per cultura?. Karavan Films. [recurs d’aprenentatge audiovisual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya. Disponible a: https://materials.campus.uoc.edu/cdocent/PID_00281372/
Antropología 2.0 (2026). Antropología y diseño. [recurs en línia]. Disponible a: https://blog.antropologia2-0.com/antropologia-y-diseno/
Nixon, M. (2013). Much Loved. [recurs en línia]. Disponible a: https://www.marknixon.com/muchloved?srsltid=AfmBOooWuZHt0E9ieMg31Be4gsXcmUQRDTLHtWJtrNOIB4NV5T5ydBXt
Winnicott, D.W. (1971) Playing and Reality. London: Tavistock Publications. [recurs en línia]. Disponible a: chrome-extension://efaidnbmnnnibpcajpcglclefindmkaj/https://web.mit.edu/allanmc/www/winnicott1.pdf
Darmaphalas (2023). Dolls through time: A journey of art, culture and play. [recurs en línia]. Disponible a: https://medium.com/@darmaphalas/dolls-through-time-a-journey-of-art-culture-and-play-6bc49130ff35
Bona nit, Alba,
L’objecte que has seleccionat es nota que té un gran valor sentimental, no només pel que expliques sinó per com ho fas. Crec que tothom té un peluix que li fa recordar algun moment de la seva infantesa o que té guardat com a or pel simple fet que ens pot transportar a records bonics i inoblidables inclús en els nostres pitjors moments.
Sovint no li donem importància al context social dels objectes, com és el cas del peluix i els vincles que té amb nens i nenes o fins i tot amb adults, perquè recorda moments de la infància, perquè era d’un fill/a… Si ve és cert, el peluix és un objecte universal i que, per tant, podem trobar-lo en les diferents cultures, potser en cada una té significats diferents, però al final, la funcionalitat principal és acompanyar a un infant.
El peluix, però, no només tenen aquesta funció o poden ser un regal romàntic, complint amb una funcionalitat simbòlica i emocional. També en algunes cultures s’utilitzen com a talismans espirituals, usant-los per aportar energia, protecció i atraurà la bona sort, la tranquil·litat i el benestar emocional.
L’objecte que has analitzat, podrà tenir diferents formes i dissenys, interpretant a diferents animals o ninos, però en tot cas, la condició d’ús acabarà essent la mateixa en diverses cultures, a excepció dels que compleixen la funció de ser talismans emocionals.
Moltes gràcies,
Aina.
Hola Alba!
M’ha agradat molt com expliques la relació que tens amb “l’Azucarillo”, perquè fa molt evident alguna cosa que a vegades oblidem quan parlem de disseny: que els objectes no sols tenen una funció pràctica, sinó que també ajuden a construir records, afectes i fins i tot identitat. En el teu cas, el peluix no és només una joguina, sinó una espècie de pont entre la teva infància, la teva creativitat i les històries que continues creant avui. He escollit comentar el teu objecte perquè m’he sentit identificada, ja que jo també tinc un peluix que forma part de la meva infància, el qual des de ven petita ja dormia amb ell.
Des de l’antropologia em sembla molt interessant com descrius el procés de donar nom, personalitat i històries als peluixos. Això mostra molt bé com els humans tendim a projectar emocions i narratives en els objectes. És curiós pensar que una cosa tan petita pugui convertir-se en un company emocional.
També m’ha agradat la comparació entre el peluix nou i el teu. Em sembla una manera molt bonica de mostrar com l’ús transforma els objectes i els afegeix història. Em va recordar a la idea que els objectes dissenyats no acaben quan surten de fàbrica, sinó que continuen “vivint” a través de les persones que els utilitzen. En aquest sentit, les marques de desgast no són defectes, sinó part de la biografia de l’objecte.
En general, crec que el teu treball mostra molt bé la relació entre disseny i antropologia: com un objecte aparentment simple pot tenir un significat cultural, emocional i creatiu molt més profund del que sembla.
Moltes gràcies,
Sara