En aquesta fase es desenvolupa el Kit de Camp, un conjunt d’eines metodològiques que permetran aproximar-se a la comunitat i recollir informació rellevant per a la recerca etnogràfica.

L’etnografia és una metodologia de recerca pròpia de l’antropologia que té com a objectiu comprendre les pràctiques, comportaments i significats d’una comunitat des d’una perspectiva interna. Es basa en l’observació directa, la participació i l’escolta activa, amb la finalitat d’entendre la realitat tal com la viuen les persones.

Per a aquesta recerca, centrada en la convivència de tres joves que comparteixen pis i treballen en un restaurant, s’ha dissenyat un Kit de Camp específic que permet analitzar les seves dinàmiques quotidianes, especialment en relació amb la gestió del temps, els espais i les tasques domèstiques.

En primer lloc, s’utilitzarà una llibreta de camp per registrar observacions directes. Aquesta eina permetrà anotar situacions concretes, com moments de coincidència a la cuina, conflictes relacionats amb la neteja o l’ús dels espais, així com comportaments repetitius.

En segon lloc, el telèfon mòbil es farà servir com a eina de suport per documentar l’espai i les dinàmiques mitjançant fotografies i notes.

Figura 3. Esquema de moviments dins la cuina

Una altra eina fonamental seran les entrevistes informals, que permetran conèixer les percepcions dels participants sobre la convivència i detectar possibles conflictes o necessitats.

A més, es desenvoluparà un mapa de recorreguts dins del pis, especialment a la cuina. Aquesta eina visual permetrà identificar com es mouen els habitants en l’espai, en quins moments coincideixen i quines zones generen més interacció o conflicte.

També s’incorporarà un diari reflexiu per analitzar la informació recollida i detectar patrons i oportunitats de millora.

Aquest Kit de Camp s’ha dissenyat tenint en compte les característiques específiques de la comunitat estudiada, marcada per horaris irregulars i un espai reduït. Les eines seleccionades permeten una recollida d’informació flexible i poc invasiva, adaptada a la quotidianitat dels participants. Així, es facilita l’observació de situacions reals sense alterar la seva dinàmica habitual, permetent comprendre millor les seves necessitats, pràctiques i possibles conflictes.

Finalment, es tindran en compte aspectes ètics fonamentals, com el consentiment informat dels participants, el respecte a la seva privacitat i l’anonimat de les dades.

Definició de la comunitat

En aquesta primera fase del treball, es defineix la comunitat amb la qual es durà a terme la recerca. L’objectiu és aproximar-se al context, entendre les seves dinàmiques i valorar la viabilitat del treball de camp.

La comunitat escollida per a aquesta recerca està formada per tres joves d’uns 25 anys que comparteixen pis a Barcelona. Es tracta d’estudiants que, al mateix temps, treballen junts en un restaurant, fet que condiciona fortament la seva rutina diària i la seva manera de conviure. Aquesta doble condició d’estudiants i treballadors defineix gran part de les seves dinàmiques, ja que han de compaginar horaris exigents amb les responsabilitats acadèmiques i domèstiques.

Figura 1. Cuina compartida en un pis de joves

Conviuen en un pis compartit de tres habitacions de dimensions reduïdes, on comparteixen espais comuns com la cuina, el bany i el menjador. Aquests espais esdevenen llocs clau d’interacció, però també de possibles tensions. Tot i que existeixen algunes normes implícites de convivència, com ara mantenir l’ordre o respectar els horaris dels altres, aquestes no sempre es compleixen de manera equitativa.

Figura 2. Espai comú en habitatge compartit

Pel que fa a la convivència, aquesta es veu fortament marcada pels horaris laborals, sovint irregulars, propis del sector de la restauració. Això fa que no sempre coincideixin en els mateixos moments del dia, però quan ho fan, especialment a la cuina, poden aparèixer conflictes relacionats amb l’ús de l’espai o la neteja. La gestió de les tasques domèstiques, especialment la neteja, esdevé un dels principals punts de tensió dins del grup.

Així, es pot observar que els conflictes no només responen a qüestions pràctiques com la neteja o els horaris, sinó també a la gestió compartida de l’espai i a la manca de coordinació entre les rutines individuals.

