Resum de la recerca etnogràfica:

En l’activitat anterior vaig realitzar un estudi etnogràfic de la comunitat de pacients del centre de dia d’Uphill, un centre terapèutic destinat al tractament de les addiccions. Tractant-se d’un grup de suport on els seus membres comparteixen l’objectiu de superar una malaltia mental i reconstruir les seves vides, vaig centrar gran part del treball de camp en l’observació de les seves relacions socials, els vincles emocionals i les dinàmiques de grup. Aquest procés em va permetre identificar diverses necessitats i problemàtiques presents en el seu dia a dia, que han servit com a punt de partida per desenvolupar una proposta de disseny que pugui millorar l’experiència dins la comunitat i complementar les eines terapèutiques de les quals ja disposen.

Per a començar a esbossar una bona proposta de disseny vaig fer un anàlisis de les problemàtiques i necessitats que vaig detectar durant la recerca etnogràfica, a més de preguntar directament al grup quins aspectes es podrien millorar. Desques d’això vaig destacar les més rellevants, les quals van ser les següents:

• Falta de varietat en activitats lúdiques terapèutiques.
• Dificultat per expressar i identificar emocions.
• Necessitat de reforçar l’autoestima i la confiança personal.
• Necessitat de canals d’expressió alternatius a la comunicació verbal.
• Necessitat de mantenir la motivació durant les fases més llargues del tractament.

Proposta:

La meva proposta és la d’incorporar un taller d’artteràpia com a nova eina terapèutica.

L’artteràpia és una disciplina terapèutica que utilitza la creació artística com a eina per afavorir l’expressió emocional, l’autoconeixement i el benestar psicològic. A través de diferents activitats creatives, com el dibuix, la pintura o el collage, les persones poden expressar sentiments, pensaments i experiències que sovint resulten difícils de comunicar mitjançant les paraules.

Aquesta proposta podria resultar eficient per a millorar les principals problemàtiques expressades pels membres de la comunitat, especialment la dificultat per identificar i comunicar emocions, així com la necessitat d’incorporar noves activitats terapèutiques dins la rutina del centre. A més, l’artteràpia encaixa amb els valors del tractament, ja que fomenta la reflexió personal, l’autoconeixement i el suport mutu entre els participants. Mitjançant un espai segur de creativitat i expressió, els pacients poden explorar aspectes de la seva experiència vital i del seu procés de recuperació d’una manera diferent de la que ofereixen les teràpies convencionals, complementant així les eines terapèutiques ja existents al centre.

Prototip de sessió d’artteràpia centrada en pacients addictes:

Per portar aquesta proposta a la pràctica he dissenyat diverses sessions d’artteràpia adaptades a les necessitats emocionals i terapèutiques dels pacients del centre de dia. La proposta combina recursos propis de l’artteràpia amb eines i conceptes que ja formen part del tractament de les addicions, de manera que les activitats resultin familiars, útils i coherents amb el procés de rehabilitació que segueixen els participants.

Un exemple és la sessió d’artteràpia basada en les anomenades fotos negres. La foto negra és una eina terapèutica àmpliament utilitzada en els centres de tractament d’addiccions i consisteix a recordar i compartir episodis especialment dolorosos o significatius viscuts durant l’etapa de consum. L’objectiu és ajudar el pacient a prendre consciència de les conseqüències de l’addicció i recordar el motiu pel qual ha decidit iniciar el procés de recuperació.

En aquesta proposta he volgut traslladar aquesta eina de l’espai de teràpia grupal al llenguatge artístic. Així, cada pacient representaria una de les seves fotos negres mitjançant una il·lustració realitzada amb tinta xinesa, un material que permet treballar visualment conceptes com la foscor, la taca o la intensitat emocional. Un cop finalitzades les obres, els participants compartirien el significat de les seves creacions amb la resta del grup, generant un espai de reflexió, expressió emocional i suport mutu. Aquest exercici permetria abordar experiències difícils des d’una perspectiva diferent, complementant el treball terapèutic que ja es realitza al centre.

He procurat que la durada i la freqüència de les sessions sigui compatible amb la rutina dels pacients, situant-les en una franja del seu horari ja destinada a aquest tipus de tallers.

Presentació a la comunitat:

La proposta serà presentada a la comunitat en forma d’una sessió de mostra perquè els pacients puguin experimentar de primera mà el taller, valorar com s’hi han sentit i aportar el seu “feedback”. D’aquesta manera, la proposta podrà adaptar-se millor a les seves necessitats i incorporar les seves opinions abans d’una possible implementació més continuada dins la rutina del centre.

Per a acabar de completar aquest apartat he dissenyat un cartell que anuncia aquesta sessió d’artteràpia pilot. Aquest cartell es situarà a la sala polivalent del centre perquè els pacients puguin estar informats del taller.

Bibliografia:

UPHILL (s. f.) UPHILL –Centre d’assessorament terapèutic. Disponible a: https://uphill.cat/

Vidal Vázquez, S. (2021) Los beneficios de la arteterapia como medio de expresión simbólico. SOM Salud Mental 360. Disponible a: https://www.som360.org/es/monografico/arte-cultura-salud-mental/articulo/beneficios-arteterapia-como-medio-expresion

Sihuay, L.B. (2025) Arteterapia en el tratamiento de la adicción y el trauma. Orbium Adicciones. Disponible a: https://orbiumadicciones.com/bienestar/arteterapia-en-el-tratamiento-de-la-adiccion-y-el-trauma/

Rahman, Tariq, and Katherine Sacco. (2017)Ethnography and Design 1: Disability, Design, and Performance. Disponible a: https://culanth.org/fieldsights/1145-ethnography-and-design-1-disability-design-and-performance

Estirado, L. (2019) Una propuesta de moda inclusiva echa a andar. El Periódico. Disponible a: https://www.elperiodico.com/es/extra/20190414/una-propuesta-de-moda-inclusiva-echa-a-andar-7405482

Creative Commons (s. f.) A Shared Culture. Disponible a: https://creativecommons.org/about/videos/a-shared-culture/
18

Sincronitzant codis: Disseny d’un panell comunitari per a MOMBE TRAININGORIGEN DEL PROJECTE I ANÀLISI DE LA PROBLEMÀTICA

El projecte sorgeix de l’experiència observant les dinàmiques d’un centre d’entrenament funcional de l’Olleria, MOMBE TRAINING. Encara que ja formava part del centre, vaig observar un grup diferent del meu habitual, cosa que em va permetre mirar les seues dinàmiques amb certa distància.

Em vaig adonar que l’entrenament no era només un espai físic, sinó un espai completament social. Entre exercicis apareixien converses contínues, comentaris espontanis i bromes que ajudaven a suportar l’esforç. En els moments de més intensitat, l’humor no era un element secundari, sinó una eina clau per aguantar la fatiga i continuar. Aquelles interaccions creaven una identitat compartida que anava més enllà de l’exercici. D’aquesta observació naix la idea inicial del projecte, que amb el temps es concreta en la proposta “NO ERA NECESSARI”.

Durant el treball de camp vaig començar a entendre que la cohesió del grup no es construïa només a partir de l’activitat física, sinó sobretot a través del llenguatge col·lectiu que apareixia durant les sessions. Cada exercici era reinterpretat pel grup amb bromes, noms alternatius i comentaris que li donaven un significat propi. L’entrenament es convertia així en una experiència compartida que el grup transformava constantment.

Aquesta dinàmica es va fer encara més evident amb la incorporació d’un nou entrenador. En arribar a un grup que ja tenia codis molt establits, vaig percebre una certa desconnexió entre la proposta tècnica i la manera com el grup vivia realment les sessions. No hi havia un conflicte obert, però sí una distància en la interpretació dels exercicis. El que per a l’entrenador era una planificació estructurada, per al grup era una experiència carregada de significats, humor i relació.

D’ací sorgeix la problemàtica principal del projecte: no és esportiva, sinó relacional i comunicativa. El que es detecta és la necessitat de generar un punt de trobada entre el llenguatge tècnic de l’entrenament i el llenguatge informal i emocional del grup. El disseny, per tant, no busca millorar el rendiment, sinó fer visibles aquestes dinàmiques i donar-los un espai compartit.

PROPOSTA, FUNCIONAMENT, CO-DISSENY I EVOLUCIÓ DE L’EINA

La proposta es materialitza en un panell magnètic situat al costat de la pissarra d’entrenament. Aquest panell funciona com un sistema col·lectiu de memòria. Després de cada sessió, el grup vota quin ha sigut l’exercici més dur o més significatiu. A partir d’aquest consens, es genera un rànquing visible que es modifica cada setmana. Els exercicis també poden rebre noms col·lectius escrits en notes adhesives, que amb el temps es poden consolidar en targetes reutilitzables.

El resultat no és només una classificació, sinó una construcció col·lectiva del significat de l’entrenament. L’exercici que ocupa la primera posició rep simbòlicament el nom de “NO ERA NECESSARI”, com a expressió compartida de l’esforç i la intensitat viscuda pel grup. Aquest sistema converteix les sensacions individuals en una memòria comuna que es va acumulant sessió rere sessió.

El panell es converteix així en un arxiu viu. No registra només exercicis, sinó també la manera com el grup els interpreta, els recorda i els transforma. El sistema està pensat com una eina oberta, que no controla ni tanca el significat, sinó que el deixa evolucionar. Les categories, els noms i fins i tot la manera de votar poden canviar segons les dinàmiques del grup.

Durant el procés d’observació també vaig entendre que no era necessari inventar una nova forma de comunicació, perquè el grup ja tenia la seua pròpia. L’humor, els sobrenoms i les referències internes ja construïen una memòria compartida molt potent. El paper del disseny, per tant, no és substituir aquesta dinàmica, sinó fer-la visible i reforçar-la.

APRENENTATGE, REFLEXIÓ FINAL I CONCLUSIÓ

A nivell personal, aquest treball de camp ha canviat completament la meua manera d’entendre el projecte. Al principi, la meua mirada estava centrada en l’activitat física, el rendiment i l’organització de l’entrenament. Amb l’observació participant vaig descobrir que el més important no era l’exercici en si, sinó les relacions que es generen al voltant d’aquest, els significats compartits i les formes de comunicació que apareixen de manera espontània.

