Publicat per 
Debat0el Repte 1: L’antropologia en el disseny. “Azucarillo”.
No hi ha comentaris.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Publicat per 
Publicat per 
Debat1el Ampolla d’aigua reutilitzable
- Claudia Campillo Pañella says:
Llegint el teu text m’he sentit bastant identificada, perquè jo també faig servir sempre la meva ampolla Stanley i me l’emporto a tot arreu. Forma part de la meva rutina diària, igual que expliques tu amb la Dopper. Al final crec que és un objecte que gairebé no qüestionem, però que ens acompanya constantment i acaba formant part del nostre dia a dia d’una manera molt natural. M’ha semblat molt interessant com relaciones l’ampolla amb els valors de sostenibilitat i consum responsable. En el meu cas, tot i que potser no ho penso cada dia de manera conscient, també hi ha aquesta idea de reduir residus i evitar comprar ampolles de plàstic d’un sol ús, crec que aquests petits gestos quotidians acaben definint una manera d’estar al món, encara que siguin decisions aparentment simples. També penso que l’ampolla té una dimensió molt vinculada a l’autonomia i a l’organització personal. Portar-la sempre a sobre implica previsió, cura i certa responsabilitat amb una mateixa. No és només hidratar-se sino planificar el dia i dependre menys del consum immediat.
M’agrada la idea que expliques sobre la identitat i la marca, encara que sigui un objecte funcional, l’elecció d’un model concret, d’uns colors o d’una marca determinada també diu alguna cosa de nosaltres.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Publicat per 
Debat2el Taps de botella
- Andrea Navarro Morcillo says:
Hola Elizabeth, llegint la teva història m’ha recordat quan a casa també guardàvem els taps per causes solidàries. Un altre objecte que m’ha vingut al cap són aquells contenidors en forma de cor que van començar a instal·lar en molts municipis. Quan era petita i veia que s’anaven omplint tan ràpidament em sentia molt contenta de veure la solidaritat de les persones.
D’aquesta manera, els taps passaven a formar part d’una causa compartida, ja que aquests contenidors permetien visualitzar l’interior, mostrant així la solidaritat dels altres i generant una sensació de participació col·lectiva. Això m’ha fet pensar que el tap no només servia per reciclar o ajudar, sinó que permetia donar visibilitat a aquelles causes que realment ho necessitaven.
- Marta Vilà Castro says:
Bona tarda Elizabeth, la teva història m’ha fet viatjar a la meva infantesa, on, de la mateixa manera que tu feies, col·leccionava els taps per a donar-los una segona vida. Recordo que en aquell moment es va començar a fer campanyes per a lluitar contra el malbaratament de tots aquests plàstics, i a la meva escola es va fer un concurs per veure quina classe podia salvar més taps d’anar a les escombraries.
D’aquesta manera, com bé dius, actualment ens trobem que els taps van agafats a les ampolles de plàstic, facilitant el seu reciclatge i possible reutilització dins de la indústria. Últimament, he vist alguns projectes on donen una segona vida a aquests plàstics, desfent-los per a crear una làmina que es dona forma per a crear posagots, estructures, etc. Ho vaig trobar molt original, comparteixo amb vosaltres un exemple d’empresa que es dedica a això: https://www.instore.es/plasticos-reciclados-materiales/
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Publicat per 
Debat0el Benvinguts i benvingudes!
No hi ha comentaris.
Les intervencions estan tancades.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
El teu estoig demostra molt bé com un objecte quotidià pot acabar carregat de significat amb el pas del temps. Es veu clarament que no és només un element pràctic, sinó una peça vinculada a etapes molt concretes de la vida.
Penso que l’estoig també és una mena d’espai propi dins d’un entorn compartit com és l’escola. Tot i estar en un lloc ple de normes, horaris i estructures comunes, l’estoig és personal, gairebé íntim. Potser per això s’omple de noms i dibuixos, és una manera de deixar empremta i fer-lo teu dins d’un espai col·lectiu.
També m’ha semblat interessant el fet que es vagi desgastant amb tu. No és un objecte que es manté igual, sinó que acumula marques, com si fos un registre físic del temps i de les experiències que descrius.
Creus que si l’educació es torna cada vegada més digital, objectes com l’estoig perdran aquesta càrrega personal o potser adoptaran un altre significat?
Em sembla molt interessant la visió que has fet sobre l’estoig, tens raó que degut a la seva resistència fa que es converteixi en un símbol el pas del temps, el fet de que passi tant de temps fa que acompanyi a la persona, el fet de que guarda el que hi ha dins es pugui utilitzar i compartir el que s’hi porti.
T’ambé no m’havia adonat de la seva evolució, és veritat que hi havien aquells estoigs de ferro robustos i ara en busquem la lleugeresa.És una bona reflexió pensar que degut a la informàtica i tecnologia l’estoig potser acabarà tinguent un valor secundari?
Podem dir que l’estoig reflecteix valors, relacions i formes de vida d’una societat en un moment determinat.