Aquesta comunitat és especialment interessant d’estudiar perquè representa una realitat cada cop més comuna entre els joves d’avui dia. Molts d’ells es veuen obligats a treballar mentre estudien per poder sostenir-se econòmicament, fet que sovint allarga el temps de finalització dels estudis i condiciona la seva qualitat de vida. Així, aquesta comunitat reflecteix no només una manera de viure, sinó també una situació social i econòmica més àmplia.

L’accés a aquesta comunitat és viable, ja que forma part d’un entorn proper, cosa que facilita l’observació directa i la interacció amb els seus membres. Tot i això, serà necessari tenir en compte aspectes ètics com el respecte a la seva privacitat, el consentiment informat i la confidencialitat de la informació recollida durant el treball de camp

1. LA MEVA COMUNITAT

La comunitat escollida està formada per les persones que assisteixen regularment al gimnàs del meu poble, especialment en la franja horària de les 9:30 del matí. Es tracta d’un grup reduït, d’entre tres i cinc persones habituals, amb una composició relativament estable però amb petites variacions puntuals. Aquesta estabilitat permet identificar certes dinàmiques i rutines compartides.

Una de les característiques principals d’aquesta comunitat és la seva diversitat d’edat. A aquesta hora predomina la presència de persones d’edat avançada, que utilitzen el gimnàs principalment amb objectius de salut, manteniment físic o rehabilitació. Paral·lelament, hi ha un petit nombre de persones més joves (entre les quals m’incloc) que realitzen entrenaments de força amb una intensitat diferent. Aquesta convivència genera un espai on coexisteixen diferents formes d’entendre l’exercici físic.

El gimnàs, però, no acull una única comunitat, sinó que el seu ús varia al llarg del dia. Al matí hi predomina la gent gran; al migdia, adolescents que surten de l’institut; i a la tarda-vespre, persones joves d’entre 20 i 30 anys. Això evidencia que el mateix espai es transforma en funció del moment del dia, donant lloc a diferents comunitats amb pràctiques i valors diferenciats.

En el cas concret de la franja analitzada, l’ambient és tranquil i proper, en gran part perquè es tracta d’un gimnàs de poble petit on la majoria d’usuaris es coneixen. Aquest fet facilita la creació d’un entorn acollidor i afavoreix certes formes de relació, encara que no sempre hi hagi una interacció directa constant.

He escollit aquesta comunitat perquè forma part del meu dia a dia i del meu estil de vida. La meva presència habitual em permet accedir-hi amb facilitat i observar-ne les dinàmiques des d’una posició interna, fet que resulta especialment rellevant per a una aproximació etnogràfica.

2. KIT DE CAMP

L’etnografia és una metodologia de recerca que té com a objectiu comprendre una comunitat des de dins, a partir de l’observació directa, la participació i la interacció amb les persones en el seu context quotidià. En aquest sentit, el treball de camp esdevé fonamental, ja que permet recollir informació sobre pràctiques, valors, relacions i significats que no sempre són visibles des de fora.

Per tal d’apropar-me a la comunitat del gimnàs i comprendre’n les dinàmiques, he dissenyat un kit de camp adaptat a les característiques del meu context. Aquest kit combina diferents eines pròpies de l’etnografia, ajustades al fet que jo mateixa formo part activa de la comunitat observada.

En primer lloc, utilitzaré un diari de camp, que consistirà en anotacions realitzades després de cada sessió al gimnàs. En aquest diari registraré aspectes com les persones presents, les activitats que realitzen, possibles interaccions i situacions destacables. Aquesta eina em permetrà identificar patrons de comportament, rutines i canvis al llarg del temps.

En segon lloc, duré a terme una observació participant. Aquesta tècnica és especialment rellevant en el meu cas, ja que no només observo la comunitat sinó que també hi participo activament. Això em permetrà analitzar des de dins aspectes com les diferències en els tipus d’exercici segons l’edat, els ritmes de treball, l’ús de les màquines i la distribució de l’espai. També observaré com conviuen pràctiques orientades a la rehabilitació amb altres més centrades en la força i el rendiment.

Un altre element del kit serà la realització de converses informals amb altres usuaris. Aquestes converses es produiran de manera natural, sense estructurar-les com entrevistes formals, i permetran conèixer les motivacions, hàbits i percepcions de les persones respecte al gimnàs. Aquesta informació serà clau per entendre els significats que atribueixen a la seva pràctica.

A més, elaboraré un mapatge de l’espai del gimnàs, identificant les diferents zones (cardio, pesos, màquines, etc.) i observant com són utilitzades per cada tipus d’usuari. Aquest recurs ajudarà a visualitzar com l’organització física de l’espai condiciona les pràctiques i possibles interaccions.