Aquesta experiència m’ha fet entendre que el disseny no sempre ha de crear noves estructures, sinó que també pot revelar les que ja existeixen. El valor del projecte no està en introduir un sistema extern, sinó en donar forma visible a una pràctica social que ja era present. El disseny actua com un mediador entre el llenguatge tècnic i el llenguatge emocional del grup.

També he pogut comprovar que la necessitat real de la comunitat no era un major control ni una millor mesura del rendiment, sinó reforçar la cohesió que ja existia. El que realment dona sentit a l’entrenament és l’experiència compartida, no la seua quantificació.

La justificació de la proposta es basa precisament en això. S’opta per un sistema físic, col·lectiu i accessible perquè s’integra dins de l’espai real d’entrenament i no depén de tecnologia ni d’interfícies individuals. El panell permet una participació directa i immediata, i facilita que el grup se’l faça seu.

En conclusió, el projecte ha evolucionat des d’una idea inicial centrada en l’esforç físic fins a una proposta centrada en la dimensió social i cultural de l’entrenament. El disseny final no busca transformar la realitat del grup, sinó fer visible una realitat que ja existia. Aquesta mirada m’ha permés entendre que les comunitats no es defineixen només pel que fan, sinó pel que comparteixen i pel significat que construeixen juntes al llarg del temps.

ANNEX: SUPORT VISUAL DE LA PROPOSTA I RETORN A LA COMUNITAT

Memòria de camp

Hort del Cànem

a) Descripció del treball de camp realitzat

El treball de camp s’ha dut a terme a l’Hort del Cànem, situat al barri del Poblenou, a Barcelona. Es tracta d’un espai de fàcil accés, molt proper a la Rambla del Poblenou i clarament inserit en la vida quotidiana del barri. La recerca s’ha desenvolupat de manera presencial durant tres setmanes consecutives, amb una visita per setmana. Dues d’aquestes visites es van fer a la tarda, cap a les sis, i l’altra un diumenge al matí. En cada ocasió hi vaig estar entre una hora i mitja i dues hores. Aquesta temporalitat no ha permès una immersió prolongada, però sí una aproximació suficient per observar l’espai, conversar amb les persones presents i identificar algunes dinàmiques habituals.

L’hort es presenta avui com un recinte petit, envoltat de tanques i amb una organització material molt bàsica. Tot i això, la seva història explica una realitat més complexa. Segons em van explicar diversos membres de la comunitat, fa uns dos anys l’espai era més gran perquè l’hort havia començat en un solar ocupat. Amb la construcció de dos hotels al voltant, aquell terreny va entrar en disputa i, després de converses amb l’Ajuntament i de presentar una proposta formal, el grup va aconseguir mantenir una part de l’espai. El més significatiu és que la defensa no es va fer només en termes de cultiu urbà, sinó també com a projecte cultural i comunitari del barri. Això fa visible que l’hort no s’entén únicament com una infraestructura verda, sinó com un espai socialment construït i defensat.

Durant les visites vaig coincidir amb tres persones diferents, però a través de les converses i petites entrevistes vaig saber que el nucli estable està format per sis persones fixes. Segons em van explicar, aquest grup es manté relativament estable des de fa aproximadament dos anys, tot i que al llarg de l’any també hi passa gent d’una manera més irregular. El perfil més habitual és el de persones d’entre cinquanta-cinc i setanta-cinc anys, veïnes del barri o de zones properes. En molts casos són migrants d’altres llocs d’Espanya que, abans de viure a Barcelona, havien tingut contacte amb la terra, amb l’hort o amb formes de vida més properes al món rural. Aquesta dada resulta important perquè ajuda a entendre que, per a moltes d’elles, l’hort no és només una activitat actual sinó també una manera de reconnectar amb records, hàbits i experiències anteriors.

L’accés a la comunitat va estar facilitat pel fet que coneixia l’espai a través de dos familiars vinculats a l’organització. La primera persona amb qui vaig parlar va ser el meu pare, que actualment és el president de l’associació creada per preservar i organitzar l’hort. A partir d’aquesta entrada vaig poder conèixer altres membres i conversar-hi de manera individual. Des del primer moment vaig explicar amb claredat què estava fent, quin era el sentit acadèmic de l’activitat i per què m’interessava aquell espai. La reacció va ser positiva. Les persones amb qui vaig parlar van entendre la recerca com una manera de donar visibilitat al projecte i de reforçar-ne el valor davant del barri i de l’Ajuntament. En aquest sentit, la confiança inicial va quedar facilitada pel fet que jo no hi arribava del tot com a desconegut.

Metodològicament, el treball s’ha basat sobretot en l’observació directa, les converses informals i petites entrevistes a tres membres de la comunitat. També vaig parlar amb algunes persones del carrer per entendre quina percepció exterior existia sobre l’hort i sobre el paper que podia tenir dins del barri. Vaig prendre algunes notes al moment amb el mòbil, però la major part del diari de camp la vaig escriure després de cada visita. També vaig fer fotografies de l’espai i vaig rebre algunes imatges compartides pels mateixos integrants. Aquesta combinació de tècniques s’ajusta a una aproximació etnogràfica entesa com una manera de relacionar pràctiques, significats i context. Restrepo explica que l’etnografia no és només una tècnica, sinó una forma de descripció situada que posa en relació allò que la gent fa amb el sentit que dona a allò que fa. També recorda que el treball de camp es construeix habitualment a partir de tècniques com l’observació participant, el diari de camp i l’entrevista etnogràfica.

A més, aquesta aproximació també connecta amb la relació entre etnografia i disseny. Els materials de design ethnography remarquen que la recerca etnogràfica permet aprofundir en les rutines, pràctiques i motivacions de les persones per tal d’informar processos de disseny més situats i empàtics. En aquest sentit, el valor de la recerca no es troba només en descriure l’espai, sinó en entendre com aquest espai és viscut i significat pels seus participants.

Quan vaig escollir aquesta comunitat, la meva expectativa inicial era trobar una barreja entre espai de cultiu, relació veïnal, calma i sostenibilitat. Volia entendre com s’organitzaven, per què hi anaven, què representava l’hort per a elles i quins conflictes o necessitats podien aparèixer en un projecte així. Amb el treball de camp, aquestes expectatives es van confirmar només en part, perquè l’hort va resultar ser també un espai d’acollida, transmissió i activació comunitària molt més ampli del que imaginava.

Des d’un punt de vista personal, al principi em vaig sentir una mica fora de lloc per la diferència d’edat amb les persones presents i perquè les activitats que hi feien no formen part del meu entorn habitual. Tot i això, aquesta distància inicial es va reduir ràpidament gràcies a l’actitud oberta amb què em van rebre. No considero que la meva presència alterés especialment la comunitat, ja que és un espai obert al públic i acostumat a rebre visites. Durant el treball de camp no van aparèixer dilemes ètics destacables.

b) Troballes o insights
La primera gran troballa del treball de camp és que les persones vinculades a l’Hort del
Cànem no viuen aquest espai com un simple hort urbà, sinó com un lloc propi. En les
converses apareixia de manera reiterada la idea que és “el seu espai”, no només perquè hi
van a cultivar, sinó perquè l’han hagut de defensar, mantenir i cuidar al llarg del temps.
Aquesta relació es fa visible en la manera com parlen del lloc, dels bancals, de les eines i del
temps que hi dediquen. Més que un espai funcional, l’hort apareix com una extensió de les
seves rutines i del seu compromís.

Aquesta pertinença està estretament lligada a la memòria. En diversos casos, especialment
entre els membres més habituals, l’hort connecta amb pobles d’origen, amb una vida més
propera a la terra i amb formes de fer que la ciutat havia deixat en segon pla. Per això,
l’espai no és només una activitat del present, sinó també una manera de recuperar una
relació amb la natura i amb experiències viscudes anteriorment. Aquest aspecte confirma
que l’etnografia és útil precisament perquè permet captar no només allò visible, sinó també
les dimensions simbòliques i biogràfiques que la comunitat projecta sobre l’entorn material.
En paraules de Restrepo (2018), la comprensió etnogràfica busca descriure les pràctiques des
de la perspectiva de la mateixa gent.

Una altra troballa important és que el grup no és només un conjunt de persones que
comparteixen tasques, sinó una petita comunitat que ha anat construint vincles d’amistat.
Les persones més habituals no es relacionen només dins de l’hort, sinó també fora. Això es
percep en la confiança, en la manera de repartir-se responsabilitats i en el fet que l’espai no
serveix només per treballar, sinó també per conversar, descansar i compartir temps. En
aquest sentit, l’hort funciona com una infraestructura relacional. El cultiu és important, però
no és l’únic centre del projecte.

També em va cridar l’atenció que, tot i existir un nucli fix, la comunitat no es defineix de
manera tancada. Hi ha una voluntat d’acollir gent nova, ensenyar i compartir coneixements.
Això apareix especialment quan expliquen que els agrada que la gent jove s’hi acosti per
aprendre o descobrir una activitat poc habitual dins de la ciutat. Aquesta obertura es veu
reforçada per activitats puntuals com les relacions amb el centre de gent gran, els tallers o
els àpats populars. Per tant, l’hort no funciona només com a espai de refugi per als qui ja hi
són, sinó també com a lloc de transmissió i contacte amb altres persones del barri.

En relació amb l’entorn material, hi ha tres elements especialment significatius. El primer és
l’espai de cultiu, que és el centre funcional i simbòlic del projecte. Allà es concreta la feina
diària, però també és on es fan visibles els fruits del temps i de la cura invertida. El segon és
l’armari tancat amb clau on es guarden els materials, perquè concentra una preocupació
central del grup: la necessitat de protegir eines i recursos en un espai obert. El tercer és la
taula de pícnic, que funciona com a lloc de descans però també de conversa, intercanvi i
presa de decisions. Aquest element és especialment rellevant perquè mostra com la vida
comunitària no se sosté només en l’acció productiva, sinó també en els espais informals on
es comparteixen idees i es construeixen acords.

Perspectiva nativa de la comunitat
Una de les qüestions més valuoses del treball de camp ha estat la manera com la comunitat
defineix l’hort amb les seves pròpies paraules. Algunes frases reconstruïdes a partir de les
converses resumeixen bé aquesta mirada interna:
“Aquí recordem d’on venim.”
“Això no és només plantar, és cuidar un lloc nostre.”
“Aquí respires diferent, això ens treu de la rutina.”

Aquestes expressions mostren una perspectiva molt concreta de l’espai. L’hort apareix com
un lloc de memòria, de cura i de pausa dins de la ciutat. No és només un espai funcional,
sinó un refugi quotidià i un lloc de pertinença. Això és especialment rellevant perquè mostra
una perspectiva emic, és a dir, la manera com la comunitat conceptualitza el seu propi espai.
Restrepo (2018) recorda que aquesta perspectiva interna és fonamental en etnografia,
perquè permet entendre les pràctiques des del punt de vista dels seus participants i no
només des de la mirada de l’investigador.
Fragments del diari de camp

Primera visita
Al principi em sento una mica fora de lloc perquè les persones que hi ha són força més
grans que jo i fan activitats que estan allunyades del meu entorn habitual.

Segona visita
M’he fixat molt en l’armari tancat amb clau on guarden els materials. Representa
perfectament la frontera entre un espai obert al barri i la vulnerabilitat de perdre eines o
recursos.

Tercera visita
He parlat amb gent del carrer i es confirma que l’hort es percep com un punt cultural i
d’acollida comunitari dins del Poblenou.

Pel que fa als conflictes i necessitats, el treball de camp mostra dues escales diferents. D’una
banda, hi ha petites tensions internes pròpies de qualsevol projecte col·lectiu, relacionades
amb maneres de fer, decisions o mentalitats diferents. D’altra banda, els conflictes més
importants venen de fora. Com que és un espai obert, qualsevol persona hi pot accedir, fet
que implica riscos de pèrdua de material o manca de respecte. A més, es tracta d’un espai
cedit, de manera que la seva continuïtat no està plenament garantida. Això genera una
sensació de fragilitat que conviu amb un fort sentiment d’arrelament.

També apareix la necessitat de disposar de més espai i de millors condicions materials.
L’hort actual és més petit del que havia estat abans i això limita tant les possibilitats de cultiu
com les activitats que s’hi poden fer. Per això, més que una demanda estrictament tècnica, el
que emergeix és una necessitat d’estabilitat, reconeixement i consolidació del projecte.
Aquest conjunt de troballes connecta també amb els recursos d’aprenentatge sobre
etnografia i disseny. Vinyets (2012) assenyala que la mirada etnogràfica aplicada al disseny
és útil perquè permet obtenir una comprensió contextual i holística de la vida de les
persones i detectar oportunitats de millora a partir de les seves pràctiques reals. Aquesta
idea ajuda a entendre que el valor de la recerca no és només descriptiu, sinó també rellevant
per imaginar futurs projectes més sensibles al context.

c) Aprenentatges
Aquest treball de camp m’ha servit per entendre que una comunitat no es defineix només
per l’activitat que fa, sinó sobretot pels vincles, els significats i les formes de relació que
construeix al voltant d’un espai compartit. Abans d’anar-hi, pensava en l’hort sobretot com
un lloc de cultiu i trobada, però l’experiència m’ha fet veure que és també un refugi dins de
la ciutat, un espai de memòria i una estructura de suport quotidià.
Un dels aprenentatges més importants ha estat entendre que l’entorn material no es pot
separar de l’experiència humana que el sosté. Els bancals, les eines, l’armari o la taula no
tenen només una funció pràctica, sinó que formen part d’un sistema de relacions, emocions i
significats. Això m’ha ajudat a veure que, des del disseny, no n’hi ha prou amb detectar
necessitats funcionals. També cal comprendre els usos quotidians, la memòria i el sentit de
pertinença que les persones projecten sobre els espais i objectes.
A nivell personal, l’experiència també m’ha fet revisar idees prèvies. Jo imaginava un grup
organitzat al voltant d’una activitat concreta, però el treball de camp m’ha mostrat una
realitat més rica. He vist que l’hort és alhora calma, aprenentatge, transmissió i amistat.
M’ha sorprès especialment el grau d’implicació emocional de les persones amb l’espai, així
com la combinació entre fragilitat i compromís. És un lloc vulnerable perquè és petit, obert i
cedit, però alhora és un projecte sostingut amb constància i dedicació.També he après que les necessitats d’una comunitat no sempre apareixen en un discurs directe, sinó que es fan visibles a través de l’observació, de la convivència i de les converses. Així és com han anat apareixent qüestions com la necessitat de més estabilitat, de més espai, de millors condicions materials i de reconeixement institucional. Aquesta manera d’arribar a la comprensió m’ha fet valorar encara més la importància del temps i de l’escolta en qualsevol procés de recerca.

Finalment, aquesta experiència m’ha ajudat a entendre que l’etnografia aplicada al disseny
és especialment valuosa perquè permet construir una comprensió empàtica de les
pràctiques, rutines i motivacions de les persones. La design ethnography defensa
precisament que aquest tipus de recerca ha d’informar el procés de disseny a partir de la
vida quotidiana real de les persones i no quedar fora del procés creatiu (van Dijk, 2010). En
aquest sentit, el principal aprenentatge que em deixa aquesta memòria és que abans de
proposar qualsevol intervenció cal saber mirar, escoltar i entendre què sosté realment una
comunitat des de dins.

Bibliografia

• Ajuntament de Barcelona. (s. f.). Huerto del Cànem. Espais verds. https://ajuntament.barcelona.cat/espaisverds/es/participa/cesion-de-espacios municipales/huerto-del-canem
• Ardèvol, E., Bertrán, M., Callén, B., & Pérez, C. (2003). Etnografía virtualizada: la observación participante y la entrevista semiestructurada en línea. Athenea Digital. Revista de pensamiento e investigación social, (3), 72–92. https://www.redalyc.org/pdf/537/53700305.pdf
• Brendon Clark – “Research through design. A research applied toolkit for teaching design everyday”. (s. f.). [Vídeo]. YouTube. https://www.youtube.com/watch?v=gycIFsh5ofw
• Di Prospero, C. (2017). Antropología de lo digital: Construcción del campo etnográfico en co-presencia. Virtualis, 8(15). https://www.revistavirtualis.mx/index.php/virtualis/article/viewFile/219/204
• Guber, R. (2001). La etnografía: Método, campo y reflexividad. Grupo Editorial Norma. https://antroporecursos.files.wordpress.com/2009/03/guber-r-2001-la-etnografia.pdf
• Revista Perifèria. (s. f.). Etnografías de la pandemia por coronavirus (dossier). https://revistes.uab.cat/periferia/issue/view/v25-n2
• Universitat Oberta de Catalunya. (s. f.). Recurs docent sobre etnografia. https://materials.campus.uoc.edu/cdocent/PID_00232137/index.html?id=1
• Society for Cultural Anthropology. (s. f.). Ethnography and design 1: Disability, design, and performance. Cultural Anthropology / Fieldsights.
• Parcs i Jardins de Barcelona, Institut Municipal. (2023). Observatorio de Agricultura Urbana: análisis de los huertos urbanos de Barcelona: resumen ejecutivo. BCNROC. https://bcnroc.ajuntament.barcelona.cat/jspui/handle/11703/4/browse? order=ASC&rpp=40&type=materia&value=Agricultura+urbana
• Red de Huertos Comunitarios de Barcelona. (s. f.). Red de huertos comunitarios de Barcelona. WordPress. https://huertosurbanosbarcelona.wordpress.com/00_huertos urbanos-cultivando-barcelona/25-red-de-huertos-comunitarios-de-barcelona
• Restrepo, E. (2018). Etnografía: alcances, técnicas y éticas. Universidad Nacional Mayor de San Marcos. van Dijk, G. (2010). Design ethnography: Taking inspiration from everyday life. En This is Service Design Thinking. BIS Publishers. Vinyets i Rejón, J. (2012). Cocreació. La mirada antropològica: una palanca d’innovació. Antecedents i experiències en la seva praxi. Revista d’Etnologia de Catalunya, 38, 66-75.

Memòria del treball de camp: mombe training

INTRODUCCIÓ I REVISIÓ DEL KIT DE CAMP

Abans de començar el treball de camp vaig dedicar temps a revisar el KIT de CAMP i les lectures de l’assignatura perquè necessitava entendre millor des d’on volia observar aquesta comunitat. Al principi tenia una idea bastant simple de l’etnografia, com si consistira sobretot a mirar, prendre notes i registrar situacions. Però llegint Restrepo (2018) vaig començar a entendre que observar un grup implica també conviure amb ell, aprendre els seus ritmes i intentar captar aquelles coses que normalment passen desapercebudes.

També em va interessar molt la proposta de design ethnography de STBY (2011), sobretot la idea que les coses més importants solen aparéixer en la quotidianitat. Això em va fer pensar que probablement el més interessant de MOMBE TRAINING no estaria en els discursos formals ni en l’entrenament mateix, sinó en tot el que passa entre exercicis: les bromes, les pauses, els silencis o la manera com la gent es relaciona dins de l’espai.

Les lectures de Guber també em van fer replantejar-me la meua posició dins del camp. Jo ja formava part de la comunitat de MOMBE TRAINING perquè entrenava allí en altres horaris, així que no arribava com una persona completament externa. Coneixia l’espai, alguns codis i la dinàmica general del centre. Però, al mateix temps, el grup que anava a observar no era el meu. Precisament per això vaig decidir centrar-me en l’horari on entrena la meua germana, perquè era un grup amb el qual no tenia molta confiança ni convivència habitual. D’alguna manera estava dins i fora al mateix temps, i això em va obligar a qüestionar constantment la meua mirada.

Durant aquesta preparació també em vaig adonar que portava moltes idees preconcebudes. Pensava que les aplicacions digitals del centre tindrien un algun tipus de paper en la cohesió de la comunitat. Imaginava que gran part de les relacions continuaven fora del gimnàs a través de les pantalles. Però revisant els materials sobre Energy and Digital Living vaig començar a sospitar que potser no era així.