També incorporo una dimensió d’autoobservació, ja que la meva posició dins la comunitat pot influir en la recerca. Reflexionaré sobre el meu propi comportament, la meva relació amb la resta d’usuaris i el fet de ser la persona més jove en aquesta franja horària. Aquesta mirada reflexiva és important per prendre consciència del meu rol i evitar biaixos.

Pel que fa als aspectes ètics, es respectarà en tot moment la privacitat dels participants. No es realitzaran registres visuals de persones sense el seu consentiment, i les converses es mantindran en un marc de respecte i confidencialitat. A més, s’evitarà qualsevol judici sobre els cossos o les pràctiques observades.

En conjunt, aquest kit de camp em permetrà aproximar-me a la comunitat del gimnàs de manera sistemàtica però flexible, combinant diferents tècniques per captar tant les pràctiques visibles com els significats i valors que les sustenten.

La comunitat definida per a aquest projecte és un grup de MOMBE TRAINING, un centre d’entrenament funcional amb grups reduïts, on conviuen persones amb perfils, edats i objectius diversos. Aquesta comunitat em resulta adequada per al desenvolupament del treball de camp, ja que és totalment accessible: forme part activa del centre i el grup seleccionat (el de la meua germana) em permetrà una immersió directa i continuada. Aquesta proximitat facilita l’aproximació etnogràfica basada en l’observació participant i en la comprensió “des de dins” que és la finalitat.

Pel que fa als aspectes ètics, serà imprescindible garantir el consentiment de totes les persones participants, explicant-los la finalitat acadèmica de la recerca. Així mateix, es respectarà la seua privacitat i anonimat si així es demana.

De manera intuïtiva, les primeres passes per aproximar-me a la comunitat consistiran a observar. L’objectiu serà entendre les dinàmiques del grup i la seua forma de relacionar-se. Crec que l’escolta activa serà fonamental per a captar no només allò que es diu, sinó també allò que es fa i com es fa.

M’interessa especialment analitzar com les diferents necessitats individuals (com la recuperació d’una lesió, la millora de la salut o l’assoliment d’objectius esportius) es relacionen amb les pràctiques socials del grup. 

Durant el treball de camp, es posarà atenció a diferents elements: l’espai físic del centre (organització, materials, ambient), les accions i rutines d’entrenament, les interrelacions entre els participants i amb l’entrenador, així com possibles jerarquies o rols dins del grup. També es buscarà entendre com es construeix la motivació i quin paper juga el suport col·lectiu en el procés individual de cada persona.

Pel que fa a les preguntes, aquestes es plantejaran de manera progressiva i sempre després d’un període d’observació. Es prioritzaran qüestions obertes que permeten als participants expressar les seues experiències, com ara: què els motiva a entrenar, com perceben el seu cos abans i després del procés, o quin significat té per a ells formar part d’aquest grup. No obstant això, abans de preguntar, es donarà pas a què els integrants expliquen el que vulguen.

Fase 1: Definir la comunitat

Associació de Comerciants de Vidreres

Definició de la comunitat:
El meu col·lectiu escollit és l’associació de vomerciants de Vidreres, L’Associació de Comerciants i Empreses de Serveis de Vidreres és un projecte de cooperació empresarial amb l’objectiu de promoure el desenvolupament econòmic de Vidreres a curt i a llarg termini. L’ACESV representa actualment a unes 80 empreses de Vidreres dels sectors: Alimentació, restauració, moda i complements per a la llar, salut, cosmètica i serveis. L’ACESV és membre de la Federació de Comerç de la Selva: ‘El Centre Comercial’ més gran de la Selva que compta amb més de 600 associats i 60.000 m2 de superfície comercial. (Guanyadora del premi a la millor Iniciativa Comercial 2006 per la Generalitat de Catalunya)
He escollit aquest col·lectiu perquè és el poble on visc, fan molta pinya, gràcies a ells es fan moltes activitats per a tots els públics i el sento molt a prop.