Quan vaig entrar a la sessió aquesta sensació es va confirmar bastant de pressa. Les eines digitals servien sobretot per a organitzar horaris, reservar classes o enviar avisos, però no tota la comunitat ho podia veure, la part important de la comunitat passava dins de l’espai físic. Les coses que realment unien el grup apareixien en la presencialitat: les converses improvisades, les rialles quan algú estava rebenta

DESCRIPCIÓ DE LA COMUNITAT I CONTEXT ESPACIAL

La comunitat escollida per a la recerca és MOMBE TRAINING, un centre privat d’entrenament funcional situat a l’Olleria (València). Una de les coses que més condiciona l’ambient del centre és la mida reduïda dels grups. Normalment entrenen quatre o cinc persones per sessió, i això fa que les relacions siguen molt més pròximes que en un gimnàs convencional.

El grup observat està format per persones molt diferents entre si, tant per edat com pels motius pels quals entrenaven. Hi ha participants molt orientats al rendiment físic, però també persones que acudeixen al centre per salut, rehabilitació o benestar emocional. Aquesta barreja genera una dinàmica molt més diversa del que jo m’esperava inicialment.

El fet de formar part de MOMBE TRAINING va condicionar inevitablement la meua entrada al camp. Encara que coneixia el centre i l’ambient general, no coneixia realment aquest grup concret ni les seues dinàmiques internes. Això em permet mantindre certa distància respecte al que observava.

Les preguntes inicials eren bastant simples:

• Com conviuen persones amb objectius i ritmes tan diferents dins d’un mateix grup?
• Què fa que aquest grup mantinga la constància?
• Quin paper tenen els objectes, l’espai i les eines digitals en aquesta cohesió?

La veritat és que jo esperava trobar una dinàmica molt semblant a la del meu propi grup d’entrenament: un ambient més silenciós, més centrat en la disciplina i molt orientat al rendiment físic. Portava aquest biaix damunt sense adonar-me’n del tot.

El treball de camp es va desenvolupar entre finals d’abril i mitjans de maig de 2026 a través de l’observació participant i de l’escriptura de registres etnogràfics després de les sessions. Durant aquest període s’ha produït, a més, un canvi important dins del grup: l’entrenador habitual, F., ha sigut substituït per un entrenador nou, J. Sense buscar-ho, aquest canvi sha acabat convertint en una part molt important de l’observació. Per organitzar la informació he utilitzat les eines del meu KIT de CAMP.

Els primers dies vaig intentar mantindre’m bastant al marge per no alterar massa les dinàmiques del grup. Tot i això, la presència del mòbil o de les fulles generava certa incomoditat en alguns moments. Especialment E., que va deixar clar que no volia aparéixer en fotografies ni sentir-se observada constantment.

A partir d’això vaig canviar la manera de registrar la informació. Vaig deixar de fer fotografies i vaig començar a confiar més en l’observació directa, la memòria immediata i l’escriptura retrospectiva després de cada sessió. Amb el pas dels dies, la meua presència es va anar normalitzant i el grup va recuperar la naturalitat.

TROBALLES O INSIGHTS

Entrenar és també una manera de desconnectar

La primera cosa que em va sorprendre és que el grup no funcionava al voltant de la competitivitat ni del sacrifici físic, com jo imaginava al principi. L’entrenament és important, sí, però moltes vegades sembla quasi una excusa per trobar-se, desconnectar i compartir estona amb altres persones.

L’humor apareix constantment. Quan els exercicis es fan durs, les bromes augmenten encara més. No és una distracció, sinó una 

manera de suportar el cansament entre tots.

Durant un exercici especialment intens, una participant va dir:

«Dona’m la mà i baixaré com una princesa.»

La frase va provocar rialles immediates i va canviar completament l’ambient de cansament que hi havia en aquell moment.

També em va cridar molt l’atenció la manera com el grup gestionava les dificultats dels entrenaments.  P.: «Hui fluix, que és el meu primer dia.» V.: «Tu tranquil·la que segur que aplegues a tot.»

En aquell moment vaig entendre que el valor del grup no estava tant en el rendiment físic com en la sensació de sentir-se part d’alguna cosa.

Els miralls quasi 

no existixen

Una de les coses que més em va sorprendre del grup va ser veure que pràcticament ningú utilitzava els miralls del gimnàs. Jo venia 

d’altres espais esportius on el cos i la imatge tenen molta presència visual, a més el meu grup en general es mira molt més al mirall, així que aquest detall em va impactar bastant.

La gent entrenava mirant-se entre ells, parlant o escoltant l’entrenador, però quasi mai observant-se al mirall. El cos no apareixia com una cosa que s’haguera de vigilar constantment.

Moltes de les frases que sentia després de les sessions anaven més relacionades amb el benestar emocional que amb l’estètica:

«Si no vinc ho note molt.»
«Entrenar em neteja el cap.»

També vaig observar que el material circulava d’una manera molt col·laborativa. Les peses, o les gomes es pasen d’un a altre ajudant-se entre ells. Quan algú aconseguix superar un repte físic, el grup reacciona col·lectivament: aplaudixen, fan bromes o celebren el moment entre tots.

El grup té més força que l’autoritat de l’entrenador

El canvi d’entrenador em va permetre veure com reaccionava el grup davant una modificació important de la seua rutina. F., l’entrenador anterior, tenia una relació molt pròxima amb els participants, encara que també es notava cert cansament professional. J., el nou entrenador, ha introduït una metodologia més tècnica i més exigent.

Al principi el grup comparava constantment els dos entrenadors. Hi ha certa resistència al canvi i moltes converses acabaven tornant a F. Però, a poc a poc, vaig entendre que la cohesió del grup no depenia únicament de qui dirigia la sessió.

De fet, en alguns moments J. tenia dificultats per recuperar l’atenció quan el grup començava a conversar o fer bromes entre exercicis. Això m’ha fet pensar que la dinàmica real de la sessió està molt marcada pels mateixos participants i no només per la figura d’autoritat.

APRENENTATGES

Aquest treball de camp m’ha fet replantejar algunes idees prèvies sobre l’esport, el disseny i les dinàmiques de grup. Abans d’entrar a observar aquest horari concret, imaginava un espai principalment orientat al rendiment físic, la constància i la disciplina, en part perquè aquesta és la dinàmica del meu grup habitual dins de MOMBE TRAINING, molt més silenciós i exigent.

El que més m’ha cridat l’atenció és que aquest altre grup no es sosté només per l’objectiu esportiu. L’entrenament és important, però el que realment manté la cohesió és la necessitat de compartir espai, desconnectar i sentir-se còmode dins del grup.

En aquest context, l’humor té un paper central. Inicialment, el percebia com una interrupció de l’entrenament, però amb el temps es fa evident que funciona com un mecanisme col·lectiu per gestionar l’esforç i el cansament, especialment en els moments de més intensitat.

També canvia la manera d’entendre la relació amb el cos. Tot i que esperava una preocupació més marcada per l’estètica o el rendiment visible, les converses i les interaccions giren sobretot al voltant del benestar emocional i la sensació de “desconnectar el cap” després de l’entrenament.

Una altra idea important és que l’etnografia obliga a revisar els propis prejudicis. Si haguera dissenyat una proposta abans del treball de camp, probablement s’hauria basat en eines de control del rendiment o seguiment físic. L’observació del grup mostra, en canvi, que aquests elements no són centrals per a la seua experiència.

El que sosté realment la comunitat són pràctiques molt simples i quotidianes: les converses informals, les pauses entre exercicis, l’interés pels altres i la manera natural de compartir el cansament.

A nivell personal, aquesta observació també ha tingut impacte. Encara que ja forme part de MOMBE TRAINING, mirar aquest grup des d’aquesta distància m’ha fet qüestionar la meua pròpia experiència d’entrenament i valorar altres formes de viure’l més pausades i socials.

El treball de camp permet entendre MOMBE TRAINING com un espai que va més enllà de l’entrenament físic. Tot i que l’activitat esportiva és el punt de partida, el que estructura realment el grup són les relacions socials i afectives que es generen dins d’aquest espai.

Una de les qüestions inicials era com convivien perfils amb objectius diferents sense que el grup es fragmentara. L’observació mostra que aquesta diversitat 

no genera conflicte, sinó que forma part de la identitat del grup. Cada persona integra la pràctica des de les seues pròpies necessitats sense imposar una única manera d’entendre l’entrenament.

També es confirma que els elements digitals tenen un paper secundari. Harbiz i els canals de WhatsApp funcionen principalment com a suport logístic, mentre que la cohesió real es construeix en la presencialitat, a través de la interacció directa i les dinàmiques quotidianes.

Finalment, la continuïtat del grup no es basa en la disciplina o l’exigència, sinó en la percepció de benestar associada a l’entrenament. La constància apareix vinculada a sentir-se millor emocionalment més que no a una obligació externa.

En conclusio el conjunt de l’observació permet entendre MOMBE TRAINING com una comunitat de pràctica corporal on l’entrenament funciona com a punt de trobada, però on el pes principal recau en les relacions socials i emocionals.

El cos no apareix únicament com un objecte de millora, sinó com un mitjà de relació, suport i experiència compartida. L’esforç, el cansament i els avanços es transformen moltes vegades en moments de reconeixement col·lectiu i humor.

El treball de camp ha ajudat a qüestionar les idees prèvies amb les quals s’iniciava la recerca, més centrades en el rendiment i el control. En canvi, el que es troba és una dinàmica més flexible, basada en el suport mutu i la vivència compartida de l’entrenament.

El treball em fa veure una dinàmica molt més complexa del que esperava entre la figura de l’entrenador i la manera com el grup viu les sessions. Amb l’arribada de J. com a nou entrenador, el lideratge es va redefinint sobre la marxa: la cohesió del grup es manté, però el ritme de les sessions canvia constantment segons com interactuen les persones en aquell moment. El grup té una presència molt activa, amb humor i converses que apareixen de forma natural i que sovint desvien o modifiquen el fil de l’entrenament. Tot això acaba generant una manera d’entrenar on l’autoritat no és fixa, sinó que es va construint en el dia a dia entre el que proposa l’entrenador i el que el grup realment fa. 

Finalment, també es fa evident la importància de la posició de qui observa. Formar part del centre però no del grup analitzat ha condicionat la mirada i ha permés entendre millor les dinàmiques internes des d’una posició intermèdia entre participació i observació.

https://drive.google.com/drive/folders/19QT_hou6_MeMN-dHIw7fL29AX-yU4BVi?usp=sharing

1. Descripció del treball de camp

Aquest treball consisteix en la realització d’un petit estudi etnogràfic dins la comunitat terapèutica del centre d’addiccions Uphill situat a Girona. Posant en pràctica el kit de camp que he dissenyat en l’activitat anterior, realitzaré una recerca etnogràfica amb l’objectiu d’observar i comprendre les dinàmiques socials, emocionals i quotidianes que es generen entre els membres actuals del centre de dia.  

Mitjançant l’observació directa, les converses informals, les entrevistes i el registre de dades al diari de camp, aquest estudi té com a objectiu aproximar-se a la realitat de la comunitat des d’una mirada propera i respectuosa. A més d’analitzar les pràctiques i vincles que es desenvolupen dins el grup, també busco reflexionar sobre la importància del suport comunitari i la convivència en els processos de rehabilitació d’addiccions a Catalunya. 

1.1. Comunitat  

Uphill és un centre terapèutic destinat al tractament de l’addicció. El centre va ser fundat l’any 2012 a Girona, essent el primer d’aquest tipus a la ciutat. Des de fa més de deu anys, el centre s’ha dedicat a l’assessorament i acompanyament emocional de desenes d’addictes en rehabilitació, basant el seu tractament en una variant moderna del mètode Minnesota, el qual combina teràpia individual, grupal i els 12 passos d’alcohòlics anònims.  

Actualment, Uphill continua sent un centre petit i fortament entregat a l’èxit de la recuperació dels seus pacients. Els valors que defineixen el tractament són molt importants dins la comunitat, aquests són la resiliència, la humilitat, l’honestedat i la constància. Les teràpies grupals i la xarxa de suport entre addictes són un dels aspectes més importants del tractament, per tant, la sensació de comunitat en aquest espai és molt profunda.  

Tot i que actualment en el centre hi ha 27 pacients en diverses fases del tractament, per a realitzar un estudi més centralitzat i profund, em centraré en els 6 que es troben en el centre de dia. 

1.2. Objectius i expectatives 

Els meus objectius principals i expectatives amb aquesta pràctica són les següents:  

• Posar a prova el disseny del kit de camp realitzat en l’activitat anterior.  

• Comprendre la importància de l’estudi etnogràfic aplicat al disseny.  

• Observar i comprendre en profunditat les dinàmiques d’una comunitat.  

• Entendre i donar visibilitat a un col·lectiu estigmatitzat.  

1.3. Explicació metodològica  

Vaig establir contacte amb aquesta comunitat de manera directa, ja que jo mateixa en formo part i hi comparteixo un vincle emocional molt profund. Tot i que l’enunciat recomana escollir una comunitat de la qual l’investigador no en sigui membre, amb l’objectiu de mantenir una mirada més objectiva i reduir possibles biaixos, vaig decidir centrar el meu estudi en aquesta comunitat per la intensitat dels vincles que s’hi generen i per l’interès etnogràfic de les dinàmiques socials i emocionals que s’hi desenvolupen.  

D’altra banda, he escollit centrar l’estudi en els actuals pacients del centre de dia perquè es troben en una etapa diferent del procés terapèutic respecte a la meva. Haver passat anteriorment per aquesta mateixa fase em permet aproximar-m’hi des d’una posició de familiaritat i empatia, però mantenint alhora una certa distància respecte al grup actual, ja que actualment ocupo una posició més avançada dins el procés de recuperació.  

Pel que respecta el disseny del kit de camp, aquesta es basa principalment en l’observació directa i la convivència amb el grup dins els espais comuns del centre de dia. Durant aquesta observació he procurat mantenir una presència discreta, integrant-me en les dinàmiques quotidianes sense alterar-ne el funcionament habitual. Aquesta aproximació m’ha permès observar les relacions entre els membres del grup, les seves rutines, formes de comunicació i dinàmiques emocionals.  

A més de l’observació, també he dut a terme converses informals i petites entrevistes estructurades amb alguns membres de la comunitat. Les converses informals han estat especialment útils per generar un ambient de confiança i obtenir testimonis espontanis sobre les experiències personals dels participants. Les entrevistes estructurades, en canvi, m’han permès recollir informació més concreta sobre la convivència, les rutines terapèutiques i la influència del grup en el procés de rehabilitació.  

Tota la informació recollida ha estat registrada en un diari de camp, on he anotat observacions, reflexions personals, fragments de converses i canvis emocionals percebuts durant el treball de camp. Aquest diari ha funcionat tant com una eina de registre descriptiu com un espai de reflexió sobre la meva pròpia experiència dins la comunitat.  

Pel que fa als aspectes ètics, he procurat mantenir sempre la confidencialitat i la privadesa dels participants, evitant registrar informació excessivament íntima o sensible. Tots els membres de la comunitat i l’equip terapèutic del centre van donar el seu consentiment per a la realització de l’activitat. També vaig decidir prescindir de l’ús del telèfon mòbil i d’enregistraments audiovisuals, prioritzant el respecte al procés terapèutic i la comoditat emocional dels pacients. 

2. Troballes etnogràfiques 

Un cop acabat l’estudi, revisant i ordenant les dades recollides he identificat diverses troballes i conclusions interessants. L’estudi en si ha tingut una durada de dues setmanes, al llarg les quals he recollit en el diari de camp la informació exposada a continuació mitjançant una breu entrevista als 6 pacients del centre de dia, un registre diari del seu estat emocional, un anàlisi de la rutina en grup, i petites anotacions de converses informals i sobre les estones compartides amb la comunitat.  

2.1. Perfil general de cada pacient.  

En primer lloc, vaig elaborar un breu perfil de cadascun dels sis pacients amb l’objectiu de conèixer el seu historial de consum, diferenciant principalment entre substàncies estimulants i depressores, així com alguns trets relacionats amb la personalitat addictiva. Disposar d’aquesta informació prèvia m’ha permès comprendre millor les dinàmiques i relacions que es generen dins la comunitat.  

Els pacients que es troben en aquesta etapa del procés de rehabilitació encara conviuen amb una forta presència del desig de consum i amb determinats comportaments o mecanismes associats als anys d’addicció. Aquest fet influeix tant en la manera com es relacionen entre ells com en la forma d’afrontar emocionalment el procés terapèutic i la convivència diària dins el centre. 

Els membres de la comunitat s’han mostrat receptius i predisposats a participar en l’estudi i compartir la seva experiència dins el procés de rehabilitació. Tot i l’estigmatització social que sovint acompanya les addiccions, la majoria dels participants es mostren oberts a parlar sobre la seva malaltia i el seu recorregut terapèutic, especialment dins un entorn que perceben com segur i lliure de judici. 

Malgrat aquesta predisposició, he considerat fonamental preservar la privadesa i confidencialitat dels participants. Per aquest motiu, tots els noms utilitzats al llarg del treball han estat canviats.

He inclòs aquests perfils en la memòria del projecte.

2.2. Registre d’estats emocionals.  

El registre de l’estat emocional dels pacients al llarg de la setmana és una eina que ja s’utilitza en el centre de dia des del centre. Cada divendres, cada pacient emplena una fitxa on deixa constància del seu estat emocional al llarg de la setmana, les seves ganes de consumir (craving), els objectius que s’han assolit, i quins passos identifica que es poden fer la setmana vinent.  

Per al meu estudi etnogràfic he fet el meu propi petit registre d’emocions setmanal amb l’objectiu de conèixer amb més profunditat els reptes als quals actualment s’enfronten els membres de la comunitat, i com aquests influeixen en les seves relacions. Les teràpies grupals tenen com a principal objectiu exposar aquestes preocupacions i reptes perquè els pacients puguin empatitzar entre ells, i donar-se consells i suport. Aquesta dinàmica genera vincles molt profunds en curts períodes de temps. El diàleg i el suport grupal són les principals eines que s’utilitzen per a mantenir un ambient sa i terapèutic dins la comunitat.  

Per al meu registre, he demanat als sis pacients que puntuïn el seu estat emocional diari de l’1 al 5, (5 essent molt bo, 3 estable i 1 molt dolent). Els següents han estat els resultats de les dues setmanes d’estudi etnogràfic. 

Notes del diari de camp respecte al registre d’estats emocionals:  

• El dijous de la segona setmana tots els membres marquen un 5. Aquest dia el company Jordi, va rebre una bona notícia i tot el grup es va alegrar. Al migdia es va fer una breu sortida grupal. La sortida trenca amb la rutina habitual del centre de dia i incrementa l’estat emocional general de la comunitat.  

• Dimarts de la primera setmana el company Martí rep una mala notícia respecte a l’estat de salut del seu gos, la qual cosa l’enfonsa molt. El grup actua com a suport per ell en aquest moment difícil. Dijous rep bones notícies sobre l’estat de salut de la seva mascota i el seu estat emocional s’estabilitza a un 3.  

• Joana sol estar sempre amb un bon estat d’ànim.  

• Marta després d’un reingrés es mostra forta i decidida a superar la seva addicció, últimament és un suport i un referent important dins el grup.  

• L’estat emocional d’Antoni és generalment bo. Els caps de setmana incrementa perquè pot passar temps amb en Ramon, la seva parella.  

• Miquel és un perfil tranquil i reservat. Li costa expressar les seves emocions i obrir-se, però expressa sentir-se molt a gust amb el grup.  

• Jordi es mostra motivat perquè la relació amb la seva família està millorat gràcies a la seva dedicació al tractament. Jordi és un referent sobretot per en Martí.  

• Joana tot i ser un perfil complicat, és ben rebuda i apreciada en el grup. 