Finalitat i objectius de la comunitat: 

• Promoure una posició competitiva del comerç i empreses locals
• Promoure activitats beneficioses pels consumidors i associats
• Repressentar i defensar els interessos dels associats
• Facilitar informació i formació als associats

Fase 2: Compondre el Kit de Camp

L’Etnografia, és un mètode de investigació de la antropologia que busca descriure i analitzar el compotrament, costums o la manera de viure de les persones.
L’investigador participa a la vida del grup mentre observa, es tracta de viure o apropar-se molt a la realitat del grup per entendre’l des de dins.
Normalment s’utilitza per investigar asocciacions, organitzacions o grups humans.
Podem dir que te com a objectiu és aconseguir una descripció detallada de les pràctiques i estructures socials de la comunitat a través de la observació del participant i realització de entrevistes

Per el Kit de Camp

Un mapa per conèixer els carrers del poble ubicar els espais, comerços i esdeveniments.
Portàtil, amb els programes necessaris per a l’organització
Calendari per marcar les activitats
Un llistat amb tots els comèrços associats
Fotografies per tal de documentar el treball

    .
Vinculació amb l’objecte escollit
La història d’aquest puf es remonta a la casa dels meus avis on el meu pare de nen ja el feia servir. Després vàrem ser nosaltres (els seus fills) i ara que els meus avis no hi són va
ser una de les coses que vaig voler mantindre a casa meva, on ara les meves nebodes segueixen amb la tradició.Així doncs, per a mí no és un simple puf, “és el puf dels avis” un objecte familiar que encara que no sabem si el va fer la meva àvia o no, jo sempre he tingut la il·lusió de que potser sí que va ser així degut a que era una dona amb grans habilitats artístiques i artesanals. Va ser modista i també feia i desfeia diferents tipus de mobiliari ja fós decorant-lo com reformant-lo…. així que tot és possible.

Sempre que el veig penso en els meus avis recordant els moments que hi vaig passar asseguda al costat de la butaca de la meva àvia escoltant les historietes dels grans, cosa que em transmet molt de caliu familiar. I veure que les meves nebode també el fan servir m’emociona.

Característiques formals i funcionals
FORMALS Es tracta d’un puf fet amb palla trenada. Fabricat a mà mitjançant tècniques de trenat tradicionals se li va donant forma cilíndrica ajudant a obtindre una estructura suficientment tova per a poder adaptar-se al cos i proporcionar comoditat a l’hora que prou ferma per a suportar el pes d’una persona.
Mides Puff: Alçada 32 cm.  Diàmetre 35 cm.
En la seva fabricació també s’ha contemplat la col·locació d’una petita nança en un dels laterals per tal de facilitar el seu transport i fer que el seu desplaçament sigui el més còmode possible.
FUNCIONALS La seva funció principal està disputada entre reposapeus i seient, encara que també pot exercir altres funcions como seria de taula . Essent una solució ideal per a moments de relaxació i socialització. Així doncs, segons el seu ús pot cobrir diferents necessitats o pràctiques socials:
– Reposapeus (descans, relaxació i mesura preventiva per a una bona ciruculació sanguínia)
– Seient (objecte de socialització molt versàtil degut al seu tamany i fàcil mobilitat)
– Taula (element de socialització molt versàtil degut al seu tamany, estabilitat i mobilitat)
– Objecte infantil (Activa la imaginació de petits en jocs de terra (com a roda o pujant-s’hi al damunt)

Anàlisi cultural
Si ens remontem a l’inici del reposapeus, el seu sentit era principalment simbòlic: Símbol de poder i estatus social.
Els primers reposapeus apareixen a Egipte, Mesopotamia i Xina on els utilitzaven principalment les elits.

Durant l’Edat Mitjana fins el segle XVII el reposapeus pasa a ser una peça comú de mobiliari. Essent decorats i dissenyats per a recolzar els peus a l’hora d’asseure’s.
Del segle XVII al XIX a EEUU i a Europa, on l’espai era limitat i el mobiliari costós, es fan servir tant per a descansar els peus com a seient per als més petits de la casa.
Després apareix: El Fender Stool familiar: Reposapeus baix i llarg que es col·loca davant la xemeneia per tal que tota la familia pugui escalfar-se els peus.
El reposapeus “Otomà” utilitzat com a reposapeus i seient versàtil.

El reposapeus “Victorià” que fa que es converteixi en una peça decorativa a més de funcional.
I al s.XX fins a l’actualitat segueixen mantenint les seves funcions de reposapeus, seient o taula versàtil convertint-se també en peça decorativa que a través de diferents materials ajuda a transformar qualsevol espai.
.
Arribant a l’actualitat on té la NOVA FUNCIÓ d’ajudar a millorar la postura, reduir la tensió lumbar i millorar la circulació sanguínia als nostres llocs de treball.