2.3. Entrevistes i converses informals  

Amb l’objectiu de comprendre millor les experiències personals i emocionals dels membres de la comunitat, vaig realitzar diverses entrevistes estructurades complementades amb converses informals durant el treball de camp. Les preguntes estaven orientades a explorar la percepció que tenen els pacients sobre el tractament, la convivència dins la comunitat i la importància dels vincles grupals en el procés de rehabilitació.  

A través d’aquestes entrevistes vaig poder obtenir testimonis molt personals sobre els canvis que han experimentat des de l’inici del tractament, així com observar la gran càrrega emocional que tenen les relacions dins el grup. Les respostes també van permetre identificar valors compartits, pors comunes i la manera com els pacients viuen situacions difícils com les recaigudes o l’abandonament d’algun membre de la comunitat.

En la memòria he inclòs dues entrevistes a perfils diferents (estimulant i depressor) per a mostrar els seus dos punts de vista. Aquí hi penjaré una sola entrevista com a exemple per a no allargar molt l’entrada.

Entrevista a Marta:  

-Quins són per tu els valors del tractament?  

– L’amor propi, la constància i la sinceritat.  

-Com et sents dins aquesta comunitat?  

-Des que vaig arribar al novembre de l’any passat després d’estar en un altre centre i recaure, m’he sentit molt compresa i recolzada pel grup. És una comunitat petita on tots tenim el nostre espai on buidar les nostres motxilles sense por a ser jutjats, i la convivència és fantàstica, estem gairebé tot el dia rient, i si hi ha algun problema entre nosaltres som molt oberts a l’hora de parlar-ho, jo no em guardo res, si tinc algun problema ho expresso de seguida i no ho contenc.  

-Què ha canviat en la teva vida des de que formes part d’aquesta comunitat?  

-És un procés llarg, però com més avanço en el tractament més sento que em recupero a mi mateixa. Quan consumia estava molt deprimida, em sentia sola i no sabia com sortir del pou. Des de que vaig decidir buscar ajuda a poc a poc estic recuperant la meva vida.  

-Com d’important creus que és el vincle amb el grup per al tractament per les addiccions?  

-Molt important, gairebé tant com els terapeutes, sense els consells i el suport del grup és impossible sortir.  

-Com descriuries el teu dia a dia amb la comunitat?  

-Agradable, divertit i tranquil. Estem en un punt del tractament on vivim en una bombolla protegits de qualsevol estímul que ens pugui portar a consumir. Passem tot el dia junts en aquesta bombolla amb els companys, la nostra convivència es basa en el diàleg, per tant, si hi ha algun problema de seguida l’arreglem parlant-ho. Amb en Jordi ric molt, és molt divertit i no pare de fer bromes, és un fart de riure.  

-Com et sents quan un company recau o abandona el grup?  

Quan hi ha una recaiguda confirmada és trist. L’ambient en el grup canvia durant uns dies i gairebé se sent com si estiguéssim de dol. Malgrat això arriba un punt en el qual ens “immunitzem”, per desgràcia el percentatge de recaigudes és altíssim, i tot i que es creen vincles molt bonics en el grup ens hem de recordar que estem aquí per salvar-nos a nosaltres mateixes.

Converses informals:  

Mitjançant les converses informals he pogut extreure informació molt rellevant sobre les dinàmiques socials i emocionals dins la comunitat. He pres nota de converses entre els membres del grup, i de converses que he establert jo amb ells.  

He observat que els pacients tendeixen a buscar suport emocional i consell en aquells membres del grup amb qui comparteixen experiències vitals similars. Aquestes vivències comunes generen espais de confiança i comprensió mútua molt significatius dins la comunitat. Per exemple, tres membres del grup tenen fills, fet que converteix la maternitat i la paternitat en un tema de conversa recurrent entre ells. Aquestes converses solen centrar-se en la voluntat de reconstruir i millorar la relació amb els fills, així com en els sentiments de culpa i dolor derivats del patiment que aquests han pogut experimentar a conseqüència de l’addicció.  

Els familiars i les parelles de les persones amb addicció també viuen un gran impacte emocional derivat de la malaltia. Per aquest motiu, les relacions familiars i afectives són temes molt recurrents tant en les teràpies grupals com en les converses informals entre els membres de la comunitat. Molts pacients expressen sentiments de culpa, preocupació o por d’haver danyat els seus vincles personals durant els anys de consum.  

Per tal d’incloure també l’entorn proper dins el procés de recuperació, el centre organitza un cop al mes teràpies familiars i de parella. Aquestes sessions ofereixen un espai segur on els familiars poden expressar les seves emocions, compartir el dolor viscut i treballar la reconstrucció de la confiança i la comunicació amb el pacient. D’aquesta manera, el procés terapèutic no se centra únicament en la recuperació individual de l’addicte, sinó també en la reparació dels vincles afectius afectats per la malaltia.  

Una altra observació important ha estat la manera com els mateixos pacients estableixen límits dins les seves interaccions quotidianes. Quan algun membre de la comunitat introdueix una conversa o actitud que pot resultar perjudicial emocionalment o representar un risc pel procés de rehabilitació dels altres, sovint són els mateixos companys qui intervenen per redirigir o aturar la situació. Aquest comportament reflecteix un fort sentiment de responsabilitat col·lectiva i de protecció mútua dins el grup.  

Un exemple molt habitual d’això són les converses que la comunitat anomena “batalletes”. Aquest terme fa referència a anècdotes relacionades amb el consum explicades des de la nostàlgia, la idealització o fins i tot la recreació emocional de l’experiència de consumir. Tot i que aquest tipus de converses apareixen de manera espontània i relativament freqüent, els mateixos membres del grup acostumen a marcar límits quan consideren que la conversa està anant massa lluny o pot despertar ganes de consum en algun company. Aquesta autoregulació grupal mostra fins a quin punt els pacients són conscients de la fragilitat del procés de recuperació i de la importància del suport mutu dins la comunitat. 

2.4. Anàlisi de la rutina 

La rutina és un dels pilars fonamentals del tractament dins la comunitat terapèutica. Tant l’equip terapèutic com els mateixos pacients consideren imprescindible mantenir una estructura diària estricta i constant, ja que qualsevol desviació pot afavorir el que dins la comunitat s’anomena una “recaiguda conductual”. Aquest terme fa referència a aquelles situacions en què el pacient, tot i mantenir-se abstinent, torna a adoptar patrons de conducta, hàbits i formes de vida similars als que tenia durant l’etapa de consum. Dins la comunitat es considera que aquest tipus de recaiguda és especialment perillosa, ja que sovint es percep com el pas previ a una possible recaiguda en el consum de substàncies.  

Per aquest motiu, el compliment de la rutina terapèutica és tractat amb molta serietat tant pels professionals com pels membres del grup. Els incompliments de les pautes establertes són anomenats dins la comunitat “gatufos”, un terme propi utilitzat per referir-se a actituds, omissions o conductes que trenquen amb els hàbits saludables promoguts pel tractament. Aquests comportaments acostumen a tenir conseqüències terapèutiques o reflexions grupals associades, amb l’objectiu que el pacient prengui consciència de la importància de mantenir una rutina estable i coherent amb el procés de recuperació.  

Durant el treball de camp vaig poder observar que aquesta estructura diària no només ajuda els pacients a mantenir-se allunyats del consum, sinó que també aporta estabilitat emocional, sentiment de responsabilitat i cohesió grupal. El fet de compartir activitats quotidianes reforça els vincles entre els membres i crea una sensació de compromís col·lectiu amb la recuperació.  

La rutina del centre de dia està altament estructurada. De nou del matí a deu, els pacients realitzen una hora de gimnàs conjuntament, activitat que fomenta tant el benestar físic com la cohesió del grup. De deu a onze es comparteix l’esmorzar, moment que sovint es converteix en un espai de conversa informal i suport emocional. D’onze a dotze es realitza una sessió de teràpia grupal. Posteriorment, d’una a dues es fa el dinar conjuntament, i de dues a quatre de la tarda es duen a terme diversos tallers i activitats terapèutiques. Finalment, de quatre a sis es realitza una nova sessió de teràpia grupal compartida amb els pacients de la fase ambulatòria del tractament, grup del qual jo mateixa formo part actualment.  

A través de l’observació d’aquesta rutina vaig detectar que moltes de les dinàmiques emocionals i relacionals de la comunitat es construeixen precisament dins aquests espais compartits i repetitius del dia a dia.

2.5. Galeria d’imatges 

2.6. Termes, expressions i conceptes propis  

Per acabar de completar l’apartat de troballes etnogràfiques, he elaborat un petit recull d’expressions i termes propis utilitzats habitualment dins la comunitat. Aquest vocabulari apareix tant durant les sessions de teràpia com en les converses informals del dia a dia. L’ús d’un llenguatge compartit reforça el sentiment de pertinença al grup i contribueix a crear una identitat col·lectiva pròpia. Al mateix temps, aquestes expressions faciliten la comunicació entre els membres de la comunitat, ja que permeten transmetre emocions, experiències i situacions complexes d’una manera ràpida i fàcilment comprensible per tots els integrants del grup.  

“Gatufo”: Incompliment de les pautes del tractament.  

“Estar de tirón”: Tenir ganes de consumir.  

“Fer-se el llit”: Expressió utilitzada per referir-se a aquells comportaments o actituds amb què el pacient, conscientment o inconscientment, afavoreix el deteriorament del seu procés de recuperació. Fa referència a deixar-se portar per la malaltia addictiva, allunyant-se progressivament de les pautes del tractament i adoptant conductes que poden conduir a una recaiguda.  

“Mestretites”: terme utilitzat habitualment dins la comunitat per referir-se, sovint en to col·loquial o crític, a una persona que actua com si ho sabés tot o adopta una actitud de superioritat davant la resta del grup. Tot i no ser una expressió exclusiva de la comunitat terapèutica, el seu ús és molt freqüent dins les dinàmiques del grup per assenyalar comportaments percebuts com a prepotents o poc humils.  

Necessitar una ITV: Necessitar o recomanar un reingrés, normalment a causa d’una recaiguda conductual forta.  

“Veterà”: Pacients veterans del centre, és a dir, aquells que porten més temps dins el procés terapèutic i acumulen més experiència en la rehabilitació. La figura del veterà té un paper important dins la comunitat, ja que sovint actua com a referent, suport i exemple pels membres més nous del grup, aportant experiència i orientació dins les dinàmiques del tractament. 

3. Aprenentatges

A nivell dels resultats de l’estudi, tot i estar molt familiaritzada amb la comunitat escollida, el fet d’observar-la des d’una posició més externa i analítica m’ha permès identificar dinàmiques i comportaments que no havia percebut quan jo mateixa formava part del grup de centre de dia. Adoptar el rol d’observadora m’ha ajudat a comprendre amb més profunditat les relacions, els mecanismes de suport i les dinàmiques emocionals que es generen dins la comunitat terapèutica. També he pogut entendre millor la importància que tenen petits gestos quotidians, els espais compartits i el llenguatge propi del grup en la creació del sentiment de pertinença a la comunitat. Moltes actituds i normes que durant el meu propi procés terapèutic percebia com a simples pautes del tractament, ara les entenc com a eines col·lectives de protecció emocional i suport mutu. 

Aquest treball també m’ha fet reflexionar sobre com la convivència constant entre persones que comparteixen experiències de vulnerabilitat genera vincles molt intensos i difícils d’entendre des de fora de la comunitat. Al mateix temps, m’ha ajudat a qüestionar algunes idees preconcebudes que jo mateixa tenia sobre certes dinàmiques del grup i sobre la manera com els pacients afronten el procés de rehabilitació. 

Pel que fa a l’aprenentatge de l’assignatura i la figura de l’antropòleg, aquest treball m’ha ajudat a entendre la importància del treball de camp i de l’observació directa de les comunitats. A l’hora de dissenyar per a col·lectius, especialment aquells que es troben en situacions de vulnerabilitat, marginalització o estigmatització, és fonamental entendre en profunditat les seves dinàmiques, necessitats i formes de relacionar-se amb el seu entorn. Com a estudiant i apassionada del disseny, però també com a persona addicta en recuperació, m’agradaria en un futur poder unir els coneixements i experiències que vaig adquirint en els dos àmbits per a desenvolupar projectes amb una bona base humana, empàtica i social. He gaudit molt d’aquesta pràctica, i n’he tret aprenentatges molt valuosos tant a nivell acadèmic i professional com a nivell personal.  

4. Bibliografia

UPHILL (s. f.) UPHILL – Centre d’assessorament terapèutic. Disponible a: https://uphill.cat/ 

Design ethnography: Taking inspiration from everyday life [en línia]. Disponible a: https://www.stby.eu/2011/01/31/design-ethnography-taking-inspiration-from-everyday-life/ 

Diseña (s. f.) Revista Diseña – Número 3129. Disponible a: https://revistacienciapolitica.uc.cl/index.php/Disena/issue/view/3129 

Restrepo, Eduardo. Etnografía: alcances, técnicas y éticas. Universidad Nacional Mayor de San Marcos, 2018 

Universitat Autònoma de Barcelona (s. f.) Etnografia i Antropologia. Disponible a: https://monografies.uab.cat/monografies/etnografia-antropologia 

1. Descripció Del Treball De Camp Realitzat

La comunitat escollida per a aquesta recerca etnogràfica està formada per les persones que assisteixen regularment al gimnàs del meu poble, especialment en la franja horària de les 9:30 del matí. Es tracta d’un gimnàs petit i proper, on la majoria dels usuaris es coneixen entre ells i mantenen una relació cordial i habitual. Aquesta característica crea un ambient molt diferent del d’un gimnàs gran o més impersonal, ja que l’espai acaba funcionant també com un lloc de trobada i socialització.

La comunitat està formada per persones de diferents edats i amb objectius físics diversos. La majoria de persones que entrenen en aquesta franja horària són persones adultes o gent gran que utilitzen el gimnàs principalment per mantenir-se actius, millorar la salut o continuar processos de rehabilitació física. També hi ha algunes persones més joves, entre les quals m’incloc, que realitzen entrenaments més orientats a la força o al rendiment físic.

El gimnàs està dividit en dues zones principals. A la planta baixa hi ha la zona de musculació i força, amb màquines, pesos, manuelles i barres. A la planta superior es realitzen activitats dirigides, com classes de manteniment físic o ball. El material és antic però funcional, i la majoria d’usuaris valoren positivament aquesta característica perquè consideren que els materials antics són més resistents i duradors.

Un dels espais més utilitzats és la zona de les manuelles, on hi ha un gran mirall que ocupa pràcticament tota la paret. Aquest espai és important perquè permet controlar la postura i el recorregut dels exercicis, i alhora funciona com un punt de relació entre els usuaris.

2. Preguntes Inicials i Expectatives

Vaig escollir aquesta comunitat perquè forma part del meu dia a dia i del meu estil de vida. El fet d’entrenar regularment en aquest espai em permetia accedir fàcilment a les dinàmiques internes del grup i observar-les des d’una posició integrada dins la comunitat.

Les meves preguntes inicials es centraven sobretot en comprendre com conviuen persones de diferents edats i objectius dins d’un mateix espai esportiu. També m’interessava analitzar quina relació establia la comunitat amb l’entorn material del gimnàs i entendre quins significats atribuïen als objectes, les màquines i els espais que utilitzen diàriament.

Una altra de les meves expectatives era descobrir si el gimnàs funcionava únicament com un espai dedicat a l’exercici físic o si, en realitat, també tenia una dimensió social i emocional més profunda per als seus usuaris.

3. Explicació Metodològica

Per dur a terme aquesta recerca he utilitzat principalment l’observació participant, ja que jo mateixa formo part activa de la comunitat observada. Aquesta metodologia m’ha permès conviure amb la resta d’usuaris de manera natural i observar les dinàmiques quotidianes sense alterar el comportament del grup.

Durant diverses sessions d’entrenament vaig prendre notes mentals i posteriorment vaig elaborar anotacions en un diari de camp. En aquestes anotacions registrava aspectes com les relacions entre els usuaris, la manera com compartien el material, els espais més utilitzats o les converses que apareixien durant els entrenaments.

També vaig mantenir converses informals amb diferents persones de la comunitat. Aquestes converses no es van plantejar com entrevistes estructurades, sinó que sorgien de manera espontània durant els entrenaments. Gràcies a això vaig poder conèixer millor les motivacions personals de cada usuari, els seus hàbits i la manera com entenen l’activitat física.

Pel que fa als aspectes ètics, no van aparèixer conflictes importants, ja que es tracta d’una comunitat molt propera i respectuosa. Tot i això, vaig intentar mantenir sempre una actitud discreta i respectuosa amb la privacitat dels participants. En cap moment es van realitzar enregistraments personals ni fotografies de persones sense consentiment.

Una de les dificultats principals va ser mantenir una mirada analítica sobre un espai tan quotidià i familiar per a mi. Com que formo part de la comunitat, hi havia aspectes que inicialment em semblaven normals i que només després de reflexionar-hi vaig entendre com a elements importants per a la recerca.

4. Troballes 

Una de les principals troballes etnogràfiques ha estat descobrir que el gimnàs no és només un espai destinat a l’exercici físic, sinó també un espai social molt important per a les persones que en formen part. Tot i que cada usuari té objectius diferents, existeix una sensació de comunitat basada en l’ajuda, el respecte i la motivació compartida.

El que més m’ha cridat l’atenció és que, encara que les persones no segueixen els mateixos entrenaments ni tenen els mateixos objectius físics, comparteixen espai i material de manera molt natural. És habitual veure usuaris ajudant-se entre ells, corregint postures o animant-se durant els exercicis. Aquestes interaccions generen un ambient molt sa i acollidor.

La comunitat s’identifica principalment a través dels hàbits saludables, la constància i la disciplina. Moltes de les converses que apareixen dins del gimnàs giren al voltant de l’alimentació, la salut, les rutines esportives o el descans. Expressions com “anar fent”, “tenir constància” o “cuidar-se” apareixen de manera freqüent i mostren una manera compartida d’entendre l’exercici físic com una eina de benestar general.

També he observat diferències importants entre les diferents franges d’edat. Les persones més grans acostumen a prioritzar la salut i el manteniment físic, mentre que els usuaris més joves solen buscar objectius relacionats amb la força, el rendiment o l’estètica corporal. Tot i això, aquestes diferències no generen separació, sinó que conviuen dins del mateix espai de manera bastant harmoniosa.

Un dels espais més representatius és la zona de les manuelles i els miralls. Aquest espai té una funció pràctica, ja que permet controlar la postura durant els exercicis, però també una funció simbòlica relacionada amb la superació personal i l’evolució física. Moltes persones utilitzen el mirall no només per corregir moviments, sinó també per observar el progrés aconseguit amb el temps.

Durant l’observació també vaig detectar algunes problemàtiques concretes. En les hores amb més presència d’adolescents existeix una certa competitivitat relacionada amb el pes que aixequen. Molts joves associen entrenar millor amb aixecar més pes, encara que sovint això impliqui realitzar els exercicis amb mala tècnica o un risc més elevat de lesions.

Aquesta situació em va permetre entendre que encara hi ha molta desinformació dins del món de l’entrenament. Diverses persones amb més experiència insistien en la importància de controlar la tècnica abans d’augmentar el pes, defensant que un exercici ben executat és molt més efectiu que aixecar molt pes de manera incorrecta.

Una altra troballa important va ser la relació saludable que moltes persones mantenen amb l’alimentació. Abans de realitzar aquesta recerca tenia la idea que moltes persones associaven el gimnàs amb dietes estrictes o restriccions alimentàries. No obstant això, la majoria d’usuaris parlaven de l’alimentació des d’una perspectiva equilibrada i funcional, centrada en entendre què necessita el cos i crear hàbits sostenibles.

Entre les meves notes de camp més significatives destaca una situació concreta en què una persona gran ajudava un noi més jove a corregir la postura durant un exercici amb manuelles. Aquesta escena em va semblar especialment rellevant perquè reflecteix molt bé els valors de suport i aprenentatge compartit que existeixen dins la comunitat.

Pel que fa als registres visuals, considero que serien especialment útils fotografies de la distribució de l’espai, la zona de les manuelles i els miralls, així com del material antic del gimnàs, ja que formen part de la identitat i la cultura pròpia d’aquesta comunitat.