Relació entre disseny i antropologia
Clarament amb aquest objecte es demostra que a partir d’una necessitat inicial es crea un disseny adient, però a mida que passa el temps i per tant canvien les societats; el disseny i la seva funcionalitat s’adapta a les noves necessitats que requereixen els nous temps.

Bibliografia
Abbiamo360. (2026). ¿Cuál es la historia del Puff?. abiammo360. https://abbiamo360.com/sofas-abbiamo360-la-historia-del-puff/ Galeriasdeltresillo. (2017). El desconocido origen del puff. galeriasdeltresillo. https://blog.galeriasdeltresillo.com/el-desconocido-origen-del-puff/

DeBoer, D. [Debra DeBoer]. (2013). La historia del sillón puff: desde el Sacco hasta la comodidad moderna. beanbagsrus. https://www.beanbagsrus.es/blogs/news/history-bean-bag

Galeriasdeltresillo. (2017). El desconocido origen del puff. galeriasdeltresillo. https://blog.galeriasdeltresillo.com/el-desconocido-origen-del-puff/

Us presento l’“Azucarillo”, el meu ninot de peluix preferit de la infància, el qual encara avui dia li guardo molt d’afecte per al que representa per mi.  

Des de ben petita he estat una persona creativa i amb molta imaginació. Diria que els animals de peluix van ser el meu primer mitjà d’expressió artística. Des que tinc memòria he sentit una connexió especial amb aquests objectes, els hi posava un nom a tots, i els hi donava una identitat imaginant i inventat una història per a cada un, dibuixava còmics explicant les seves aventures, i m’evadia en el meu món de fantasia. Avui dia aquells personatges que vaig crear mitjançant els meus ninots de peluix encara continuen servint-me per a crear històries i explicar-les a través de còmics i fanzines. Ara que soc adulta i puc analitzar en retrospectiva la meva connexió i ús creatiu d’aquests objectes, en puc treure conclusions molt interessants.  

L’“Azucarillo” va ser el peluix que més em va marcar durant la meva infància, no em separava d’ell. El meu pare me’l va comprar en unes vacances a Andorra, per tant, el relaciono amb bons moments compartits amb ell.  

L’any passat em va picar la curiositat per buscar si encara en venien algun d’igual per internet. Vaig trobar un venedor a eBay que en venia un de nou i el vaig demanar per a poder comparar-lo amb el meu. Aquí teniu la comparació: 

Després de tants anys s’ha anat desgastant i ja no sembla el mateix. Aquesta comparació em fa pensar en l’obra del fotògraf Mark Nixon, qui en el seu projecte titulat “Much loved” va fotografiar retrats de joguines de peluix desgastades després d’anys d’acompanyar als nens per qui van suposar un suport emocional. Nixon documenta detalls en els objectes com les costures obertes, les taques i altres signes d’us mostrant la història i el lligam emocional darrere de cada joguina.  

Fotografia de Mark Nixon, del projecte “Much loved”.

En definitiva, aquest objecte té un valor emocional altíssim per mi. Representa els inicis de la meva passió per explicar històries i crear, a més d’un suport emocional en certs moments de la meva infància, i records i persones relacionats amb ell. Molts de nosaltres guardem el nostre peluix preferit de la infància, però perquè ho fem? Què representa per a un infant la seva joguina preferida? Quins valors emocionals i culturals s’associen als ninots de peluix? 

Característiques formals i funcionals:  

L’objecte escollit és un ninot de peluix en forma de cavall de la marca alemanya Nici. La seva mida és de quinze centímetres d’alçada, pensat per a ser fàcil de transportar i manipular per un infant.  

Formalment, el ninot presenta un disseny basat en l’esquematització i la síntesi de formes de l’aspecte d’un animal, en aquest cas el cavall. Les proporcions són arrodonides i infantilitzades, reforçant una estètica que genera tendresa, pròpia del disseny de joguines afectives com els animals de peluix. La textura de la joguina és un element important del seu disseny, aquesta és suau i agradable al tacte.  

En conjunt el ninot presenta un disseny simple, però bonic, apte per a complir de manera satisfactòria les seves diverses funcions, les quals poden ser molt diverses. Un ninot de peluix com l’analitzat pot servir tant de joguina per a un infant o animal, com de regal efectiu cap a una parella o persona estimada, com a element decoratiu, i inclús com a element col·leccionable. 

Context històric i anàlisi cultural:  

Els humans hem creat figures antropomorfes o zoomorfes destinades al joc i a l’acompanyament emocional des de fa mil·lennis. Des d’una perspectiva antropològica, no són només objectes lúdics, sinó també artefactes simbòlics, pedagògics i socials.  

Els primers ninots de la història es poden vincular a petites figures antropomorfes documentades ja durant el paleolític, les anomenades “venus”, com per exemple la famosa Venus de Willendorf. Tot i que la seva funció exacta no és clara i se sol lligar més aviat a una funció de culte, aquestes figures suposen els primers indicis de la creació d’una espècie de ninot que busca representar el cos humà en petit format manipulable.  

Al llarg de la història, i en diverses cultures van sorgint objectes fabricats amb diversos materials que compleixen funcions similars a les de la joguina de peluix actual. Les figures i ninots són culturalment un símbol de projecció emocional, simbolisme espiritual i aprenentatge social entre molts altres. 

Relació entre disseny i antropologia:  

Els ninots de peluix són objectes dissenyats per a despertar emocions en els humans. Per a moltes persones en diverses cultures és un dels primers objectes als quals li atribuïm valor emocional, i fins i tot fins a cert punt humanitzem. En pensar en disseny i antropologia automàticament ha estat el primer objecte que m’ha vingut al cap degut a la seva funció i context cultural. Més enllà de les funcions pràctiques que compleixen la majoria dels objectes, els ninots de peluix són dissenyats per a connectar amb la nostra part més humana, les emocions i la creativitat.

Bibliografia:  

Ardèvol, E; Martí, J. (2021). Què entenem per cultura?. Karavan Films. [recurs d’aprenentatge audiovisual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya. Disponible a: https://materials.campus.uoc.edu/cdocent/PID_00281372/ 

Antropología 2.0 (2026). Antropología y diseño. [recurs en línia]. Disponible a: https://blog.antropologia2-0.com/antropologia-y-diseno/ 

Nixon, M. (2013). Much Loved. [recurs en línia]. Disponible a: https://www.marknixon.com/muchloved?srsltid=AfmBOooWuZHt0E9ieMg31Be4gsXcmUQRDTLHtWJtrNOIB4NV5T5ydBXt  

Winnicott, D.W. (1971) Playing and Reality. London: Tavistock Publications. [recurs en línia]. Disponible a: chrome-extension://efaidnbmnnnibpcajpcglclefindmkaj/https://web.mit.edu/allanmc/www/winnicott1.pdf 

Darmaphalas (2023). Dolls through time: A journey of art, culture and play. [recurs en línia]. Disponible a: https://medium.com/@darmaphalas/dolls-through-time-a-journey-of-art-culture-and-play-6bc49130ff35 

L’Estoig blau: un objecte quotidià i la meva evolució

Vinculació personal

He triat aquest objecte, l’estoig blau, ja que, m’ha acompanyat des de l’inici de l’ESO. No és només es un objecte de treball, sinó que, un testimoni que m’ha acompanyat el pas de la infància a l’adolescència i, ara, cap a la maduresa. Durant molts anys ha estat al meu dia a dia, en exàmens, treballs, en moments complicats, de riure i en moltes hores d’estudi.

Amb el pas del temps, l’estoig s’ha anat desgastant. Està ple de noms i dibuixos fets a classe. Cada nom representa una amistat; cada dibuix, una etapa compartida. Aquest objecte, que inicialment tenia una funció pràctica, s’ha convertit en un suport de memòria i identitat. No l’he volgut canviar perquè simbolitza continuïtat. M’ha acompanyat en la construcció del meu jo acadèmic i social.

A nivell personal, fa referència a valors com l’amistat, el creixement i la constància. Em recorda qui era i la evolució que he fet.

Característiques formals i funcionals

És un estoig de tela, de color blau, amb una cremallera. És flexible i fàcil de portar dins la motxilla. El seu disseny és senzill i pràctic: consta d’un compartiment únic pensat per guardar material escolar com llapis, bolígrafs o retoladors.

Aquest objecte respon a una necessitat universal: emmagatzemar i organitzar material d’escriptura. L’escriptura és una eina fonamental en moltes cultures, ja que permet transmetre coneixement, organitzar el pensament i comunicar-se. Per tant, l’estoig facilita aquesta pràctica en diferents contextos educatius i socials.