Una de les experiències que més em va ajudar a entendre les dinàmiques de suport dins la comunitat va ser un petit experiment que vaig realitzar durant un entrenament. Vaig demanar a una noia del gimnàs si em podia gravar mentre feia un exercici per poder revisar posteriorment la meva tècnica. La seva resposta va ser immediata i molt positiva, dient-me que ho faria encantada. (aquest vídeo s’adjuntarà de forma individual a l’entrega on el més importat serà escoltar el àudio)

El més interessant d’aquesta situació no va ser només la seva predisposició a ajudar-me, sinó també la manera com em va animar durant l’exercici. A l’àudio del vídeo es pot escoltar com em diu “muy bien” mentre estic realitzant el moviment. Aquest petit gest reflecteix molt bé l’ambient de suport i motivació que existeix dins la comunitat.

Aquesta situació em va fer entendre que, més enllà de compartir un espai esportiu, els usuaris també comparteixen una actitud d’ajuda mútua i reforç positiu. Aquest tipus d’interaccions contribueixen a crear un entorn còmode i segur, especialment per a les persones que poden sentir inseguretat o vergonya a l’hora d’entrenar.

5. Aprenentages

Aquest treball de camp m’ha permès entendre el gimnàs d’una manera molt diferent de com el veia abans. Inicialment considerava aquest espai principalment com un lloc destinat a entrenar i millorar físicament. No obstant això, després de l’observació etnogràfica he descobert que també és un espai carregat de relacions socials, emocions i valors compartits.

Una de les coses que més m’ha sorprès és la importància que tenen les petites interaccions quotidianes dins la comunitat. Accions aparentment simples, com ajudar algú amb una màquina, compartir material o preguntar com ha anat el dia, contribueixen a crear un sentiment de pertinença molt fort.

També he après que els hàbits saludables no només depenen de la motivació individual, sinó també de l’entorn social que envolta les persones. La comunitat influeix molt en la constància, la disciplina i la manera d’entendre l’activitat física. Considero que envoltar-se de persones amb objectius i actituds positives ajuda molt a mantenir aquest estil de vida.

Aquest treball també m’ha fet reflexionar sobre alguns prejudicis o idees preconcebudes que tenia abans de començar la recerca. Per exemple, pensava que la majoria de persones que entrenen ho feien principalment per motius estètics, però he descobert que molts usuaris prioritzen la salut física i mental, el benestar emocional o simplement la necessitat de mantenir una rutina activa.

La recerca també m’ha ajudat a entendre millor les necessitats i problemàtiques de la comunitat. He observat la importància de disposar d’espais còmodes, materials accessibles i un ambient respectuós que afavoreixi la convivència entre persones molt diferents.

Finalment, aquesta experiència m’ha fet valorar encara més el paper social dels gimnasos petits de poble. Més enllà de ser espais esportius, funcionen també com llocs de suport, socialització i creixement personal. Aquesta comprensió ha canviat la meva manera de veure la comunitat i m’ha permès entendre millor el valor que tenen aquests espais en la vida quotidiana de moltes persones.

Marta Gimena Hernandez.

Repte 3 – Etnografia pel disseny

La comunitat escollida per a la realització d’aquest treball de camp és l’Associació de Comerciants i Empreses de Serveis de Vidreres (ACESV), una entitat local formada per aproximadament 80 comerços i empreses de serveis de sectors diversos com l’alimentació, la restauració, la moda, la salut, la llar i altres serveis.
El petit comerç s’està perdent perquè és una lluita contra les plataformes online, els centres comercials i grans marques.

Per tal de combatre aquesta situació L’associació té com a objectiu principal promoure el desenvolupament econòmic local i reforçar el comerç de proximitat a través d’activitats, esdeveniments i accions conjuntes. També actua com a espai de cooperació entre comerciants i representa els interessos dels associats.
He escollit aquesta comunitat perquè forma part del meu entorn quotidià i perquè considero que el comerç local té un paper important en la cohesió social del municipi. A més, com a dissenyadora gràfica, m’interessa especialment observar com els comerciants es comuniquen visualment amb els clients i com construeixen la seva identitat.
Les meves preguntes inicials se centraven en entendre com es relacionen els comerciants entre ells, quin paper té l’associació dins la vida quotidiana del poble i com el comerç local construeix una identitat pròpia davant els grans models de consum actuals.També tenia interès en observar com els negocis utilitzen la comunicació visual i els espais comercials per relacionar-se amb els clients.

Desenvolupament del treball de camp

El treball de camp s’ha desenvolupat principalment als carrers comercials del centre de Vidreres. Durant diversos dies he realitzat observació participant passejant pels espais comercials, observant la relació entre comerciants i clients i fixant-me en els elements visuals dels establiments.

També he mantingut converses informals amb diferents comerciants del municipi per conèixer millor les seves experiències, preocupacions i opinions sobre el comerç local i l’associació.

Durant el procés he pres anotacions sobre:

• • La relació entre comerciants
  • La participació en activitats locals
  • La comunicació visual dels negocis
  • L’ús dels espais comercials
  • La relació amb els clients

Els negocis competeixen contra les grans plataformes online i centres comercials per tant una cosa que ho diferencia és la proximitat entre comerciants i clients. Moltes interaccions anaven més enllà de la compra i es convertien en converses personals o quotidianes.

Aprenentatges

Aquest treball m’ha ajudat a entendre millor les necessitats reals del comerç local i la importància de les relacions personals dins aquesta comunitat.
També he descobert que el disseny i la comunicació visual poden tenir un paper important a l’hora de reforçar la identitat dels negocis i fer més visibles les activitats de l’associació.
M’ha sorprès especialment el sentiment de col·laboració entre molts comerciants i la importància que donen a la idea de comunitat.
Els aparadors, els cartells promocionals i els espais exteriors dels negocis són elements molt significatius dins la comunitat.Aquests objectes no només tenen una funció comercial sinó també comunicativa i identitària.

PLÀNOL DEL NUCLI VIDRERES

IMATGES COMERÇOS DE L’ENTITAT

INICIATIVES DE L’ENTITAT

El meu propòsit és acudir com a mínim dues vegades al mes de manera presencial a la Fàbrica Llobet de Calella, on l’associació disposa del seu espai de reunions, per a dur a terme la lliga fotogràfica i on s’organitzarà la 41a edició del Festimatge. D’altra banda, complementaré el treball de camp amb informació procedent de les seves xarxes socials.

La meva intenció com a investigadora és endinsar-me en la comunitat, reaprenent el que ja en pugui saber d’ella com a membre passiu, però adoptant una nova posició que em permeti accedir al punt de vista d’un membre actiu. Aquesta investigació i aprenentatge es durà a terme mitjançant el mètode etnogràfic de l’observació participant en què es requereix observar per a participar i participar per a poder observar diferents moments de la vida social de la comunitat, amb l’objectiu de realitzar un posterior registre i descripció.

Tot i no tenir una pregunta de recerca completament definida, inicio el procés amb la inquietud de comprendre a què és deu la manca de joves dins l’associació. Aquesta pregunta pot evolucionar al llarg del treball de camp, ja que la sensació de desorientació inicial (no saber per on començar ni si podré seguir amb una línia concreta) és inevitable i forma part del procés etnogràfic. Tot i això, considero els obstacles i els contratemps com un punt clau de la investigació, ja que possiblement són els que em proporcionaran la recollida de dades que busco, convertint-se en un fet positiu.

Un aspecte important a considerar que pot condicionar el meu rol com a investigadora són factors de la meva persona com l’edat i el gènere. En aquest cas, tot i la mateixa voluntat de participació activa, caldrà observar el rol que la mateixa comunitat m’atorga.

Després d’aquesta reflexió, explico les meves eines de kit de camp:

• La mateixa investigadora (jo). És el principal instrument de la investigació (convertint-se en un actor), ja que és a través de la seva percepció, experiència i interacció que es genera el coneixement. La posició com a dona jove en una comunitat majoritàriament masculina condicionarà, probablement, comportaments i la vivència.
• Diari de camp (bloc de notes físic/digital). Utilitzaré un diari per a registrar observacions, situacions, conversacions i tot el rellevant de cada experiència de contacte amb la comunitat. Aquest registre facilitarà una anàlisi posterior més crítica.
• Observació participant (tècnica). Aquesta serà la tècnica principal de la investigació, que em permetrà comprendre les dinàmiques de la comunitat, relacions i jerarquies i també participar en les seves activitats de manera activa com a un membre més.
• Entrevistes no directives i conversacions informals. Les entrevistes no directives, a diferència de les entrevistes convencionals, fomenten conversacions espontànies i no preparades on els informadors se senten en un context de la seva comunitat i no tan condicionat per la dinàmica pregunta-resposta davant la silueta de l’investigador. Les converses informals, de la mateixa manera permeten que els membres de la comunitat s’expressin lliurement, descobrint també noves perspectives i donant peu a noves preguntes per a l’investigador sobre la seva recerca.
• Documentació visual (càmera/mòbil). La fotografia serà una eina que ajudi a documentar i descriure la tasca feta de manera visual. Servirà com a eina de registre de context de l’espai i activitats sempre que hi hagi consentiment.
• Recerca digital (xarxes socials). Complementaré la investigació amb la recerca d’informació a partir de pàgines web de l’associació o xarxes socials sobre la mateixa associació així com les activitats internes i externes actives durant el meu treball de camp.
• Reflexivitat. Afegir una perspectiva reflexiva ajudarà a comprendre com la meva presència a la comunitat pot influir en la conducta i dinàmica de la resta de membres.
• Obstacles com a eina d’anàlisi. Formen part del procés i no necessàriament negatiu sinó que poden aportar informació rellevant per al nostre registre i descobrir nous aspectes.

• Eina de registre de dades. L’ordinador portàtil serà una eina clau on aniré registrant totes les dades obtingudes a través del diari de camp. Permetrà l’emmagatzematge, l’anàlisi i organització de dades.

Bibliografia.

Guber, Rosana. (2016). La Etnografía: Método, Campo y Reflexividad. Siglo Veintiuno Editores.