Pràctiques socials i dimensió cultural

L’estoig es relaciona principalment amb l’escola, i l’escola no és només un lloc on vas a aprendre continguts acadèmics, sinó també un espai on crees amistats, construeixes la teva personalitat, vius experiències importants i desenvolupes responsabilitats.

En el meu cas, l’estoig està ple de dibuixos i noms que hem anat escrivint amb el temps. Aquesta pràctica és molt comuna a l’adolescència: deixar empremta, marcar presència i sentir que formes part d’un grup. A través d’aquests gestos, l’objecte es converteix en un espai d’expressió. Ja no és només un lloc on guardar bolígrafs, sinó un record físic de les relacions i moments compartits.

A més, els estoigs també poden reflectir diferències socials i econòmiques. No tothom porta el mateix tipus: alguns són de marca o més sofisticats, mentre que d’altres són més senzills. També hi poden intervenir qüestions de gènere, com colors o estampats associats culturalment a nois o noies. Tot això demostra que el disseny no és neutre, sinó que transmet valors i codis culturals propis de la societat on s’utilitza.

Comparació amb altres contextos i funció pràctica

L’estoig no sempre ha existit de la mateixa manera que avui el coneixem. Antigament s’utilitzaven plomiers de fusta o capsetes metàl·liques per guardar el material escolar. El seu disseny ha anat canviant amb el temps segons els materials disponibles, les necessitats pràctiques i també la manera d’entendre la durabilitat dels objectes. Abans potser es buscava més resistència i permanència; avui es prioritza la lleugeresa i la comoditat.

En algunes parts del món, no tots els infants tenen accés a material escolar. Molts han de compartir bolígrafs o no disposen d’un estoig. Això ens fa veure que, encara que sembli un objecte senzill i quotidià, està relacionat amb el dret a l’educació i amb les condicions socials i econòmiques d’un país.

A més, en determinades societats l’escriptura manual està sent substituïda progressivament per dispositius digitals. Això pot transformar el significat de l’estoig, que passa de ser un objecte imprescindible a tenir un valor més secundari o simbòlic.

Relació entre disseny i antropologia

L’estoig no sempre ha existit de la mateixa manera que avui el coneixem. Antigament s’utilitzaven plomiers de fusta o capsetes metàl·liques per guardar el material escolar. Aquests objectes solien ser més rígids i duradors, i reflectien tant els materials disponibles com la manera d’entendre l’educació en cada època. El disseny, per tant, ha anat evolucionant segons els recursos, la tecnologia i les necessitats pràctiques de cada moment històric. Avui dia es prioritza la lleugeresa, la flexibilitat i la comoditat, aspectes que responen a un ritme de vida més dinàmic.

Com s’ha comentat anteriorment, no tots els infants tenen accés a material escolar propi. Molts han de compartir bolígrafs o no disposen d’un estoig personal. Això ens fa veure que, encara que sembli un objecte senzill i quotidià, està directament relacionat amb el dret a l’educació i amb les condicions socials i econòmiques d’un país.

A més, en determinades societats actuals, l’escriptura manual està sent progressivament substituïda per dispositius digitals com tauletes o ordinadors. Això pot transformar el significat de l’estoig, que passa de ser un objecte imprescindible a tenir un valor més secundari o fins i tot simbòlic. En entorns on la tecnologia domina, pot convertir-se en un record d’una etapa o en un objecte associat a la infància.

Tot això demostra que el disseny d’un objecte no és neutre ni permanent: evoluciona amb la cultura i reflecteix les transformacions socials. Un objecte tan simple com un estoig pot ajudar-nos a entendre diferències econòmiques, tecnològiques i educatives entre societats, i també els canvis que es produeixen al llarg del temps.

WEBGRAFIA

• http://11. L’antropologia en el disseny: experiències i aprenentatges – CoCA. (n.d.). https://coca.antropologia.cat/simposi/11-lantropologia-en-el-disseny-experiencies-i-aprenentatges/
• http://Contributors to Wikimedia projects. (2025, August 29). Estoig escolar. Viquipèdia, L’enciclopèdia Lliure. https://ca.wikipedia.org/wiki/Estoig_escolar

BANC BENCH

BANC BENCH

Quina és la teva vinculació amb l’objecte?
A quins valors, records, afectes, o emocions apel·la?

El banc “Bench” està dissenyat per el dissenyador Thilo Scheweer creat per l’empresa alemana Wilkhan. El 2008. És una peça icònica del disseny contemporàni.
Per casualitats de la vida, Al pati de casa meva va anar a parar el famós banc Bench, un banc d’acer a què convida a seure’ns i poder passar tardes acompanyats,
És un banc que ens convida a passar moltes tardes i vespres parlar i poder compartir, degut a la seva duresa i rigidesa els nens hi poden jugar sense que es pugui trencar.
És una peça tant resistent al expetrior que ens farà companyia durant molts anys.
És per això que he volgut compartir aquest l’analisis d’aquest objecte.

Quines són les característiques formals i funcionals principals de l’objecte triat?
Quina “necessitat universal” respon? Amb quines pràctiques socials es relaciona? Quins diferents significats culturals pot tenir?

Les característiques del banc, és que és un banc senzill, aerodinàmic i modern, el material pot ser d’acer o d’alumini, amb una rigidesa sense gruix, te una línia ergonòmica que fa que sigui  molt còmode. És fet amb una sola làmina d’acer plegada i el material fa que sigui resistent a l’exterior. per la resistència del material aguanta tots els temporals i els nens hi poden jugar sense que es trenqui.
Respon a la necessitat universal de seure, poder socialitzar, observar, compartir descansar, el banc el podem trobar en museus, en centres socials, oficines, patis o espais exteriors. Una acció present a totes les cultures, l’esser humà tenim la necessitat de sentir-nos acompanyats.
És un element que potser no busca emocionar perque físicament podem dir que és fred però el fet de que es pugui compartir amb gent això li dona la calidesa, però com element o objecte podem dir que és modern i fred.

Com l’objecte va més enllà de les “necessitats” pràctiques per cobrir altres pràctiques socials i significats culturals? 

El banc te una forma orgànica a la que ens fa seure còmodament, obliga a seure en línia compartint un espai sense separadaors, amb una forma recta.L’objecte actúa com a mediador simbòlic o no només resol una necessitat fisiològica, sinó que configura maneres específiques d’ocupar l’espai i de relacionar-se amb els altres.
Podem dir que és un diseny social, un objecte que no només resol una funció, sinó que estructura relacions, transmet valors culturals i posiciona simbòlicament l’espai on s’insereix. és un disseny que integra el coneixement específic del camp, amb un gran entediment del ésser humà,

L’objecte, existeix en totes les cultures? Hi ha altres objectes per a les mateixes “funcions”? Un mateix objecte pot estar dissenyat de maneres diverses i amb estètiques diverses, a què respon aquesta variabilitat i cadascuna de les formes que pren?

És un obejcte que existeix a moltes cultures amb diferents formes i diferents materials per a les mateixes funcions.
Des d’una perspectiva antropològica, cal distingir entre necessitat bioògica i forma cultural. La necessitat de descans i suport corporal és universal; però és una construcció cultural situada. No totes les societats han desenvolupat el mateix tipus de mobiliari, ni totes han entès el cos i la postura de la mateixa manera.
Això fa que no hi hagi una forma igual per poder aplicar la mateixa funció.

Quina és la relació entre disseny i antropologia? Quin paper hi juga el concepte de “cultura”?

La relació entre disseny i antropologia, no només és una resolució de problemes funcionals si no que és una intervenció de sisetmes culturals.Ens dona una anàlisis de comportament i una sensibilitat envers a la diversitat cultural.

L’antropologia investiga sistemáticament el passat per entendre el present, amb el banc es veu quant el material i una forma  més simplificada i orgánica,veiem és una millora e ha anat evolucionant. A quant antropologia el fet de tenir un objecte al que es pot compartir i responent a la necessitat de seure, poder socialitzar, observar, compartir descansar, el banc el podem trovar en museus, en centres socials, oficines, patis o espais exteriors.
és un element que potser no busca emocionar perque físicament podem dir que és fred però el fet de que es pugui compartir amb gent això li dona la calidesa, però com element o objecte podem dir que és modern i fred.
L’antropologia del objecte contempla anys d’investigació e interessa el procés de cambi social i cultural, per la creativitat humana i per la innovació.

Biografia:
LLibre: ¿Como nacen los objetos? Bruno Munari
LLibre: Otto, T. et al. Entre hacer y conocer. Antropología del diseño. Un estilo distinto de conocimiento
https://www.sellex.es/es/banco-espera-mancomunidad